Si Álvaro de Grado (Madrid, 1991) fos un futbolista seria Riyad Mahrez. Aquest amant acèrrim del futbol anglès ha acabat desenvolupant el costum de recopilar dades sense interès aparent. Una d’elles neix de preguntar-se quin futbolista pesa i mesura exactament el mateix que ell. Els seus 66 quilos i gairebé 1,80 metres el condueixen directament amb els del talentós futbolista algerià. Una coincidència, en aparença, que acaba tenint fonaments per com es desenvolupa l’entrevista.

Aquest tipus de dades només són una part minúscula de tot l’univers de coneixement que de Grado acumula sobre el joc de la pilota a Anglaterra. Des de 2013 ha estat corresponsal a Manchester per a mitjans com Marcadorint, Marca, Cadena SER o l’AS, de manera que ha tingut temps per conèixer sobre el terreny històries de tota mena i convertir-se en una enciclopèdia amb potes.

L’enxampem a finals de març per Barcelona, on es troba presentant el seu llibre Away Days, que radiografia el significat que té aquest esport per als anglesos. Des dels camps més inhòspits als estadis més majestuosos. El citem al Michael Collins, un pub irlandès al costat de la Sagrada Família per fer-lo sentir com a casa.

Tornant a Mahrez, el que fa dubtar que la semblança només sigui fruit de la casualitat és l’habilitat amb la que es desenvolupa amb els dos entrevistadors, un a cada costat de la barra d’una petita sala que ens cedeixen per aïllar-nos del xivarri. Gira el coll a dreta i esquerra, sempre amb una resposta enginyosa a punt i amb el seu millor somriure, que només suspèn quan fa glopades de la seva cervesa.

Aviat hem de desallotjar: la tranquil·litat d’aquella petita sala queda profanada per un grup d’amics amb ganes de gresca que es disposen a seguir un partit de seleccions per la televisió. La conversa acaba al parc del davant, asseguts tots tres en un banc en el que amb prou feines hi cabem tots tres i amb la Sagrada Família de fons coronant una curiosa estampa.

El llibre és el teu comiat de Manchester?
9 anys són molts i he passat tota la vintena al nord d'Anglaterra, on he viscut les pitjors ressaques i també les millors nits. Em vaig casar l’estiu passat i ja noto que la fi és a prop: vull estar al costat de la família i els amics. Penso que Manchester és una ciutat de pas, on hi vius uns anys i acabes marxant.

El llibre està confeccionat a través d'anècdotes curtes. Per què creus que aquesta és la millor manera d’explicar les històries? 
Una de les coses que em fa més por és semblar pesat. Traslladat al periodisme, a mi no m’agrada 'donar la turra'. Volia explicar totes aquelles històries que havia viscut, les que m'interessaven a mi, però que també poguessin cridar l'atenció del lector. Traslladar les anècdotes al públic d'una manera fàcil perquè es pugui sentir identificat molt aviat.

Què tenies al cap en el primer viatge a Manchester?
Vaig arribar per a una experiència d’un sol any i es va anar allargant temporada a temporada. No va ser fins al tercer o quart any que em vaig plantejar quedar-m’hi de debò, coincidint amb l’arribada de Guardiola i Mourinho a la ciutat. Allà he passat de ser un recent sortit de la facultat a un casat superant la trentena. 

Vas anar-hi a l’aventura?
Vaig marxar amb una petita feina sota el braç, gràcies al periodista Axel Torres que va comptar amb mi. Era una mica amateur, amb les condicions molt justes per no acabar el mes en negatiu, però tenia llibertat absoluta per proposar i crear el que volgués. La meva il·lusió compensava la precarietat. 

Què et diuen a casa quan dius que marxes? 
A mi em van recolzar. Econòmicament allò just: mesurava molt i sabia quins eren els excessos. Ho veia tan clar que em van dir: endavant. Estic segur que els meus pares tenien por al principi. 22 anys, no he viscut fora de casa en la meva vida, he cuinat tres vegades i me’n vaig a viure sol doncs… és una aventura. Però després veus que et va sortint bé, que vas creixent i et van sortint coses i, al final, el balanç és que ha compensat.

Com afecta en la teva vida periodística l’arribada de Pep Guardiola al City?
És el major impacte des que em dedico professionalment a això. Vaig passar de ser periodista amateur a ser el corresponsal de la Cadena SER i de Marca. Em va canviar la vida laboral: fins i tot vaig haver de rebutjar feines. 

Abans d'aquest punt d'inflexió, en els teus inicis, passes per aquesta etapa de precarietat que tu anomenes "periodismo vagabundo". Al llibre dius que això porta implícit cometre alguna malesa... A què et refereixes?
Bàsicament, buscar qualsevol tipus d’estratagema per estalviar-te quatre lliures. Posar-se junts als hotels a dormir, intentar treure’s l’acreditació de premsa que et dona menjar a tal estadi… Són tonteries, perquè a la llarga no et va la vida en 10 lliures, però al tenir encara aquesta mentalitat tan focalitzada en què no et sobren 10 lliures, doncs ho acabes fent. És aquesta aventura mig divertida, mig de supervivència per sortir endavant. Jo tinc un record magnífic dels meus primers dos o tres anys, que són els que menys diners guanyava, però era molt feliç fent el que m’agradava.

Això que expliques del menjar no és gens habitual aquí.
Doncs a la Premier t’inflen a menjar: tens primer, segon i postres, pots repetir... el que vulguis. Jo quan començava, organitzava el meu pla de les setmanes sabent que el dissabte dinava a l’Etihad, que el dimarts hi havia Champions i sopava a Old Trafford… És un extra que també forma part de la teva previsió de despeses. En camps més petits, també et donen un cupó que et dona per un pastís de carn i un cafè. Gana no passes. 

És important viure a Anglaterra per explicar el futbol anglès?
Sí, perquè per informar sobre qualsevol lloc o temàtica és important viure-ho. Amb el futbol passa el mateix. A banda de què passa al City i al United, també palpo l’ambient entre ells a la ciutat. És un extra viure-ho in situ, i més comparant-ho amb estar treballant en una redacció des de Madrid. Allà t’acabes perdent un munt d’inputs diaris, des de les reflexions amb un taxista fins a la conversa al pub amb un grup d’aficionats. 

Com han viscut els ciutadans de Manchester el boom d’un altre gran club a la ciutat durant els anys que has estat allà?
Això ho veurem en uns anys, quan les noves generacions nascudes i crescudes durant aquesta última dècada es facin del City. Veurem un creixement de citizens exponencial. Els èxits de l’equip ajuden, però també hi contribueixen figures com la de Guardiola o Phil Fode: jove, anglès, aficionat del City i provinent del seu planter. 

Sense deixar de parlar del City, al llibre expliques que et vas perdre la roda de premsa en què es fa oficial que Guardiola substituirà Pellegrini. Com ho vas viure?
Tinc aquest moment clavat. No m'havia perdut mai cap roda de premsa i tot va passar en l'única en què no hi vaig anar. El que extrec d’aquí és la moralina: la importància de ser als llocs. Gairebé sempre és avorrida una roda de premsa, escoltes les mateixes declaracions i no et diuen titulars. Però, de sobte, arriba el dia en què salta la bomba i tu vols ser allà perquè sinó et penediràs de no haver-hi estat. Jo em motivo més amb el cost d’oportunitat per si no estic. I la bomba va passar aquell dia, mentre jo era a casa menjant macarrons. 

Com d’important és el futbol pels anglesos?
És un element indispensable del dia a dia, intrínsec de la societat anglesa, i està molt relacionat amb el sentiment de pertinença a una comunitat. No només als equips grans, sinó també als modestos. És molt fàcil donar suport al Liverpool quan el tens a la teva ciutat, però no ho és tant ser d’altres equips més petits convivint amb els grans al costat. Els fans de l’Stockport County són d’aquest equip i punt, no es concep que també animin a un altre equip més poderós.  

En què es tradueix aquest sentiment de comunitat?
Tot va més enllà del partit i l’exemple és el matchday, una experiència que abraça el dia sencer, des que t'aixeques i saps que aniràs al camp fins que vius el post-partit amb els amics al pub del costat de l’estadi. És el dia en què l’aficionat té la sensació que tot el que passa a la seva ciutat està passant a l’estadi i tots ells volen ser-hi per viure-ho, ningú s’ho vol perdre. En una altra vida m’agradaria ser un d’aquests aficionats: prescindir de tot el que m’envolta el dia de partit per anar a animar el meu equip.  

Però realment n’hi ha per tant? 
És cert que a Espanya tenim molt idealitzat el futbol anglès, i jo era un dels que ho feia, però a mi m'ha convençut absolutament. No compro que en tots els partits i estadis hi hagi un ambient inoblidable, però sí que té aquell punt especial que jo mai no he vist al futbol espanyol. No en tinc cap dubte. 

Has voltat d’estadi en estadi durant gairebé 10 anys a Anglaterra. Encara trobes coses que et sorprenguin?
És cert que ja res em sorprèn perquè ja no visc primeres vegades. Ara el que m’atrau és ser part de la rutina de l’aficionat. Quan vull desconnectar de la feina m’agrada ser un d’ells: vaig al pub a beure una pinta amb els fans, entro a l’estadi amb un col·lega i torno a casa sense presses ni preocupacions. 

De tots els que has viscut, amb quin dia de partit et quedes?
A Anfield n’he viscut dos o tres que recordaré tota la vida: la nit de la victòria al Barça per 4-0 i la del Dortmund, la primera gran remuntada de Klopp a Europa. Però també he gaudit molt anant a veure el planter del City a la ciutat esportiva, on vaig veure els primers passos de Foden i Rashford. És bonic haver format part del camí i ser el típic en dir ‘aquest és molt bo perquè l’he vist abans que debutés, ja us ho dic jo’. 

Com es viu allà la mercantilització del futbol?
És una mica hipòcrita. Se sorprenen que estiguin amos com Abramòvitx quan fa anys els van deixar entrar. L’èxit es prioritza sobre la moral i, en moltes ocasions, els fans prefereixen guanyar abans que ser correctes. A Newcastle, als dos dies de l’arribada dels nous propietaris s’hi veia gent amb la bandera de l’Aràbia Saudita a l’estadi, probablement sense saber què hi passa allà. 

La Superlliga és una línia vermella que els clubs anglesos mai no passaran?
Crec que s’acabarà fent però d’una manera diferent, amb una estratègia més suau i intel·ligent. Ara bé, no els pots tocar el campionat nacional, perquè pels anglesos la lliga és el més sagrat que hi ha. Arriba el Bayern de Pep i no es venen totes les entrades, però arriba el Crystal Palace el cap de setmana i no en queda cap.

Què li diries a un jove que acaba de sortir de la facultat de Periodisme?
Fes coses. No cal marxar a Anglaterra, a mi em va passar perquè es van donar tots els condicionants per marxar. Si t’agrada el futbol català o l’espanyol, es pot construir carrera aquí. Sempre hi ha històries per explicar.