Tot i que als periodistes ens solen demanar objectivitat, la realitat pot ser analitzada des de molts angles diferents. Durant anys, la mirada imposada ha estat la del patriarcat. Però, a aquesta manera de veure al món, li han sortit unes quantes diòptries. Activistes feministes com Andrea Ocampo (1985) treballen per col·locar ulleres morades que ofereixen una perspectiva més clara. 

Ocampo, escriptora, editora i investigadora sobre cultura urbana i joventuts especialitzada en estètiques americanes, s’ha assegut amb el Diari de Barcelona per analitzar aquest gènere urbà amb els ulls crítics del feminisme. L’experta, d’origen Xilè, ofereix una anàlisi que s’allunya del discurs eurocentrista i que aprofundeix en el postcolonialisme. 

Escoltar reggaeton reforça la misogínia social?
La misogínia existeix i cala en les lletres de reggaeton. No al revés. Tal com es filtra en el reggaeton, també ho fa en el rock, en el punk, en el grunge… La música és una expressió cultural que hereta els valors, les problemàtiques i les dimensions que es troben en crisis dins de la societat, com el masclisme. El reggaeton que emergeix a Llatinoamèrica i al Carib, respon directament a les pràctiques culturals i als modes de vida que tenim les persones que vivim en països subdesenvolupats.

Llavors, per què s’assenyala tan directament el reggaeton?
Moltes de les paraules que a nosaltres ens semblen “fortes” o “violentes”, en el context en el qual es donen, tenen una significació diferent. Per exemple, frases de la generació dels 90 i els 00, com “pégala, azótala”, fora d’un context de consentiment sexual, s’escolten com si el cantant volgués donar una pallissa a la dona, però en realitat es parla de sexe dur. Aquestes pràctiques no han de ser denigrants per a la dona si ella les busca i les vol. Potser això és el que més molesta, el fet de poder pensar que la dona també té desig. Això molesta, almenys a Llatinoamèrica, per una qüestió moral, catòlica, ultraconservadora…

Per què el reggaeton utilitza tants elements explícits: sexe, violència, drogues…?
El reggaeton hereta del hip-hop i de la cultura rapera la funció de ser, d’alguna manera, la crònica del carrer. La sexualitat, la violència, els somnis, la incapacitat de poder confiar en l’altre, la urgència de lleialtat, els successos del barri, els crims organitzats, la narco cultura, les relacions més dissidents… Tot això apareix, en el reggaeton, perquè són les violències que es viuen en el caserío, com diuen a Puerto Rico. Aquest gènere musical és molt disruptiu. Tot allò que no volem encarar en el reggaeton apareix, emergeix, i no hi ha manera de no mirar-ho de cara. 

"Veuen en la música un mode de sobreviure. Però, abans del ‘jo’, sempre hi ha la comunitat"

En un altre clima social, per tant, no es pot produir un producte cultural com el reggaeton? 
El reggaeton és un gènere musical racialitzat que reprèn moltes de les arrels negres i africanes que van germinar al Carib, després de les conquestes europees i de la utilització de persones per a l’esclavitud. Aquestes ferides històriques travessen el llindar dels anys i arriben fins a l’actualitat. Són les classes baixes les que recuperen aquests ritmes. Ho fan perquè veuen en la música un mode de sobreviure. Però, abans del ‘jo’, sempre hi ha la comunitat. 

Per què? 
La història del ‘jo’ exitós sempre ve a posteriori. Els cantants, abans d’assolir la fama, pertanyen a un espai concret, a un barri, a un país, a una identitat, a un somni col·lectiu, a un mode de vida, de ballar, de consumir drogues… La classe social i l’origen dels cantats són protagonistes de l’escena perquè no pots ser reggaetoner si et ‘falta carrer’. La lírica d’aquest gènere musical és l’expressió d’una cultura que parla d’una memòria col·lectiva, d’un mode de comprendre el respecte, d’una forma de pensar-se com una família en base a la lleialtat. 

Aquest sentiment de pertinència és igual a tota Llatinoamèrica? 
És important reconèixer que cada comunitat genera el seu propi circuit musical dins del reggaeton. Són subgèneres amb diferents angles, diferents tons, diferents identitats. No és igual el reggaeton que es crea i es produeix a Puerto Rico que aquell que es fa a Colòmbia, a Xile o a Argentina. A dia d’avui, aquests, juntament amb Mèxic, que ha tingut una emergència tardana en el gènere urbà, són els 5 centres neuràlgics. 

"La perspectiva feminista en el reggaeton o en qualsevol mena de música no és un deure només de les dones"

A Barcelona, el reggaeton és un ritme habitual a qualsevol discoteca. A més, també observem que cantats del gènere de l’Estat Espanyol s’estan internacionalitzant. Però, tot i això, creiem que no es troba tan normalitzat. 
És possible que vosaltres, a Europa, estigueu vivint l'aterratge del reggaeton. A Llatinoamèrica, té sentit la cançó Yo Perreo Sola de Bad Bunny perquè és possible perrear sola. Cada vegada menys i de manera més excepcional, els homes consideren que tenen dret a tocar-nos pel fet de ballar sensualment. No hi ha sorpresa, més bé, hi ha una normalització de les relacions i els vincles al voltant del reggaeton. Cap home deixarà una dona perquè aquesta perregi. Això ja no passa. 

A l’Estat Espanyol, en canvi, encara és moralment censurable o autocensurable. Nosaltres, per exemple, ens hem pogut arribar a sentir “brutes”, pressió social o, fins i tot, que estem demanant atenció masculina. 
Em dona la sensació que estem vivint una expansió i una conquesta del reggaeton a les discoteques i a la vida quotidiana de manera diferent. Aquí, a Llatinoamèrica, és molt més difícil trobar aquesta sensació de “brutícia”. Penseu que nosaltres tenim balls nacionals que són “sexys” o “sensuals”: la samba, el tango, el merengue… A més, moltes de les nostres emocions, la nostra forma de sentir i d’estimar, estan dictades per la nostra educació sentimental, una educació emocional que ens ha donat la música. Així doncs, aquesta sensació de no ser “correctes” pot haver aparegut en les primeres fases del reggaeton en la regió. Però, avui, no és així. 

En aquest sentit,  no només hi ha una variació geogràfica, sinó també temporal. Oi?
Les lletres s’han anat estovant i suavitzant. El reggaeton, a Puerto Rico i Panamà, durant els primers anys, circulava mitjançant cassettes al mercat negre. Els estats van prohibir la producció i circulació d’aquest gènere. Ara, és un producte cultural molt més mainstream. Les temàtiques del reggaeton han començat a explorar una variant romàntica amb l'ingrés de Colòmbia en el joc: J.Balvin, Maluma, Karol G, Feid… Aquest gir es deu, principalment, al fet que els cantants i productors s’han adonat que les cançons de, per exemple, sexe dur com “pégala, azótala”, són censurades a la ràdio i, en conseqüència, tenen moltes menys possibilitats de ser difoses. A més, actualment, com hi ha una quantitat tan gran de persones produint, cantant i escrivint reggaeton, el gènere s’ha diversificat i massificat. 

Dins d’aquesta diversificació, existeix un reggaeton feminista? 
Ha aparegut un reggaeton amb lletres molt més conscients en el rol de la dona. La quarta onada feminista ha arribat i ha travessat totes les regions del continent, deixant conseqüències polítiques, però, també, conseqüències en relació amb les expressions culturals. Karol G, probablement, és la dona del moment: una dona colombiana molt jove de la qual les noves referents poden anar aprenent i fent camí amb ella. Així mateix, la perspectiva feminista en el reggaeton o en qualsevol mena de música no és un deure només de les dones. 

Com canvia la perspectiva del cos femení en el reggaeton feminista? 
La dona, a través del reggaeton, ha après a gaudir, a que no ha de seguir allò que la tradició indica o mana que ha de ser una dona. El cos és una dimensió de la nostra vida, sense la qual no podem sobreviure. Ens pertany. No pertany a un altre, no és un objecte, no pot ser utilitzat per la satisfacció d’un altre. Som sobiranes del nostre cos i tenim dret a decidir sobre ell. Aquest coneixement, aquesta consciència, a la regió llatinoamericana i al Carib es contemplada com un perill, ja que la dona que sap això podrà oposar-se a un seguit de coses, com a la pressió social de ser mare. 

"El reggaeton, d’alguna, pot ser una clau d’alliberació i resolució per als homes, per a les dones i per a les dissidències"

I la de l’home? Sentim que, a l’Estat Espanyol, l’home no acostuma a ballar. Simplement, mouen el cap mentre agafen un got de cubata (riem). 
És cert que els homes s’esforcen molt menys en els espais públics d’oci, com les discoteques. Però, això també succeeix en moltes altres ocasions: penso en el treball o en les feines domèstiques. És a dir, hi ha una mena de comoditat originària en el món masculí. Així mateix, a Llatinoamèrica, per norma general, l’home balla, ja que ve d’una cultura on la seva mare, el seu pare, sempre han ballat. Aquí, és important que l’home balli. D’aquesta manera, demostra la seva capacitat física, no només jugant a futbol.

L’home no sent atacada la seva masculinitat en ballar sensualment? 
El ball ens permet comunicar-nos físicament. A vegades, a l’home li és més fàcil fer-ho així que a través de les paraules. El patriarcat ha ensenyat a l’home la no-expressió de les seves emocions. Per aquest motiu, el reggaeton, d’alguna, pot ser una clau d’alliberació i resolució per als homes, per a les dones i per a les dissidències. 

Quines són les artistes que hauriem de conèixer? 
Cazzu, probablement, té un dels discursos feministes més forts. És una cantant poderosíssima. Ella trenca molts esquemes en relació amb el reggaeton, al reconeixement del discurs feminista i a la importància que té en un gènere com aquest. O, per exemple, Villano Antillano és una artista trans increíble. Tokisha, Tortas Golosas, Ivy Queen, Chocolate Remix, Aniita, Naty Peluso, Rosalía…