BLEIX
deixar una pedra en una riba
que creixi el torrent
que creixi el torrent molt
que creixi tant que la gent s'ennuegui
que ningú no respiri metre duri la torrentada
que ningú no es mogui mentre duri la torrentada
que tothom tingui por durant la torrentada
que tothom tingui molta por durant la torrentada
que la torrentada s'acabi
que la gent respiri quan la torrentada s'acabi
que ningú no s'estigui quiet quan la torrentada s'acabi
que ningú no tingui por quan la torrentada s'acabi
que ningú no tingui gens de por quan la torrentada s'acabi
que la pedra no s'hagi mogut de la riba

—D'Eduard Carmona, publicat dins l'antologia La terra sagna. L’1 d’Octubre dels poetes (L'Albí, 2018).

Eduard Carmona (Deltebre, 1983) va formar part de l'antologia Pedra Foguera (Documenta Balear, 2012) i per tant és company de generació dels aleshores joves i ara consolidats poetes catalans com Mireia Calafell i Pau Vadell, convidats anteriorment en aquesta secció. Carmona ha participat en diversos recitals i antologies. És autor del Llibre Dels Errors (Documenta Balear, 2009), on, segons Anna Carreras, "no s'equivoca" i planteja que "l'existència és una imperfecció que ens engoleix cap a dins de la seva cambra fosca". Amb una veu pròpia, es mira a ell mateix i així vol escriure una mica de tothom.

El poeta que ens acompanya també fa recitals poètics a domicili a canvi del sopar. O ho feia abans de la pandèmia —acompanyat d'un contrabaix, una trompeta, un teclat i una guitarra— i omplia menjadors anònims de música i poesia. Es defineix a sí mateix com "dels que no acaben mai res del que comença", i diu sincerament que teoritza i posa en pràctica el "Caos natural", però malgrat tot ens ha enviat un poema per aquesta setmana.