- entrevistes -
Per Natàlia Pinyol Darder
Publicat el 03 de desembre 2023

Guillem Bautista va endinsar-se en el món de la música quan tenia 4 anys i ha estudiat violoncel al Conservatori Liceu. Arran de la pandèmia i després d’haver acabat els estudis, el músic va començar a experimentar component des de casa en plena pandèmia. Amb una targeta de so petita i un micròfon, va començar a gravar i produir la seva pròpia música. El setembre de 2021, Guillem va treure Nu, l’àlbum amb el qual va debutar com a cantautor. Després de Corrents, el seu primer EP, el passat 10 de novembre va sortir Vaivé. Actualment, està treballant amb altres cantautors per fer col·laboracions.


Vas endinsar-te en el món de la música de ben petit i vas acabar estudiant violoncel al Conservatori Liceu. Sempre has sabut que et volies dedicar a cantar? Com vas passar d’estudiar violoncel a fer-te cantautor?
Va ser arran de tenir temps, de veure’m en un abisme després d’estudiar música tota la vida i acabar el superior i dir “Què em ve de gust fer i què estic disposat a fer?”. Jo sempre escrivia bastant i vaig intentar musicar allò que escrivia. Sempre he cantat, i a la dutxa la tinc impressionada (somriu). No m’ho havia plantejat, però tenir temps em va anar bé. Crec que la música és un llenguatge i que per si sola pot dir moltes coses, però quan li poses paraules té un valor afegit. Així, vaig començar a recopilar cançons i va sortir Nu.

Vaivé és el teu segon EP. Dos anys després del teu debut, com descriuries el temps viscut fins avui?
Crec que he anat agafant molta seguretat, em sento molt agraït del suport que m’estan donant la família, els amics... Aquest caliu m’ha donat molta força per continuar creixent i anar provant coses noves. Sento que hi ha un aprenentatge molt bèstia.



Com ha estat el procés creatiu? Vas seguir el mateix en el teu primer àlbum?
No és gens mecànic, va bastant en el moment en què estic. Vaig acabar Corrents, el meu primer EP, i vaig abocar tot el que sentia en una cançó, però vaig adonar-me que necessitava més. Això no vol dir que totes les cançons de Vaivé neixin d’un mateix punt de partida. El meu pensament i la meva manera de ser han anat fluctuant durant aquest temps. Al final, ja no podia seguir tenint-les amb mi, necessitava treure-les. Publicar l’EP és la manera com jo les abandono, també per a la meva salut mental. És egoista però també alliberador.

Sents pressió a l’hora de traure música sovint? Per què has decidit traure un EP i no un disc?
Bàsicament, per pressió. No tinc temps físic, però necessito sentir que estic dintre la roda. Em deien: “no publiquis un EP, treu singles”, però llavors les cançons estarien desconnectades i desprotegides. Un EP és com un punt entremig. De vegades ho explico així: si publicar música avui dia seria com ficar-se en un edifici en foc, hi ha tres maneres de sortir-ne. La primera és fer-ho corrents, cremar-te i morir; això seria treure un àlbum. La segona seria quedar-te allí, no saber com sortir, però que t’acabin rescatant; això seria treure un EP. I l’última és anar amb un vestit ignífug i sortir sense cremar-te amb un single. És a dir, pots sortir perfectament i no cremar-te traient singles. Si no tens un públic sòlid, si traus un disc no l’escoltarà ningú. 

Fins ara, has seguit un estil molt personal combinant diversos instruments. Hi ha canvis a Vaivé?
De fet, això és el que més m’agrada. Tenia una professora de violoncel que em deia que la música està entre les notes. Intento creuar molts instruments o els que crec que són necessaris. En aquest nou EP escoltem molts més cellos i això em fa molta il·lusió perquè és el meu instrument i és la meua veu, a part de la que tinc. Em projecto cap aquí, estudiar cello, guitarra, piano, veu, percussió...; cap a millorar com a músic i crear música maca, que per això l’estem fent. 

Acostumes a escriure sobre sentiments reals o ficticis?
Jo diria que tots són reals. De fet, el primer tema de Vaivé es diu Tot avança i per la textura, la sonoritat i la lletra sembla que jo hagi tingut una pèrdua. Realment, la cançó parla de quan vaig perdre el meu disc dur on ho tenia tot. De vegades, les lletres enganyen. És un simple disc dur, però la creativitat en aquest sentit no té fronteres. Sí que és cert que la cançó De Lio en Lio amb Miquel és totalment fictícia. Però la resta, no.


De fet, De lio en lio és la cançó amb més reproduccions a Spotify. Et sap greu la resta no tinguin aquest reconeixement?
Em sap bastant de greu, és una cosa amb la qual intento cuidar-me. Realment, té molt de sentit que De Lio en Lio sigui la més escoltada perquè la lletra és increïble, precisament perquè l’ha escrit el Miquel i, a més, va entrar a Indie Cat, una playlist que molta gent a Catalunya escolta. Al principi em generava inseguretat, però no vull caure en el reconeixement de la gent; tot i que és molt senzill perquè tot t’empeny allà. Crec que no té valor artístic i cultural personalment, ja que és un constructe social. A mi, la música que m’agradaria escoltar és la que encara no he descobert. 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —