Jaume Leiva és un esportista carismàtic i disciplinat amb una filosofia de vida on l'esforç, la resiliència i la superació ho són tot. Entregat a l'atletisme, o com ell ho anomena, el món del "running", des dels 15 anys ha treballat constantment, fent front a diferents obstacles per assolir grans èxits esportius dins del panorama maratonià espanyol i internacional.

Per ell, poder competir i participar en un esdeveniment com els Jocs Olímpics sempre havia estat un somni pel qual va lluitar per aconseguir, però l'exigència de les marques i la mínima olímpica, les limitacions a nivell de representació (només es classifiquen tres atletes de cada país) i les múltiples lesions que va haver de superar no li van posar gens fàcil.

Actualment, després de 24 anys, s'ha retirat del món de l'atletisme a nivell professional i de l'alta competició, però confessa que no ho deixa amb una sensació de fracàs per no haver pogut assolir aquesta ambició, sinó tot el contrari, es mostra orgullós de la seva carrera i trajectòria esportiva, atès que va passar de voler quedar "primer a una cursa de la meva ciutat, a ser campió de Catalunya, campió d'Espanya, a quedar quart europeu en un campionat del món, estar amb els millors atletes d'aquí, de la terra, guanyar proves de prestigi i ser convidat a proves internacionals".

Al llarg de la teva vida has practicat diferents disciplines esportives, però l'atletisme va ser l'única capaç de captivar-te. Què té aquest esport que va aconseguir que t'hi dediquessis?
L'esport sempre m'ha marcat el meu dia a dia. De petit era coordinat i tenia bones capacitats per a la pràctica esportiva. Vaig provar diferents disciplines, i paral·lelament, com m'agradava córrer, els meus pares m'inscrivien a les curses populars que hi havia als barris de Terrassa. Quan tenia 15 anys, vaig participar en una cursa d'adults de sis quilòmetres i vaig quedar segon. En aquesta mateixa cursa, Bartolomé Serrano, un atleta especialitzat en proves de camp a través, ruta i curses de fons, va contactar amb mi per oferir-me una proposta: presentar-me el seu entrenador, un dels seleccionadors de fons d'Espanya, i entrenar amb ell i sis nois més de la meva edat cada dimecres a Barcelona, a les pistes de La Mar Bella. Arran d'aquest fet, vaig decidir apostar per l'atletisme.

Què és el que més et va atraure?
Em cridava l'atenció que fos un esport competitiu, on tota la recompensa quan guanyes una cursa és per a tu i, quan fracasses, també ho afrontes tu sol. Això és el que em va enganxar. M'agradava molt la sensació de tenir una disciplina i un repte per seguir millorant. A més, els meus inicis com a atleta federat van ser un somni. La meva primera cursa va ser la Jean Bouin, un esdeveniment esportiu molt important que acull a grans corredors de tot Catalunya i en la que vaig quedar segon. Això va ser un detonant.

Quins són els requisits físics que exigeix un esport com l'atletisme?
L'atletisme és un esport que requereix molta disciplina i continuïtat, ja que és molt físic i, per competir a alt nivell, has de tenir unes condicions, és a dir, una genètica i una musculatura preparada per poder fer aquest tipus de pràctica esportiva. Ara bé, l'entrenament també és un factor clau per poder participar en curses d'alt rendiment. En el meu cas, sent un atleta de fons, he arribat a fer 150 i 200 quilòmetres setmanals, combinats amb sessions de gimnàs i fisioteràpia, i amb una jornada laboral, ja que en aquell moment no em podia permetre viure de l'atletisme.

I els mentals?
També necessites molt treball mental perquè quan entrenes amb molta continuïtat el cos ho nota i es cansa, són moltes hores que corres i que pateixes, perquè córrer és un esport on s'ha de patir. Per tant, has d'intentar assolir un equilibri entre el rendiment físic i el mental. Després està el tema de saber gestionar la pressió. Acceptar que els focus t'estan mirant i que ho has de fer bé no és gens fàcil i es pot treballar utilitzant els serveis de psicologia esportiva. En el meu cas, la resiliència i saber relativitzar les coses, gràcies a l'experiència i la maduresa, m'ha ajudat molt a poder aconseguir tots els meus èxits i tenir una carrera esportiva força llarga.

“Has d’intentar assolir un equilibri entre el rendiment físic i el mental”

En el món de l'atletisme professional també es té en compte la salut mental en els entrenaments?
És totalment obligatori, jo no conec cap atleta del nivell que no hagi entrenat aquesta part de salut mental. El compromís que hi ha, la disciplina, l'esforç i el patiment. Aquesta capacitat mental de superació s'entrena cada dia, en les deu sessions que fas a la setmana i és el condicionant més gran per diferenciar un atleta d'un altre. Qui vulgui patir més i tingui aquesta capacitat d'esforçar-se més és el que marca la diferència. A més, en certes competicions no surt reflectit el resultat que realment has treballat i tens petits fracassos. Tot és aprenentatge, ser resilient i trobar les coses bones de cada experiència.

Has participat en diversos esdeveniments esportius internacionals. Quin va ser el campionat que més t'ha marcat tant esportivament com personalment?
La que més m'ha marcat ha sigut la Marató de Barcelona, ja que vaig aconseguir ser cinquè de la classificació general i primer atleta no africà, amb una molt bona marca. Després, els esdeveniments que m'han fet el salt a l'elit han sigut quedar campió d'Espanya de Mitja Marató, que va ser un punt d'inflexió. També he anat a dos campionats del món de Mitja Marató. Això va ser com un premi i una recompensa a tot el meu esforç i treball, poder participar en curses internacionals. I, finalment, guanyar dues vegades la Behobia-San Sebastián em va ajudar a aconseguir molt prestigi i reconeixement.

Què sents quan assoleixes aquestes marques? Reps alguna cosa a canvi?
Sents una satisfacció molt gran, penses que ha valgut la pena tot el patiment que hi ha hagut darrere. Als atletes ens agrada aquesta sensació d'esgotament, perquè hi ha una recompensa, perquè has millorat les teves marques i estàs assolint els teus objectius, t'esforces per aconseguir allò que vols i ets feliç. Malauradament, en aquest país, està molt mal remunerat aquest esport més minoritari. Jo mai he pogut viure directament de l'atletisme, però sí que, gràcies a patrocinadors, col·laboradors i els premis que he guanyat, he pogut anar tirant, però sense deixar de treballar. Tinc clar que, amb el meu nivell, si hagués estat a un altre país europeu hauria pogut viure molt més econòmicament que a Espanya. Aquí les federacions no ajuden als esportistes, has de tenir un nivell olímpic i aconseguir medalles i, tot i això, no et dona l'assegurança que puguis guanyar prou diners per viure.

"En aquest país està molt mal remunerat aquest esport"

L'any 2013 vas patir una greu lesió de maluc i vas haver de passar per quiròfan. L'operació et va provocar danys col·laterals al nervi i vas haver d'estar 530 dies sense fer esport. Com és per a un atleta el procés de rehabilitació i què suposa a nivell físic i mental aquesta aturada de més d'un any?
Vaig lesionar-me molt greument el 2013 i, degut a això, vaig estar dos anys apartat de la competició sense poder córrer. Després d'aquest obstacle relativitzes molt i l'únic que vols és tornar a córrer de nou i passar-t'ho bé i, si tornes a millorar, doncs perfecte. A més, el postoperatori no va anar gens bé, els metges em van dir que no tornaria a córrer mai més, i ho vaig aconseguir, amb molt d'esforç i treball, invertint moltes hores en fisioteràpia, vaig millorar el meu rendiment, les meves marques i vaig tornar a competir a nivell internacional. Va ser secret de la resiliència, de saber aprofitar cada etapa i no ensorrar-se.

Et vas plantejar mai deixar de competir?
Sí que és veritat que en aquella etapa de la lesió, quan ja portava un any i veia que no podia córrer, em vaig plantejar deixar l'alta competició, però no vaig parar fins a recuperar-me i millorar, així que vaig pensar: per què no tornar-ho a intentar i reprendre la meva carrera al mateix punt on l'havia deixat abans de la lesió? I així va ser. Després d'aquest obstacle he tingut set anys més de carrera esportiva a alt nivell. Jo crec que has d'aprofitar totes les coses dolentes per treure-li tot el suc positiu possible i molts aspectes importants del meu dia d'ara són fruit del meu procés de rehabilitació.

Els metges et van dir que no tornaries a córrer mai més, què vas sentir en aquell moment?
Va ser difícil. Quan un parell de metges dubtaven sobre si podria tornar a tenir una activitat com córrer quatre o cinc dies a la setmana, que era el que jo volia, al principi m'ho vaig arribar a replantejar, però en cap moment vaig pensar "s'ha acabat", sinó que amb el meu fisioterapeuta vam fer tot el possible per recuperar-me. No va ser fàcil perquè durant el procés vaig patir altres petites lesions degut a forçar el cos. Al final vaig tornar a córrer a alt nivell perquè m'apassiona. Estimo molt l'atletisme i vaig tenir la sort de tenir gent molt bona al meu costat, família, amics i patrocinadors, que em van donar suport durant tot el procés de rehabilitació.

"Ara faig curses per gaudir, no m'importa el resultat"

Més enllà del teu èxit esportiu, l'any 2012 vas fundar el club "I run with Leiva". Tornant als teus inicis com a atleta, en algun moment t'hauries imaginat que podries crear i tirar endavant un projecte com aquest gràcies al teu esforç i a la teva dedicació?
És una família, va néixer amb unes samarretes amb el lema "I run with Leiva" per poder ajudar els nens de Nafadji (Guinea) i Mali i recaptar tots els fons possibles per contribuir a nivell escolar, fer pous d'aigua potable o material sanitari, entre altres. A més, part dels beneficis van destinats a l'ONG Associació Demé. Després es va crear un club, actualment amb més de 150 corredors. Han passat més de 500 persones pel grup en aquests dotze anys. És una sort poder veure que tantíssima gent vesteix la samarreta i porta els valors del club, que són la companyonia i l'esforç. Fins i tot he vist corredors en curses de fora d'Espanya amb la samarreta i, per mi, això té molt més valor que qualsevol resultat que hagi pogut fer com a esportista.

Quins objectius t'has marcat per aquest 2024?
He començat l'any amb una lesió, i ara estic en procés de recuperació d'un trencament muscular al bessó. Si tot va bé, a finals de febrer tornaré a córrer una mica. Tinc diferents proves a les quals m'han convidat: a San Sebastián tinc un 10.000, soc el padrí d'una carrera i un trail a Formentera. Ara faig curses per gaudir, no m'importa el resultat, em segueix agradant competir i donar-ho tot, però ja no tinc cap pressió. M'he marcat com a objectiu d'aquest 2024 un Triatló, que es fa al juny. És un repte poder fer tres disciplines i entrenar també la natació i la bici.