A l'espai d'opinió Si pogués parlar, avui, al Diari de Barcelona tenim el plaer de conversar amb algú sovint oblidat, perdut, embrutat, suat, escanyat amb nusos i fils de colors i foradat amb pins i xapes de tots els estils i amb tots els lemes possibles. Malgrat que diu sentir-se valorat, ja que sap que és un símbol d’identitat i que qui el duu se sent sempre orgullós de fer-ho i el porta a activitats, trobades i, fins i tot, festes, reconeix que la crisi de la Covid-19 l’ha fet viure una de les etapes més dures de la seva vida. "Jo, que he acabat al fang, m’han estirat com si no hi hagués demà en plena de ronda d’un tot s’hi val i he vist plorar desenes d’infants, cosa que no desitjo a ningú, he de confessar i confesso que el confinament i el que ha vingut després ha estat el pitjor que mai m’ha passat". Xerrem, per fi, amb un fulard d’una monitora d’esplai.

Abans de res, com estàs?
Uf... [Esbufega.] Cansat, molt. I vell, també. Cada vegada em pesen més els anys. Al principi, tot eren flors i violes, la nena acabava d’arribar a l’esplai i la manera com em cuidava era digna d’admirar. M’ensenyava a les seves amigues de l’escola, però no deixava que ningú em toqués. A poc a poc em vaig anar embrutant, em va clavar un parell de xapes que deien No és no i Lleure lliure, i em va fer i desfer el nus desenes de vegades. Sí que és veritat que, durant l’adolescència, sovint m’oblidava a casa perquè deia que li feia nosa portar-me i no sé quines històries més, però almenys sabia que cada estiu em tocaven 10 dies d’activitat frenètica. Ara bé, quan va començar com a monitora, no va fallar cap dia, ni a cap excursió, ni a cap assemblea general, ni a cap reunió amb altres esplais. Des de llavors, he envellit més que en els 15 anys anteriors, t’ho puc ben jurar.

Però durant el confinament hauràs pogut estar força tranquil, no?
Tranquil? Home, depèn del que entenguis per tranquil·litat, tu. Si et refereixes a quiet, sí, molt. Més que mai. Em va deixar al pom de la porta aquell últim dissabte de març, el dia 7, em sembla que va ser, i allà m’hi vaig quedar fins al juliol. Al principi, suposo que com tothom, pensava que seria cosa d’uns quants dies, només, però a poc a poc vaig anar veient que la cosa era seriosa i que hi havia molts números que no em mogués d’allà fins al setembre, amb sort. Ara bé, com et deia, tranquil, el que es diu tranquil, no hi vaig estar mai. Més enllà de tota la crisi sanitària i social que hi havia a fora, dins l’habitació, l’ambient estava força carregat, i no ho dic pels mitjons bruts que hi havia a terra ni el pijama que es canviava massa poc sovint. La pobra va haver de gestionar el tancament sobtat, intentar no barallar-se amb la família cada dos per tres, tirar les assignatures de la universitat endavant, tenir cura de les seves amigues a distància i, a sobre, vetllar perquè la flama de l’esplai seguís encesa malgrat tot.

I com s’ho va fer, perquè no s’apagués?
Doncs al principi va ser fàcil, encara no portaven gaires dies de confinament acumulats i tenien força ganes de fer coses, tant ella com la resta de membres de l’equip de monitores. Van proposar bastants activitats a través d'Instagram perquè les famílies i els infants estiguessin entretinguts, però aviat la incertesa va començar a apoderar-se de tots. Cada vegada que es reunien per videotrucada les sentia com es queixaven de la situació, i la majoria de comentaris eren de no saber cap on tirar. L’única cosa que els feia tenir esperança eren les colònies de l’estiu, les quals encara veien lluny. Fins que llavors... [Somica.] Perdona, és que quan hi penso, encara se’m posa la pell de gallina.

Tranquil, comptes amb el nostre suport.
Moltes gràcies, de veritat. És que ha estat molt dur.

És clar, ho entenem. Doncs això... llavors, què?
Ai, sí. Llavors, van aparèixer els protocols. Jo, personalment, mai els vaig arribar a poder llegir de prop, ja que, com et deia, m’estava sempre a la porta, però sí que vaig sentir que ella en parlava constantment. Eren unes mesures de la Generalitat que bàsicament els impedien fer les colònies com sempre les havien fet: els infants no podien compartir res de material, sempre havien d’estar a metre i mig de distància, dur mascareta, rentar-se les mans constantment... No eren unes indicacions gens realistes, les quals feien augmentar els costos de les colònies exponencialment i que prohibien el 99 % de les activitats que es fan normalment al lleure. Recordo que ella es va indignar moltíssim, la sentia com es queixava des del menjador cada nit mentre sopaven, i és que, raó, no n'hi faltava. Diria que van fer un comunicat i tot, des de l’esplai, al qual es van acollir moltes entitats de lleure. Aquelles mesures només les podien assumir les grans companyies que organitzen colònies i casals a l’estiu, i, bàsicament, convidaven els esplais i caus a cancel·lar les activitats sense que el govern se n’hagués de responsabilitzar.

Aleshores, van cancel·lar les colònies?
No, les van tirar endavant. Com ella diria, kamikaze se nace, no se hace. [Riu.] Si bé és cert que al principi van pensar que era millor no fer-ho, al final es van anar motivant les unes a les altres i van decidir marxar. En part, per aquesta cosa que tenen sempre les monitores d’esplai de voler anar en contra de tot i, en part, perquè les famílies, però sobretot els infants i joves, ho necessitaven i s’ho mereixien després d’estar quatre mesos tancats a casa. A més a més, a poc a poc van anar sortint nous protocols, més sensibles i relaxats, que els van acabar de donar l’empenta. I això ella no t’ho dirà, però ja t’ho dic jo: també van marxar perquè elles es morien de ganes de marxar de Barcelona, a la muntanya, encara que fos uns dies. Que em diràs: potser és una mica egoista, no? Doncs bé, potser sí, però t’asseguro que no hi ha al món ningú més generós que un monitor d’esplai. Això és així.

I les famílies hi van apuntar els infants, no tenien por?
Por? Aquestes famílies fa anys que deixen els fills 10 dies cada estiu amb una dotzena de postadolescents universitaris amb ganes de cremar-ho tot i que amb prou feines saben cuidar-se a ells mateixos. Tu creus que saben què és la por? [Riu una estona.] No, no ho saben. La confiança és cega i els van donar tot el suport. Un parell de mares van trucar a casa nostra només per dir gràcies. Gallina de piel, tu.

Com vas viure els dies previs a les colònies?
No t’enganyaré, vaig patir. Van haver de canviar tot el centre d’interès de les colònies, que bàsicament és la historieta que van seguint durant els 10 dies, perquè no podien preparar res de decoració i les activitats que tenien pensades ja no hi encaixaven. Van ser uns dies estranys... Sí que s’anaven reunint per videotrucada o, fins i tot, per WhatsApp, però alhora semblava que no feien res. I jo pensava: "Que s’apropa el dia! Moveu-vos! Organitzeu alguna cosa!" Sí que és veritat que als locals de l’esplai no hi podien anar i que el caos és la tònica de cada any, però no ho sé, les veia molt tranquil·les.

Però això és bo, no?
Si tu ho dius... Per sort, al final van arribar a temps i van poder marxar com cada 1 de juliol.

Devies estar eufòric... Per fi et despenjaria del pom de la porta!
Se’m va tirar el temps a sobre. Estava tan pendent que contractessin l’autocar a temps, que tinguessin totes les autoritzacions firmades i que compressin tot el necessari per a la farmaciola que, quan em vaig adonar, ja la tenia davant de l’armari fent-se la motxilla. Em van venir els nervis de cop.

Entrant ja a...
Ai, perdona! [Interromp.] És que abans de seguir et vull explicar una cosa que em va semblar preciosa. Puc?

Si us plau.
El dia que marxàvem de colònies, devien ser quarts de set del matí, va acabar de preparar-se el necesser i, abans de tancar la llum del lavabo, va venir a l’habitació, em va agafar, em va posar al coll i es va mirar al mirall, somrient. Va aguantar uns segons, i després va tornar a l’habitació per agafar la motxilla i marxar. Després de tants anys fent-me de tot, fent-me servir de diadema, de cinturó, de corda així en general, de mocador pel cap, de top, de tot, per fi em va donar l’afecte que mereixo.

Bé, potser ens estem passant de tendres. Com abans pretenia dir-li, entrem ja a les colònies. Com ha estat viure-les amb totes les mesures de seguretat?
He de dir que han intentat fer-ho el millor possible. Van dividir els infants en grups de convivència, d’uns 10 infants cadascun, i amb un monitor responsable que fes de referent. Tenien dos grups de petits, un de mitjans, dos de grans i un de joves. Procuraven que sempre respectessin la distància de seguretat, sobretot amb les altres monitores i amb els infants dels altres grups. No era fàcil, ja saps com són els nens... Volen abraçar-te, apropar-se, et volen explicar coses a l’orella... Però s’ha intentat. Han intentat evitar que es trobin gaire els grups, cosa bastant estranya, ja que al nostre esplai sempre ho fan tot barrejats, però era el que hi havia. Han canviat els horaris perquè no coincidissin, han fet torns per anar a la piscina... Ha estat estrany, sí.

I les famoses mascaretes?
Sempre que s’havien d’apropar als infants d’altres grups se les posaven. De fet, he començat a envejar-les una mica, perquè alguns se les posaven més que el fulard. Fos com fos, sempre les portaven a sobre. Als petits els havien de perseguir una mica perquè se’n recordessin, però sí, s’ha intentat.

Suposem que la relació amb els infants i amb la resta de monitores no ha estat fàcil.
Ja ho pots ben dir. Gens fàcil. No poder-se apropar, haver-se d’apartar quan els infants les volien abraçar, haver d’estar sempre alerta... No ha estat gens fàcil per a les monitores. I mira que elles les han vist de tots colors des que ho són: han anat a hospitals, han curat ferides, han consolat tota mena de drames, han gestionat les situacions més impossibles... Però això d’haver de fer lleure d’una forma tan freda ha estat horrible. Les mans sempre netes, la mascareta sempre posada, la distància sempre per bandera. Però... i les emocions? Han hagut de donar-se molt de suport entre elles, les monitores. Com fan sempre.

I ara, què?
Ara, un altre cop al pom de la porta. Fins que arribi el setembre... espero. Per al meu bé, però sobretot per al de tots els infants de Catalunya que tant necessiten el lleure i que tan feliços els fa trobar-se amb els seus amics i amigues de l’esplai o el cau i seguir creixent amb ells i elles.