Mickey Mouse va complir ahir 92 anys. El 18 de novembre de 1928, Walt Disney va donar vida al personatge emblemàtic de la infància de tants infants del món i que encara continua sent l'emblema per excel·lència de Disney. Mickey Mouse no ha parat de reinventar-se, però els seus orígens són ben presents. Un clar exemple és la pel·lícula d'animació Fantasia.

El 13 de novembre de 1940 s'estrenava al Teatre Brodway de Nova York Fantasia, la pel·lícula d'animació i música clàssica més ambiciosa i experimental de Disney. En els 80 anys transcorreguts, ha conquerit les emocions de milions de persones i es considera un dels grans clàssics de l'animació. I això, encara que no va ser mai un èxit de taquilla ni de públic en el moment de la seva estrena. La pel·lícula, molt avançada al seu temps, sí que va tenir bona rebuda entre els crítics, que ràpidament la van considerar una obra mestra, però va trigar més temps a calar entre els espectadors.

Amb el pas dels anys es va convertir en un dels títols més apreciats del cinema de l'animació i ocupa el cinquè lloc a la llista de les 10 millors pel·lícules d'animació de la història de l'American Film Institute (AFI), per darrere de Blancaneu i els set nans (1937), que va ser precisament el primer llargmetratge de Disney, seguit de Pinotxo (1940), Bambi (1942) i El Rei Lleó (1994).

La creació de 'Fantasia'

El germen de Fantasia va estar molt present en dues circumstàncies. La primera, la necessitat de Walt Disney de donar-li a Mickey Mouse una empenta de popularitat, ja que l'Ànec Donald i en Goofy s'estaven guanyant les preferències del públic, i desplaçaven el ratolí. Per aquest motiu, Disney donava voltes a un curtmetratge en el qual Mickey fos el protagonista i recobrés notorietat.

Al cap del gran productor rondava la idea de fer el curt a l'estil de les Silly Simphonies ['Simfonies ximples'], (1929-1939), però com un toc diferent: el de combinar la música i l'animació donant la mateixa importància per proporcionar una experiència nova.

La història i la música escollides surten de la peça orquestral que el compositor francès Paul Dukas va compondre l'any 1897 pel poema de 1797 Der Zauberlehrling ['L'aprenent de bruixot'], de Goethe. Una música que quedaria associada sense remei a l'inconscient col·lectiu a la imatge, poderosa com poques en la gran història del cine animat, d'escombres marxant amb cubells plens d'aigua.

La segona circumstància que va fer possible Fantasia va ser l'amistat forjada entre Walt Disney i el compositor i director de l'Orquestra de Filadèlfia, Leopold Stokowski. En una primera trobada, el productor li va parlar de la seva idea del curt i li va demanar que en compongués la música.

Però, donada la quantitat de pressupostos amb què comptaven, Stokowski va proposar a Disney fer una pel·lícula, encadenar diversos curts animats que il·lustren peces cèlebres de la música clàssica. La idea va encantar el magnat i van decidir començar el projecte d'allò que originalment s'anomenaria La pel·lícula concert i que més tard quedaria com a Fantasia.

La música

El procés de selecció dels temes musicals va ser cru. Els animadors de Disney van crear nou curts. Un d'ells estava basat en la clàssica partitura de Debussy, Clar de Lluna, que finalment va ser eliminat del muntatge definitiu.

D'aquesta manera, la pel·lícula es va dividir en vuit parts: Tocata i fuga en re menor de Bach; extractes de Trencanous de Tchaikovsky; L'aprenent de bruixot; La consagració de la primavera, de Stravinski; La Simfonia número sis de Beethoven, coneguda com La Pastoral; La dansa de les hores, ballet de l'òpera La Gioconda, d'Amilcare Ponchielli; el Mont Pelat de Mussorgsky i l'Ave Maria de Schubert.

El llargmetratge va aconseguir projectar-se només en 12 sales, a causa de l'equipament de l'àudio necessari per reproduir el Fantasound —tècnica experimental de Disney que consistia a gravar la música amb diversos micròfons i reproduir-la en igual nombre d'altaveus, creant un efecte estereofònic— d'aquí que fos un fracàs de taquilla.

Segons dades d'AFI, el cost de l'equipament necessari per reproduir el so de la pel·lícula que es va s'instal·lar al Teatre Broadway per a l'estrena va costar entre 85.000 i 200.000 dòlars (entre 72.000 i 170.000 euros). En les següents 11 sales, es va reduir a 30.000 dòlars (25.000 euros).

A més, l'esclat de la Segona Guerra Mundial no va permetre que es pogués estrenar a altres països (a Espanya, per exemple, no va arribar fins al març de 1946). Tot això va fer que la cinta tan sols recaptés 1,3 milions de dòlars (1,1 milions d'euros).

"A Walt Disney no li consolava que els comentaris més negatius arribessin de crítics musicals conservadors que no tenien contacte real amb el cinema, mentre que molts dels crítics de cinema més prestigiosos el van omplir d'elogis", apunta Daniel Kothenschulte al llibre Els Arxius de Walt Disney. Les seves pel·lícules d'animació 1921-1968 (Taschen).

Tot i això, amb el pas del temps, els mals resultats van quedar oblidats gràcies a la gran aposta de Disney per innovar en tècniques d'imatge i so, i que convertissin a Fantasia en un dels més grans èxits artístics de la companyia.

L'any 1999 i gràcies a Roy E. Disney (nebot de Walt) va ser possible una segona pel·lícula, Fantasia 2000, però no va arribar a les quotes de l'original.

Als 80 anys, Fantasia continua emocionant a xics i grans, gràcies a una banda sonora inoblidable i a uns dibuixos animats que quasi traspassen la pantalla per traslladar-nos a la nostra infància.