- entrevistes -
-
Publicat el 10 de gener 2024

Martí Perarnau Grau (7 març de 1955, Barcelona) és un escriptor, periodista i exatleta olímpic català. Des de fa 10 anys ha seguit el Pep Guardiola a Múnic i Manchester, amb la idea d’intentar explicar la seva filosofia i el seu dia a dia allunyat de casa seva. Gràcies a aquesta feina, ha publicat tres llibres sobre el tècnic català: Herr Pep (2014), Pep Guardiola: La Metamorfosi (2016) i Déu salvi el Pep (2023).

El 1974, amb tan sols 19 anys, va començar a treballar de periodista al Diari de Barcelona sota la direcció de Manuel Martín Ferrand. Martí Perarnau escrivia sobre atletisme perquè els interessava tenir la visió d’un atleta, i no un de qualsevol, sinó que llavors era plusmarquista de salt d’alçada, algú que ho vivia des de dins. Amb el suport del cap d’esports, Àlex Botines Izquierdo, van optar per un periodisme combatiu i reivindicatiu en contra de la Federació Catalana d’Atletisme. Les conseqüències van ser clares: retirada d’ajudes i beques, entre d’altres.

Amb Mundo Diario va seguir el mundial de futbol del 78, però el 1980 el diari es va veure obligat a tancar. És quan Perarnau va tornar a les pistes i es va classificar per als Jocs Olímpics de Moscou. La seva retirada es consumaria un cop va veure esmicolades les oportunitats d’anar als següents Jocs. Va ser quatre anys cap d’esports, primer a RTVE Catalunya i més tard a Ràdio Barcelona. Finalment, el 1988, va ser nomenat director del centre de premsa de Barcelona'92 i va crear la seva pròpia productora publicitària, Perarnau Magazine. Avui dia està jubilat, però és accionista d’aquesta empresa. Martí Perarnau també és conegut arreu del país pels seus coneixements i estudis sobre tàctica i l'evolució del futbol.


Ets conegut pels teus coneixements tàctics en el futbol. Has tingut algun mentor o alguna influència?
Al Diari de Barcelona hi havia l'Alfonso Soteras García, que havia sigut futbolista fins feia poc temps. Ell tenia unes bases futbolístiques allunyades del típic periodista, veia el futbol com a jugador i me'n va ensenyar molt. Després em vaig preocupar molt d'acostar-me als futbolistes, no per conèixer interioritats i rumors, sinó per intentar aprendre i entendre el joc. Vaig tenir la sort de poder estar força temps amb Cruyff quan era jugador al Barça, o amb el Lassi Kubala, quan va ser seleccionador espanyol. Com que jo no jugava a futbol, per a mi era complicat d’entendre. Volia saber els per quès de les coses. Aquest ha estat sempre un neguit que he tingut i m'ha mogut a anar preguntant als protagonistes sobre el joc i sobre com el veien i l'entenien. 

Com sorgeix la idea del primer llibre? 
Jo no coneixia el Pep, però l'any 2010 vaig escriure un primer llibre sobre la metodologia de treball de la Masia i vaig demanar de fer un cafè amb ell perquè m'expliqués la seva visió. Allà vam fer un primer contacte, i al cap de tres anys, jo estava buscant tema per al pròxim llibre. Em vaig passar un any i mig donant voltes, fins que ell va fitxar pel Bayern. I ho vaig tenir clar: me n'aniré un any a Múnic. 

Com et poses en contacte amb l’òrbita del Pep?
Vaig demanar a Manel Estiarte, un amic en comú, de poder tornar a fer un cafè amb el Pep. Quan van marxar cap a Múnic em va trucar perquè hi anés, però la sorpresa va ser que, en lloc de fer un cafè, em van dir: “tens les portes obertes, pots entrar, ho pots veure tot”. Em vaig endur una sorpresa molt gran, perquè era molt més del que jo havia demanat, o del que havia somiat. Moltes vegades, fent broma, diem que vam agafar el Pep amb les defenses baixes...

Com t'autodefineixes? 
Ara, jubilat. Una fórmula ben ràpida de resoldre el problema [riu]. Els darrers 10 anys sí que m'autodefiniria com a escriptor, però em sento molt allunyat dels grans escriptors. Quan vaig estudiar s'entenia que un escriptor era un gran literat, però avui dia escriu llibres tothom. I jo també. És un matís que jo moltes vegades faig per fer broma: “escric llibres, però no em puc comparar amb els grans escriptors que escriuen llibres de veritat”. 

Quines són les majors dificultats que has trobat a l'hora de fer el seguiment al Pep?
Bàsicament, comprendre les seves idees. És molt complex, perquè ell té una visió del futbol molt particular, però molt sofisticada. O, si més no, sofisticada pels que no en sabem. Per tant, es fa difícil seguir tot el fil dels seus pensaments, raonaments i intuïcions. Intentar comprendre realment la seva ment. No crec haver-ho aconseguit al cent per cent. Hi ha petits matisos que no he sabut copsar perquè estem parlant d'un cervell privilegiat.

Tens la feina d'explicar al lector allò que pensa. No sembla feina fàcil...
Ha estat el més complicat. És a dir, tota la resta potser és més atractiu per al lector, però en el fons és molt més senzill. Explicar el que succeeix en un partit, una bronca que hi ha hagut, uns elogis… Allò difícil és explicar el que no veus o que no es veu tant. Allò difícil és explicar el que forma part de la seva ment i de la seva composició espacial, temporal i intel·lectual, entendre què vol explicar, per què ho vol i quins propòsits té.

En cas de no entendre alguna cosa, què has fet?
M'ha passat. Jo no podia interrompre un entrenament i dir: “Pep, torna'm a repetir això perquè no ho entenc”. M'hauria engegat a fer punyetes. Hi ha hagut coses que no les he entès i normalment anava als ajudants i m'ho aclarien. I si no m'he assabentat d'alguna cosa: passi-ho bé que cauen gotes, ho deixem córrer i es queda a l'arxiu.

T'has trobat en alguna situació en què hagis tingut dilemes ètics per haver donat informació personal o haver explicat moments més sensibles?
El primer any d’ell a Múnic, la temporada 2013-14, vaig escriure Herr Pep i jo encara col·laborava amb alguns mitjans. Els primers mesos vaig començar a detectar que, si bé de moment no em creava cap problema ètic, aquesta dualitat podria crear-me'n algun en el futur. Al cap i a la fi, hi havia gent que sabia que jo era a Múnic i volien saber el que no podia explicar. “Qui jugarà demà?”, “com està aquest jugador?”. En aquell moment, vaig decidir deixar totes les col·laboracions i des de llavors ja no he tornat a fer res més relacionat amb els mitjans.

Creus que Guardiola ha assolit el seu pic de felicitat a Manchester? 
De felicitat no ho sé, perquè ell sempre en vol més, és l'etern insatisfet. Pic de feina ben feta, sí, perquè ha assolit pràcticament el mateix èxit que amb el Barça. A més, l'ha aconseguit sense un jugador extraterrestre com és en Messi. Ha hagut de fer una millor feina com a entrenador per poder fer que un equip amb jugadors més humans guanyi tants títols. 

Una de les claus del joc del City que tu menciones al llibre és el Build-up. Què és?
És la construcció del joc des del darrere. La pilota des del porter sense tirar pilotades perquè sí. En tot cas quan es llença una pilotada endavant és perquè hi ha una intenció molt clara. En general, la instrucció i l'objectiu és sortir jugant des del darrere amb passades de pilota que permetin avançar de manera col·lectiva, de manera agrupada, que permeti no tenir les línies de l'equip gaire separades entre si i anar acorralant l'equip contrari cap a la seva àrea.

Com es viu la possible arribada de Messi a Manchester quan surt el burofax després del 2-8 a Lisboa?
Dura poc perquè entre el moviment de Messi per acostar-se al Pep i la resolució del conflicte entre Messi i el club no passen gaires setmanes. Per tant, tampoc hi ha gaire temps perquè a Manchester es visqui de manera intensa. Guardiola deixa molt clar que ell no farà res que perjudiqui el Barça, però que si Messi queda lliure, l'incorporarà i té il·lusió per portar-lo. De seguida, la cosa comença a refredar-se i a Manchester canvien el xip: “Centrem-nos en el que tenim i no amb el que podríem arribar a tenir”.

Estàs buscant tema pel teu següent llibre. La trilogia sobre Guardiola està tancada? 
Sí, totalment. Si alguna cosa he après del Pep és que quan has fet una cosa i l'has feta bé –no sé si la meva l'he feta bé, però ho he intentat– has de passar a una altra cosa. A més a més, acaba com si fos un guió americà, acaba bé.

Continuaràs parlant de futbol en el pròxim llibre? 
Jo crec que sí. Estic en aquella situació de caos mental en el qual no sé de què escriure. De fet, no sé ni si tornaré a escriure –suposo que sí–, però estic en una situació mental d'anar escoltant ofertes de mi mateix. Jo mateix em vaig enviant ofertes: podries fer tal cosa i jo mateix les descarto. M'agradaria plantejar-me escriure d’atletisme, però encara no he trobat mai cap fil per estirar.

Consideres aquesta trilogia el teu major èxit com a periodista?
Les vendes dels llibres són gràcies a ell (Pep). Si hagués fet això sobre un altre tipus d'entrenador, potser la meva feina hauria estat exactament igual, però no s'hauria venut ni la centèsima part. Els llibres s'han traduït a molts idiomes i això demostra que ell té una tirada molt gran. Però, per exemple, un llibre anterior que vaig fer entre els dos últims del Pep, L'evolució tàctica del futbol 1863-1945, ha funcionat bé, però no ha tingut la tirada mundial dels llibres del Guardiola per raons òbvies. En canvi, vaig quedar molt satisfet després de sis anys de molta investigació i de trobar uns patrons de com el joc havia anat evolucionant al llarg del temps i dels països. Si hagués de dir-ne un, aquesta és la feina de la qual estic més satisfet.

Cap a on creus que va el futbol d'aquests últims anys?
No és senzill dir-ho d'una manera rotunda. Conviuen diverses òptiques del joc, com la del Pep o la d'altres entrenadors que, d'alguna manera i amb molts matisos, s'acosten a ell. També podem veure òptiques com les del Klopp, que es basen més en la reactivitat que no en la proactivitat. Continuen convivint-hi idees del futbol amb una defensa molt exhaustiva, però ara sota altres etiquetes a les actuals. El futbol va començar com un caos el 1860-63 i a poc a poc es va anar organitzant. Ara que ja s'ha organitzat, molts entrenadors veuen que convé desorganitzar una mica. S’està tornant al caos original per intentar ser més eficaços. S'ha anat del caos a l'organització i ara de l'organització al caos, però sense dir-ho amb la boca gran.

La teva filla ha arribat a jugar a la Queens League. Com veus aquest format de futbol?
Les regles costen d'entendre perquè com que canvien sovint... Bé, costa saber-se-les. És un xou, un entreteniment, una manera diferent de veure-ho, que ha tingut un gran atractiu i una gran audiència. Tampoc no ho veig com una alternativa que s'hagi de menjar el futbol. La mateixa peculiaritat de les regles fa que no pugui ser comparable.

Quina és la teva valoració del periodisme esportiu actual, especialment en l'àmbit català?
No estic gens ficat en el món del periodisme esportiu, no escolto ràdios, els partits de televisió moltes vegades els veig sense so. Són coses meves, no és cap prejudici respecte del periodisme esportiu. Tinc la sensació que des de fa uns 20 o 25 anys el periodisme esportiu es troba en un cert estancament. No hi ha cap rumb determinat. És un periodisme bastant fàcil de consumir, que deixa poca empremta. No sé si per això hi ha hagut aquesta proliferació els últims 10 anys, per exemple, de llibres esportius, per intentar deixar una empremta més grossa que no la que deixa el periodisme. Podria ser.
 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —