Estic esperant a la directora del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i directora de l'obra Terra Baixa (Reconstrucció d'un crim), Carme Portaceli, al sofà que hi ha fora del seu despatx. Arriba amb la maleta i em diu: “Som-hi! Quasi et dic bonjour, acabo de tornar de França...”. Entrem al seu despatx i mentre col·loca les seves coses em convida a seure amb naturalitat, quasi amb confiança. M'explica que sempre porta els jerseis a part i després se’ls posa perquè aquí a Barcelona fa calor. Més tard, hem hagut de posar-nos en el paper d’entrevistadora i entrevistada.

Com vau seleccionar les escenes per la reconstrucció de l’obra?
Vam escollir les escenes que representaven millor a cada personatge i les que explicaven la relació entre el Sebastià i la Marta, que avui sabem que era una situació d’abús. A un senyor de 30 anys, li agradava una noia de 14 i feia amb ella el que volia perquè era l’amo. Com que el Sebastià ha perdut tots els seus diners, fa que la Marta es casi amb un pastor que no entén de res, però en el moment que tot surt a la llum comença la història. El Sebastià abusa sexualment de la Marta, però també abusa del seu poder sobre la resta. Sempre s’ha llegit d’una manera masclista que la Marta passa d’un home a un altre instantàniament, però nosaltres no ho veiem així, ja que ella s'adona que el Manelic també ha estat víctima dels abusos de l’amo. Tots els punts de vista dels personatges ajuden a reconstruir el crim de Sebastià, que s’ha convertit en un crim social, no un crim passional com s’ha venut tots aquests anys. “Ai pobre Manelic”. De pobre, res! Era un babau que creia el que li deia tothom. Doncs que espavili! Que si ha matat a l’altre, es converteix en un assassí.

Creus que durant tots aquests anys s’ha representat l’assassinat de Sebastià com un crim passional?
Depèn de qui ho dirigeixi. Com que sempre ho han dirigit senyors, mostren el seu punt de vista de senyor: Manelic era un home de la muntanya “que la tenia molt gran” i la Marta i la Nuri es tornen boges per ell perquè pensen que això és el que ens agrada a les dones. I no és així. Quan el Manelic li diu lladre al Sebastià, ho interpreto com a lladre de les nostres vides perquè ens posseeixes a tots. Li dono un sentit més profund que no només és un sentit de gènere i sexual, perquè a mi tot això no m’interessa.

A l’obra s’introdueixen dos personatges nous: la periodista i el policia “El Vinagret”. Per què ells?
Buscàvem l'oposició ideològica, de manera de veure el món. Ell diu que els anarquistes posen bombes per odi, i ella diu que l’odi és causat per la misèria que provoquen els amos. Els pobres es rebel·laven matant, però també es diu que la policia posava bombes per tenir l’excusa d’acabar amb anarquistes. La primera opció va ser el policia, Lleó Antoni Tresols, que va existir i va ser un torturador. El van voler treure del focus durant un temps per amagar polèmiques, i per això l’enviem a investigar un crim d’un “poble de merda”… Llavors aquí introduïm la periodista que investiga els crims. A Barcelona li deien “La Ciutat de les Bombes”, i els anarquistes li deien “La Rosa de Foc”, i poca gent ho sabia. Tota aquesta història acaba a Argelers, a un camp de refugiats on hi havia els “rojos”, als qui tractaven pitjor que a gossos perquè començava la Segona Guerra Mundial i la lluita contra el comunista. A partir d’això, vam trobar Carmen de Burgos, la primera corresponsal de guerra de l’Estat espanyol. Era feminista, d’esquerres, i el seu discurs anava completament en contra d’"El Vinagret", que era un fatxa, sí, però un fatxa intel·ligent. La idea era mostrar aquestes dues intel·ligències enfrontades.

La construcció dels personatges és la mateixa que la de l’obra original de Guimerà?
La construcció del personatge és un tema complicat. En teatre, un t’estimo es pot llegir de moltes maneres diferents. Es pot dir amb desesperança perquè saps que et moriràs demà. Es pot dir amb odi. Es pot dir d’amagades. Per mi, la construcció depèn del rol que ocupes en la història que estàs explicant. L'hem construït a partir dels personatges, i jo no volia gent de poble de teatre: jo volia gent del poble viva, gent de debò. Per això vaig enviar els actors a veure As bestas. Això és un poble: una relació d’una família amb l’altra, de conflicte, com Palestina i Israel. Aquesta gent ja neix amb odi, va de generació en generació perquè dues persones s'odien. És una història interminable. És com quan algú de VOX parla amb un odi irracional.

Es nota molt l’evolució dels actors des del dia de l’estrena fins avui?
Tot és fràgil fins al dia de l’estrena. Es canvia d’espai i tot és diferent, però llavors l’obra cobra vida. Sorgeix una relació de naturalitat entre els actors, que encara que el teatre sigui artifici, veus en com es miren allò que buscaves als assajos. A més, m’agrada anar a veure’ls sovint i donar-los consells o notes per millorar, justament hi vaig anar ahir i va ser magnífic.

Canviant de tema, hi ha moltes notícies sobre tu que destaquen que ets la primera dona al capdavant del TNC. Creus que aquesta etiqueta ajuda a visibilitzar les dones en posicions importants o és una etiqueta que sobra?
El problema del capitalisme són les etiquetes. Ser la primera dona que va dirigir el Teatro Español i el Teatre Nacional de Catalunya és una notícia molt important, però pel desastre que significa. Jo vaig entrar al Teatro el 2017 i aquí l'any 2021. És una notícia greu. És un moment històric i això vol dir que després de mi hi haurà d’altres, però a mi el que em porta aquí és la meva trajectòria, no el fet de ser una dona. He aconseguit amb seixanta anys el que els meus companys aconsegueixen amb quaranta. Et fartaràs de veure com al món professional els homes et passen pels costats i per damunt a una velocitat supersònica. Nosaltres no tenim aquesta sort, no se’t té en compte. Recorda quan van dir que Nadal era la persona que havia guanyat més Slams, però Serena Williams i Steffi Graf ja ho havien obtingut abans que ell i ningú havia dit res. Sempre és igual, no compta el que fem. Jo soc la directora artística i aquest és el meu rol, però això no és una jerarquia. Tots som importants, sense un o sense l’altre no funcionem, i això les dones ho sabem. Aquesta és una manera de canviar el món, perquè en una piràmide ningú és feliç. Els “machos de dalt” han de permetre’s ser persones humanes, i sentir, i plorar. El Manelic li diu a la Marta que no la deixarà perquè l’estima. Un altre home l’hauria abandonat perquè l’han enganyat. I ell diu que la natura l’ha fet lliure. I de fet, Sebastià no abusa per ser un home, sinó perquè és l’amo de tot. A més, precisament hi ha homes que se senten així, i pensen que poden fer tot el que volen. Per sort, hi ha nois joves que ja no pensen així, i els “senyors” aniran desapareixent.

Aleshores, com a directora de teatre, en quines situacions t’has sentit menys valorada per ser dona?
En general, quan el que dius o el que fas no es veu. Ei! Que estem fent coses i són importants! Jo vaig posar música en directe per primer cop a uns escenaris i ningú va dir res, i deu anys més tard un home ho va fer i tothom deia: “però quina bona idea!”. Però si fa deu anys que ho faig en totes les funcions de la meva vida i mai ningú ha dit res! I això passa amb totes les dones. I ara, com a directora del teatre, la paritat és de veritat. No només homes a les sales grans. On tenim més problemes és amb l'autoria, perquè la invisibilitat ha fet molt de mal. I invisibilitzar també és una manera d’assassinar, ja que et fan desaparèixer. És com a les guerres, potser no deixaran morir a les dones de gana, però jo les he vist a les carreteres prostituint-se per sobreviure. I d’aquestes coses, que són importants, no se'n parla gaire.