L'HOME ESTÀTUA II

Algú ha tancat el llibre dels dies
i he quedat atrapat a la pàgina 11.883.
En noto el pes feixuc, la fulla
nafrant-me el coll
i sóc un punt
de llibre.

Puc escoltar-te, Nils Frahm
com un demiürg percudint les cordes
que fan esclatar portes –Bim!
i finestrals –Plaf!
i fan de la cambra
l’escafandre.

Immòbil, simbòlic,
retinc la pàgina
com si m’hi anés la vida.
–Sóc un punt, com tants d’altres
d’aquesta vigília.
I ara ho veig,
el sostre és l’argúcia
que ens amaga la pluja
          –invisible.
que inunda el parquet
          –inevitable.
i arruga la pell dels mobles
          –i­nviable.
i puja
i puja.

Estàtic, atònit,
no arribo al maleït mànec
que obri la finestra
sense perdre el punt.
–Glup! Vull dir:
–Socors!
Enfora passen
formigues,
endins te m’empasses
clepsidra.

—Inèdit de Gerard Vila.

Il·lustració de Pep.

Amb el seu poemari Pla de fuga per castells de ferro (Premi de Poesia Amadeu Oller, 2018), Gerard Vila Nebot (Barcelona, 1987) aconsegueix "una fugida de les estructures mentals que bloquegen el procés creatiu per tornar a connectar amb la carn, a l'instint". Les imatges, sovint fèrries, transmeten un dolor de sentiment que els dona autenticitat.

Tot el poemari és, segons el jurat de l'Amadeu Oller, "la culminació d'una odissea creativa" que el porta a explorar la falta de connexió amb el món, els clarobscurs de l'amor i l'impacte de la mort. La poètica de Vila s'inspira en unes paraules d'Alessandro Bariccio quan diu que "les idees són genuïnes però en l'acte de transcriure-les en la seva essència pura les deformem una mica, les blindem perquè no les destrueixin".
 

Cada dilluns, un poeta ens llegeix uns versos, triats expressament perquè ens acompanyin durant la setmana. Els poemes no donen la felicitat, però una mica de saviesa potser sí. O això és el que diuen.