La situació a Gaza és molt greu. Des del passat 7 d’octubre, arran de l’atac de Hamàs a Israel, la resposta de l’exèrcit israelià ha estat contundent i continua. El Diari de Barcelona ha parlat amb Raquel González, coordinadora de Metges Sense Fronteres a Espanya (MSF), per analitzar l’emergència humanitària. Com és el treball de MSF a la zona? En quines condicions viu la població gaziana? Quin és el pronòstic? Quin paper fan com a font d’informació? De tot plegat en parla...

Quina és la situació humanitària a Gaza en aquests moments?
Hi ha un concepte que és el miratge de l’ajuda o la il·lusió de l’ajuda. Es parla d’ajuda humanitària a Gaza, que hi ha llançament de subministraments per via aèria o, de manera molt puntual, dels camions que entren, però la realitat és que hi ha enormes dificultats en l’accés de material. Des del més bàsic, com combustible i aigua, fins a material mèdic. Els subministraments estan entrant amb comptagotes, sumat a la sensació d’inseguretat que hi ha a tota la franja de Gaza. Cap lloc és segur. No som ni herois ni màrtirs, el primer és la seguretat dels equips. En aquesta situació d’absoluta indefensió, el desplaçament forçat pel govern israelià del nord al sud fa que no tinguem presència a Gaza i hi hagi poques organitzacions humanitàries treballant.

Com viuen les persones voluntàries a la zona?
Els testimonis són esgarrifadors, dels pacients i del nostre personal. Tenim entre 300 i 350 persones i moltes han perdut familiars, s’han hagut de moure del nord, han deixat les seves cases, han patit atacs. Les condicions de vida són horroroses en termes humans i, a més, els sanitaris s’enfronten a hospitals col·lapsats, no poden donar l’atenció mèdica que els agradaria, sense material… És duríssim des del punt de vista de la salut mental. 

Com és el seu dia a dia?
Ens expliquen que hi ha franctiradors al voltant dels hospitals, és molt boig. Disparen la gent que surt de l’hospital sense cap mena d’anàlisi, amb total discrecionalitat. El marit d’una de les nostres pacients va veure un cadàver que se l’estaven començant a menjar els animals, va sortir i li van disparar. No tenen ni menjar ni beure. La recuperació del sistema sanitari trigarà anys i dècades i, en termes de salut mental, l’impacte que està tenint en la població és brutal. Fins que no hi hagi un mínim de pau i tranquil·litat, serà molt difícil una recuperació i sortir d’aquest malson. 

Què significa quan dius que els treballs de MSF són “una gota en un oceà”?
Les necessitats de la població són enormes, estratosfèriques. No hi ha aigua, no hi ha menjar, hi ha 1,7 milions de persones en molt pocs quilòmetres quadrats. Moltes es troben en escoles o tendes de campanya. Hi ha casos de desnutrició greu i severa que no havien existit mai a Gaza. El 75% de la població ja depenia de l’ajuda humanitària, però no hi havia hagut mai aquests casos. No tenen aigua per dutxar-se. Abans del 7 d’octubre hi entraven 500 camions diaris i ara n'entren una mitjana de 90. Les necessitats han augmentat i l’ajuda és molt menor. És poca, molt limitada i molt per sota de les necessitats reals. 

Quin és el pronòstic? Què li espera a la població gaziana?
No ho sabem. El primer mes va ser horrorós, el nombre de ferits era enorme, hi havia col·lapse als hospitals. A l'Al-Shifa, on hi ha 600 llits, hi havia 3.500 ferits… sis vegades més del que podia admetre! Cada vegada hi ha més ferits, més morts, menys aigua, menys menjar… No sabem res el futur, però el present és devastador. Estem demanant un alto el foc. Compte amb les xifres: 34.000 morts en sis mesos! Només a Gaza ha mort el mateix nombre de nens en sis mesos que en totes les altres guerres en un any.

És una guerra sense precedents?
És molt difícil dir si és sense precedents o quina crisi és pitjor. És veritat que, amb aquesta intensitat i sense la possibilitat que la població pugui sortir per diferents motius polítics i geoestratègics, s'hi afegeix un element de complexitat més gran. El fet de bloquejar una població a la qual no se li permet un mínim pas, una fugida… és un confinament. Això és el que no té precedents. Ho hem vist en algunes ciutats siranes com Alep, a Nazemar, a l'Iraq a Mossul. Assetjaven ciutats, però aquest conflicte és a tota la franja de Gaza. 

Com són els contactes amb els governs dels diferents països? Què els demaneu?
En qualsevol país on hi ha MSF hi firmem el "Memorandum of Understanding", un acord. No pots entrar per lliure a cap país. L’Estat o qui governi t’ha de permetre l’entrada. Hi entren equips internacionals i has de fer contractacions al país. Primer es demana accés i després has d’explicar què faràs i a quines zones. A les zones de conflicte has de parlar amb tots els actors armats presents a la zona, siguin estatals o no estatals, i fixar unes regles del joc. Els dius que seràs al país mentre ells no ataquin l’hospital, no assassinin cap treballador humanitari i respectin les instal·lacions mèdiques. Hi ha vegades que hi ha governs que no volen tenir testimonis externs de què està passant. No pots entrar un camió sense que sigui revisat pel govern israelià. 

En cas que la guerra acabi, quines serien les prioritats a la zona?
Des del punt de vista humanitari, reduir la mortalitat i morbiditat. En la mesura del possible, reforçar el treball que tenim a Gaza i Cisjordània. Donar una resposta més adaptada a les necessitats, poder entrar més equips mèdics, tant de recursos humans com materials, donar suport als diferents hospitals, atendre més persones i enfortir els quiròfans. Tractar d’acompanyar la normalització del sistema sanitari. 

Els periodistes no tenen permesa l’entrada a Gaza i són les ONG com vosaltres les qui fan de font d’informació del conflicte. Quines dificultats us comporta això?
MSF es funda el 1971 de la mà d’un grup de metges i de periodistes. Els nostres objectius principals, que van en el nostre ADN, són donar atenció mèdica i humanitària en poblacions en situació d’extrema vulnerabilitat i, a la vegada, donar testimoni i poder denunciar a aquells que són responsables de la situació humanitària. Si MSF té tanta petjada als mitjans de comunicació és perquè som font d’informació. 

(...)
És una enorme responsabilitat, però també un privilegi des de la nostra missió. A vegades, als governs no els agrada el que expliques i has de trobar l’equilibri entre donar atenció mèdica o testimoni, i fins a quin punt condiciones l'atenció mèdica pel testimoni, perquè hi ha vegades que et poden fer fora. Defensem els drets humans i expliquem el que passa per justícia social. L’objectiu és aconseguir canvis. Si jo estic dient això és perquè algú es posi vermell perquè els responsables polítics facin alguna cosa.

Ens hem centrat en Gaza, però existeixen molts altres conflictes, com el del Sudan. Quina importància té ser present, proporcionar ajuda i donar visibilitat?
A MSF Espanya tenim el focus posat a donar atenció mèdica en situacions de violència i conflicte. És on és més difícil que hi hagi penetració d'un major nombre d'ONG i on hi ha complexitats en termes de seguretat i logística. No tota la comunitat humanitària té el múscul logístic i de coneixement com per ser-hi. Nosaltres sabem que ho podem acatar. Hem de triar, no podem ser a tot arreu. Si cal destacar alguna situació humanitària absolutament crua i complicada ara mateix per a la població és la de Sudan. Els sudanesos que s'han mogut són al Txad i als països al voltant com a refugiats. Viuen en condicions deplorables. És una crisi oblidada i molt greu en termes d'impacte.

En quins altres conflictes sou presents?
A Ucraïna, al Iemen, a Síria i a l'Afganistan. Hi ha més de 32 conflictes actius en el món. Des de MSF estem treballant en 23 països i el 80% del nostre portafoli operacional és en zones de conflicte o violència. Has de tenir equips molt professionalitzats i, d'altra banda, tenir també la capacitat perquè aquests equips girin i facin rotacions. No pots tenir a una persona sis mesos a Síria o a l'Afganistan.