Com un batec en un micròfon, premi Anagrama de novel·la d'enguany, arriba trepitjant fort aquest Sant Jordi. En la novel·la, l'escriptora i filòloga Clara Queraltó, guanyadora també del premi Mercè Rodoreda de Contes i Narracions el 2017 per la seva primera obra El que pensen els altres, ens explica la història d'en Quim i la Gabriela: un home de trenta-nou anys i una noia de divuit que es veuen immersos en un joc de seducció. Es tracta d'una obra sobre el desig i l'amor? O, altrament, sobre el poder i l'abús?

Parlem amb la seva autora sobre el lloc de la moral en la ficció, el desig i la capacitat creativa.

Un dels membres del jurat del premi, en Sergi Pàmies, va dir que Com un batec en un micròfon és una història d'amor, però tu rebutges aquesta etiqueta. Com descriuries tu el teu llibre?
Jo crec que és una història que parla del desig i de la seducció en una relació amb molta diferència d'edat, per tant, en una relació clarament asimètrica. No crec que sigui amor.

Creus que la visió de què és el teu llibre té un biaix generacional?
Absolutament. A vegades m'han preguntat: "pot ser que els homes hi vegin més una història d'amor que les dones?". I crec que no. Generacions més grans hi han vist una història d'amor i generacions més joves, que han crescut amb el discurs feminista més present, no.

Genera lectures diverses...
Sí, i ja em sembla interessant que sigui així. Una de les coses que volia era que el lector contínuament es fes preguntes, que anés canviant l'opinió que té dels personatges fins a l'última pàgina. Que no fos un llibre fàcil, que es mogués en els grisos.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Editorial Anagrama (@anagramaeditor)

Volies fer un llibre incòmode?
En John Irving deia "si un llibre no t'incomoda, per què el vols llegir?". Penso que, si el lector agafa la pàgina 1 d'aquest llibre i ja pensa "aquest tio és un cabró que l'engatussarà", i acaba l'última pàgina i es confirma que ha estat un imbècil que l'ha enganyat, no seria interessant. Si a mi la ficció no em fa moure d'allà on soc, si no subverteix el meu món o allò en què crec, si no em permet mirar la realitat des d'un lloc més ampli i més profund, no m'interessa tant. Les ficcions que confirmen el que jo ja sé, no m'interessen.

"Les ficcions que confirmen el que jo ja sé, no m'interessen"

No et fa por que, explicant la història de la manera que ho fas, blanquegis aquest tipus de relacions?
Jo crec que no "salvo" tant a en Quim com per blanquejar-lo, no em donava la gana. Crec que vaig donant informació al llarg del llibre que fa que no se'l blanquegi.

Tot i això, has dit que amb el teu llibre no vols alliçonar.
Vaig intentar que el lector no sentís que jo li explicava que havia de pensar. Jo crec que la literatura no és un bon espai pels discursos morals. Crec que justament no s'ha de regir per uns principis morals perquè la literatura intenta explicar la realitat i la realitat no sempre s'hi regeix, d'això va. No volia jutjar-los, volia que ells s'expliquessin i que el lector prengui partit.

Evites infantilitzar a la Gabriela, de fet la poses com el motor de la relació...
Tenia clar que ella havia de ser el motor de la relació, no podia ser ell l'iniciador. Encara més, volia que quedés clar que ella s'hi apropa i ell ho evita, en un inici. Volia que ens plantegéssim dubtes sobre des d'on pren la decisió, que ens preguntéssim què fa que una noia de divuit anys desitgi a algú molt més gran que té una relació clara de poder sobre ella.

Per què?
Hem après arran dels feminismes a analitzar i denunciar quan hi ha relacions de poder i abusives. Per això no volia que hi hagués cap més relació de poder entre ells més enllà de l'edat. No volia que fos el seu professor, ni monitor, ni el seu cap. Perquè llavors sí que hi hauria un consentiment que estaria viciat. A partir d'aquí, jo pensava "i si és molt més gran ell, però és ella la que ho comença?"... Volia capgirar un patró que ja està explicat i denunciat, l'obra que volia fer jo era una altra.

"Volia capgirar un patró que ja està explicat i denunciat"

Tot ho fas a partir de les seves dues versions.
Ells expliquen la seva versió, això també és important: el prisma, la regulació de la informació. Les seves versions estan plenes de contradiccions, d'imprecisions. Ella explica que el primer petó li fa ell, però ell diu que ha estat ella, i això no ho sabrem mai. Els fets objectivables no existeixen, existeix com ho han viscut ells i com es convencen del que volen, il·luminant certs aspectes i passant per alt els altres.

Com va ser el repte literari d'explicar la "mateixa història" dues vegades?
Va ser complicat. L'estructura estava bastant decidida des del principi. Jo volia que l'estructura realment expliqués millor la història i no fos només una filigrana literària; tot i això, va ser complicat que encaixés. No obstant això, vaig pensar que aquesta estructura em permetia proporcionar nova informació al lector i canviar constantment la seva opinió sobre els personatges. No deixar-lo tranquil.

Dius que t'ha estat més fàcil escriure el monòleg de la Gabriela que el d'en Quim.
Sí. Perquè era la primera versió que explicava i perquè és una noia adolescent i jo hi he passat per aquí. A més, treballo amb joves. També suposo que l'essència dels divuits, la sensació d'immortalitat, és molt interessant tant vitalment com literàriament. En canvi, ell em va costar més de calibrar fins on es justificava, fins on es culpabilitzava. Aconseguir posar-lo en un punt on inclús poguessis mig entendre què li ha passat, però a la vegada et fes pensar "ai, noi, ves a teràpia".

Et cau bé el Quim?
No gaire (riu). Em va costar menys escriure'l des dels ulls de la Gabriela, perquè parla des del desig i, clar, la mirada del desig és una mirada al·lucinada, que et construeix sense fissures. Però quan vaig haver d'escriure el seu monòleg va ser com "ara amb aquest tio que faig?". L'hi vaig haver de donar veu i no justificar-lo, però fer entendre per on havia passat. Fer entendre que té parts fosques, però que al final les tenim tots, també la Gabriela. Així i tot, no em cau gaire bé, no.

Sempre has dit que no hi ha res d'autobiogràfic al llibre. Et fa por que associïn el que escrius amb episodis personals?
No hi ha res d'autobiogràfic, però entenc que seria molt suculent que sí que ho fos. No em fa por, quan em pregunten dic que no. Però sí que és cert que es tendeix més a preguntar això a les autores dones i crec que en el fons és una manera de menystenir la nostra capacitat creativa. Per què m'ha hagut d'haver passat per escriure-ho?

"Es tendeix més a preguntar a les autores dones si ens basem en episodis personals quan escrivim, i crec que en el fons és una manera de menystenir la nostra capacitat creativa"

Et volia preguntar també per la portada del llibre. Té algun motiu al darrere?
Sí. Van fer diverses propostes, però tenia molt clar que havia de ser aquesta. Tu veus un rostre, però no el veus. Hi ha parts fosques, parts clares. Juga amb el que veus a simple vista i el que veus quan t'allunyes. Servia perquè explica la història d'alguna manera. A vegades em plantejo com valorarà la Gabriela d'aquí a quinze anys la relació. La portada recull aquest joc de perspectiva.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Editorial Anagrama (@anagramaeditor)

I com creus que la valorarà?
No ho sé. Jo crec que molts anys després ho recordarà com una cosa que va desitjar molt, que va perseguir i que va aconseguir. Però crec que es replantejarà quina mena d'home hi havia a l'altra banda.