105 anys d'Édith Piaf: el llegat de 'La Môme' en 10 cançons
Per Redacció
Publicat el 20 de desembre 2020

Aquest dissabte 19 de desembre Édith Piaf faria 105 anys. Per aquest motiu, dediquem les 10 cançons de la setmana a la més gran exponent de la chanson française, tot repassant algunes de les millors versions, d’ara i d’abans, dels temes que ella va fer sonar arreu del món.


Callan - La vie en rose

La vie en rose és segurament la cançó més significativa, més popular i més versionada d’Édith Piaf. La lletra la va escriure ella mateixa l’any 1945, es va popularitzar un any més tard i va llançar-la com a senzill el 1947. Curiosament, va ser la seva amiga Marianne Michel qui va fer que la cançó prengués significat arreu de França abans que Piaf l’enregistrés. I és que, en un mal anàlisi, els productors de la cançó no confiaven en què pugués tenir èxit.

El tema va arribar als Estats Units, la gran fàbrica de la indústria mainstream, cap al 1950. Un cop allà, La vie en rose va alçar-se a la llista d’èxits Billboard ni més ni menys que set vegades. Ho va fer amb les versions de Tony Martin, Paul Weston, Binig Crosby, Ralph Flanagan, Victor Young, Dean Martin i, la més coneguda de totes, Louis Armstrong. Amb el pas dels anys, però, la cançó no ha perdut combustible. Grace Jones també va arrassar amb la seva cover del 77 i, Donna Summer, l’any 93.

Ja al nostre segle, el títol de la cançó va servir com a nom per al biopic de Piaf, que va valer un Oscar a Marion Cotillard, l’encarregada de posar-se a la pell de la cantant l’any 2007. El tema va tornar a la gran pantalla el 2018, quan Lady Gaga la versionava per Ha nacido una estrella. Però la versió que us recollim aquesta setmana és la més actual. I no només per la data d’estrena, que va ser l’any passat, sinó pels ritmes que hi incorpora. Al més pur estil de Bon Entendeur, ja famós per dur a l’electrònica altres chansons françaises, Callan presenta una La vie en rose fresca, amb un beat tranquil i gairebé hiptònic, que no per això perd l’essència original de la cançó.

Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró - Hymne à l’amour

Édith Piaf va enregistrar Hymne à l’amour el Maig del 1950. La música la hi va posar Marguerite Monnot, que treballava sovint amb l’artista, però la lletra la va escriure Piaf. La va dedicar al seu amant, l’amor de la seva vida segons explicava, el boxejador francès Marcel Cerdan. Un any abans, en el vol 009 d’Air France de París a Nova York, Cerdan va morir en un accident de camí a veure-la. Això va esperonar Piaf a escriure un dels seus temes més emotius i trencadors.

Més de mig segle després, el 2014, Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró publicaven Granada. Era el seu primer àlbum junts, després de més d’una dècada col·laborant en directe i en altres projectes, i el segon en solitari de la cantant. El disc destaca per la selecció de cançons que, a més de Piaf, també inclouen versions del compositor romàntic del XIX Robert Schumann, Albert Pla, Violeta Parra, Lluís Llach o Morente.

Thomas Dutronc - Autumn leaves

Les feuilles mortes, que data del 1945, no és original de Piaf: la van escriure Jacques Prévert i Joseph Kosma. Piaf, però, sí que va ajudar a popularitzar-la. A ella la van seguir artistes com Andrea Bocelli, Barbra Streisand, Frank Sinatra o Nat King Cole. L’última de les Versions va sortir aquest estiu i la firmava Thomas Dutronc.

Nascut a París l’any 1973, a Dutronc la chanson li raja les venes. És fill de Françoise Hardy i Jacques Dutronc, tots dos músics reconeguts dins i fora del país. A Frenchy, publicat el mes de juny, Dutronc fill recull tot un seguit de versions, que també inclouen La vie en rose o el Get Lucky de Pharell Williams. Una altra versió destacada de Les feuilles mortes és la d’Iggy Pop que, mantenint la lletra francesa original, hi introdueix bases de rock.

Martha Wainwright - L’Accordéoniste

L’Accordéoniste va arribar a les mans de Piaf després que Michel Emer, que l’havia escrita l’any 1940, li oferís. I va fer bé d’acceptar-la, ja que es tracta de la primera cançó amb què va vendre més d’un milió de còpies. La lletra explica la història d’una prostituta que s’enamora d’un músic que toca l’acordió, que ha d’abandonar-la per marxar a la guerra. Ella, sense el seu amant, troba refugi en la música i somia en la seva vida junts un cop ell torni.

Una de les versions més recents de la cançó la canta Martha Wainwright, la germana menor de Rufus, al seu disc de versions en directe de Piaf de l’any 2009. Titulat Sans fusils, ni souliers, à Paris: Martha Wainwright’s Piaf Record, la canadenca el va gravar al Dixon Place de Nova York.

Anna Calvi - Jezebel

Jezebel és una cançó popular del 1951 escrita pel nord-americà Wayne Shanklin. Va ser enregistrada per Frankie Laine el 4 d'abril de 1951 i publicada per Columbia Records. El disc va arribar al número 2 a la llista Billboard i va vendre un milió de còpies. El mateix any, Piaf va fer-ne la versió en francès, que tenia lletres de Charles Aznavour i també va gaudir de gran èxit internacional. El títol fa referència al personatge bíblic de Jezabel, una malvada princesa fenícia veneradora de Baal que governava Israel com a reina del rei Acab.

El 2011, la cantautora anglesa Anna Calvi va gravar-ne una versió que prenia les millors parts de cada cançó, amb fragments de la lletra de Laine i de la de Piaf, llançada com a senzill.

Zaz - Sous le ciel de Paris

La francesa Isabelle Geffroy, àlies Zaz, es va donar a conèixer amb Je veux, cançó a favor de l’amor i en contra del materialisme. Des d’aleshores, el seu missatge positiu va calar arreu d’Europa. L’any 2014 la cantant va retre homenatge a París, la ciutat on viu des del 2006, amb una versió molt especial de Sous le ciel de Paris, cançó populartizada per Juliette Gréco, Yves Montand i, definitivament, per la genial Édith Piaf.

Ángel Cabral i Enrique Dizeo - Que nadie sepa mi sufrir (La foule)

De nou, l'acordió i el ritme ràpid. Piaf canta a La foule sobre dues persones que es troben després d'haver estat empeses per una multitud. Després de tornar a ballar, la multitud els torna a separar. El que molts no saben és que la francesa va inspirar-se en Que nadie sepa mi sufrir, un vals dels argentins Ángel Cabral i Enrique Dizeo que va gaudir de fama internacional.

Anna Roig i L'ombre de ton chien - Johnny, tu n'es pas un ange

Amb una personalitat i estil propi, Anna Roig i L’ombre de ton chien s’ha consolidat com una proposta de qualitat que es caracteritza per la creació i interpretació de temes en català i francès. Aquest grup de músics del Penedès van decidir recuperar la chanson mantenint la llengua francesa i afegint-li la pròpia, el català. Un dels temes amb més força del grup és Johnny, tu n’es pas un ange, que manté l’esperit de la versió de Piaf.

Cher - Milord

Una de les cançons més populars de la Môme, composta l’any 1959 per Georges Mousaki amb la música de Marguerite Monnot. La lletra relata la història entre una prostituta i un dels seus clients, que és ric, però alhora pobre en l’amor. La cantant americana Cher va incorporar una versió d’aquest tema al seu segon àlbum d’estudi, The Sonny side of Chér. El resultat és una versió molt particular on la guitarra és la protagonista.

La M.O.D.A. - La inmensidad (Non, je ne regrette rien)

Non, je ne regrette rien és un altre dels bucs insígnia indiscutibles de Piaf. Christopher Nolan la va fer servir a Origen com a la cançó que avisava Di Caprio, Page i companyia cada cop que havien de saltar d’un somni a un altre. Per la magnitud que ha anat presentant al cap dels anys, és potser una de les cançons més difícils de versionar que té Piaf i costa pensar en covers que hagin pres rellevància, a diferència dels altres casos.

Ben a prop de casa nostra, però, La Maravillosa Orquestra del Alcohol, a qui ja vam dedicar part d’un altre 10 cançons, prenia el Non, je ne regrette rien com un dels punts de partida del seu èxit La inmensidad, publicada el 2017. La cançó, a més de tenir referències a Piaf, s’inspira en l’obra de Henry Thoreau (sobretot en Cartas a un buscador de sí mismo), en Oscar Wilde i en la pròpia ciutat de París. La música popular francesa, de fet, va ser una de les clares influències de l’àlbum Salvavida, com queda clar a La inmensidad a través de l’ús del clarinet.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —