Palestina
Per Marina Alaminos i Laia Coronado
Publicat el 30 de maig 2021

El passat 7 de maig es va desencadenar una nova onada de violència en el territori de Palestina i Israel, que s’ha saldat amb 232 persones assassinades a Gaza i 12 a Israel. El 21 de maig va entrar en vigor l’alto el foc entre Israel i el moviment islamista Hamàs, però el conflicte palestino-israelià encara està lluny de veure el seu final.

En un moment en què Israel commemorava el Dia de Jerusalem, festiu nacional per a recordar la victòria sobre Palestina el 1967, la policia israeliana va irrompre a Aksa, la tercera mesquita més sagrada de l’Islam, durant el mes del Ramadà. Paral·lelament, vuit famílies palestines van ser desallotjades al barri de Sheikh Jarr de Jerusalem Est, progressivament habitat per famílies israelianes.

La tensió va augmentar quan Hamàs, l’organització nacionalista islamista que governa a la Franja de Gaza, va respondre a un fet catalogat de “provocació” amb el llançament de coets a territori israelià. Els bombardejos posteriors de les forces israelianes a territori palestí es van saldar amb 26 morts, nou dels quals menors d’edat.

L’historiador expert en època contemporània Albert García Balañà explica al Diari de Barcelona que el xoc es dona en un moment en què “el govern israelià de Netanyahu està pendent d’un possible impeachment i, a més, sembla que per primera vegada hi ha la possibilitat d’un govern de coalició que el faci fora”. Aquestes amenaces, afegeix, “s’han acabat amb l’atac: Netanyahu força una situació que sap que pot acabar en una escalada militar per fer impossible un govern de coalició alternatiu i llançar una cortina de fum davant dels seus problemes judicials”.

D’altra banda, apunta García Balañà, “probablement Hamàs estava començant una campanya electoral davant les imminents eleccions a Cisjordània, que per primera vegada podia guanyar”. El rèdit polític dels atacs és, en definitiva, un “patró recurrent a costa d’una carnisseria dels civils morts i els edificis enderrocats”. 

La d’Israel i Palestina és una guerra eterna, un conflicte latent que ara ha revifat. Cada cert temps els mitjans es tornen a fer ressò de paraules com Franja de Gaza, Cisjordània, Hamàs o Jerusalem. Però sabem què volen dir, exactament? Per què es va originar i com se solucionarà el conflicte? En aquesta cronologia interactiva hi ha les dates clau per a entendre el context de les guerres que s’han anat succeint al llarg dels anys.


 

Deu preguntes sobre el conflicte arabo-israelià (que no t’atreveixes a fer)

1. Què és Palestina?

Palestina està formada per dos territoris separats físicament: la Franja de Gaza i Cisjordània. La població és àrab i majoritàriament musulmana, per bé que hi ha una minoria de jueus i cristians. Mentre que l’estat palestí és legitimat per alguns països internacionalment (dins de la Unió Europea el reconeixen Malta, Xipre, la República Txeca, Eslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària, Polònia i Suècia), altres països consideren, en canvi, que Palestina són territoris ocupats per Israel.

La identitat nacional de Palestina es forma a partir dels anys vint del segle XX als camps de refugiats, ja que abans formaven part de l’Imperi Otomà. Aquesta identitat del poble palestí, per tant, neix en gran part de la guerra i del desplaçament forçat.

2. Què és Israel?

Israel és un estat jueu de reconeixement limitat. Els Estats Units van ser el primer país a reconèixer-lo de facto i, a diferència de Palestina, compta amb el suport de gran part de la comunitat internacional.

Com a identitat nacional, es forma també durant el segle XX, en gran manera amb la figura de Ben-Gurion i l’aparició del sionisme. Hi ha dos grans moments d’auge de migració jueva a Israel: després de la Segona Guerra Mundial amb els jueus supervivents que hi arriben després de l’Holocaust i, a partir dels anys noranta, hi arriba una important xifra de jueus provinents dels països de la desapareguda Unió Soviètica.

La frontera entre Palestina i Israel no és clara perquè s’ha anat modificant al llarg dels anys, sobretot arran de les guerres araboisraelianes i a partir de la instauració de la política d’assentaments. Actualment Israel ocupa un percentatge del territori molt més gran que abans de la primera guerra, l’any 1946.


Via Wikimedia Commons / Noorrovers

3. Què és el sionisme?

És el nacionalisme israelià. La paraula ve de “Sió”, el nom hebreu de Jerusalem. Fa referència, per tant, al retorn a Jerusalem, a la terra promesa. El sionisme es va desenvolupar a Europa a finals del segle XIX, en un context de fort antisemitisme, i Theodor Herzl n’és considerat el pare. La migració de jueus europeus al territori va començar en temps de l’Imperi Britànic, quan la potència imperialista els va obrir la porta per a poder tenir un major pes demogràfic europeu sense haver de destinar-hi recursos propis.

Actualment, els sionistes són els jueus que defensen l’Estat d’Israel. No tots els jueus, per tant, són sionistes. En aquest sentit, Víctor Sorenssen, de la plataforma cultural jueva Mozaika, a Barcelona, destaca que “no tota la crítica a Israel és antisemita, però sí que ens hem de preguntar per què és l’únic conflicte que no passa desapercebut. Aquí sembla que tothom hagi de ser pro-Palestina o pro-Israel sense que s’entengui completament què vol dir cada posicionament, i això no passa amb altres conflictes que estan provocant molts més morts”. 

4. Per què Palestina i Israel es disputen el mateix territori?

Als anys vint, i des de segles ençà, al territori palestí hi vivia un 78% de població musulmana. La història del poble jueu, d’altra banda, està marcada per les expulsions i les diàspores, que han fet que habitin a diferents indrets del món. És en aquest context que el sionisme, que beu dels llibres sagrats (que estableixen la Terra Promesa en el territori actualment en disputa), defensa el dret de tenir un estat jueu en aquesta zona.

Va ser després de l’Holocaust i de la descolonització britànica que l’ONU va cedir una part del territori als jueus i una altra als palestins; el del 1947 era un mapa geogràficament perfecte, però que ràpidament quedaria en paper mullat.

5. Què són els assentaments?

Es defineix com a assentament aquella comunitat de civils israelians construïda en territoris ocupats per Israel més enllà de la frontera definida després de la Guerra dels Sis Dies de 1967. Són considerats il·legals per part de la comunitat internacional i un dels principals obstacles per a l’establiment de la pau, si bé els Estats Units els van deixar de catalogar d’il·legals l’any 2019. Actualment hi ha assentaments a Cisjordània, Jerusalem Est i als Alts del Golan.

6. Quins són els territoris clau?

Tel Aviv és una ciutat moderna, construïda entre la Primera i la Segona Guerra Mundial. És la principal ciutat d’Israel, però consideren que la seva capital és Jerusalem.

Gaza és una ciutat de Palestina que dona nom a una de les dues parts en què estan dividits els territoris palestins: la franja de Gaza (abans sota el control d’Egipte) i Cisjordània (abans sota el control de Jordània). Actualment és un dels territoris on els enfrontaments són més constants.

L’autoritat palestina té la seu a la ciutat de Ramala. L’altra gran ciutat àrab al sud és Betlem, separada de la Ciutat Vella per assentaments.

7. Quin paper juga la religió en el conflicte?

Jerusalem és ciutat santa per a les tres grans religions monoteistes: per als cristians perquè hi ha l’església del Sant Sepulcre, on es va crucificar Jesús;  per als musulmans pel santuari de la Cúpula de la Roca i la mesquita d’Aksa; i per als jueus és sagrat el Mur de les Lamentacions, l’últim vestigi d’un antic temple.

No obstant això, l’activista pro-palestí Massinissa Akandouch destaca que “hi ha jueus palestins, àrabs israelians, cristians palestins i ateus als dos bàndols”. No és, doncs, “un conflicte estrictament religiós entre musulmans i jueus”. Tot i això, la religió ha estat un component important d’enfrontament i instrumentalització per a la creació del sentiment nacional.

8. Què és Hamàs?

És un partit polític armat fundat per Àhmad Yassín, d’ideologia nacionalista, fonamentalista i islamista. És considerat com a organització terrorista pel Canadà, la Unió Europea, Israel, Japó i els Estats Units. En canvi, Austràlia, Nova Zelanda, Paraguai i el Regne Unit només classifiquen com a organització terrorista la branca militar, i no aquella política (que actualment governa a la Franja de Gaza).

Tal com explica Albert García Balañà, Hamàs és la sucursal Palestina dels Germans Musulmans, un moviment polític de caràcter religiós musulmà que neix amb la voluntat de crear un estat islàmic basat en la xaria.

Actualment Hamàs és l’autoritat de govern de la Franja de Gaza, mentre que a Cisjordània encara és controlada per Al-Fatah i l’OAP. Tot i això, Akandouch destaca que “hi ha molts palestins que no es veuen representats per Hamàs, un partit polític armat que no és l’administració de palestina, sinó que actua de manera independent”. Sorenssen corrobora que “és completament injust dir que Hamàs és representant de la lluita Palestina, com ho és responsabilitzar tots els jueus, o tota la població israeliana, de les accions del govern de l’estat d’Israel”.

9. Qui viu avui al territori d’Israel i de Palestina?

Dels nou milions d’israelians actuals, quasi set milions tenen l’estatus legal de jueus. A més, hi ha dos milions de ciutadans israelians àrabs: tenen drets com formar part del Parlament, però no tenen l’obligació, per exemple, de formar part de l’exèrcit, una cosa essencial en la societat israeliana. Són un 22% de població no-jueva en un estat que es proclama jueu. També hi ha una minoria d’israelians cristians.

Hi ha 600.000 israelians que viuen en assentaments. Es tracta de ciutadans que no són nascuts a Israel, sinó que han arribat gràcies a la llei del retorn: un milió de nous israelians van emigrar a Orient Mitjà i van accedir a la ciutadania israeliana els anys 1991 i 1992, procedents majoritàriament de la Unió Soviètica en descomposició.

A la Franja de Gaza hi viuen uns dos milions de persones en extrema precarietat i és una presó a cel obert en molts aspectes, i a Cisjordània, uns tres milions. A Palestina i Israel hi ha, doncs, set milions de jueus i set milions d’àrabs, aproximadament.

10. Existeix una solució per al conflicte?

Els experts internacionals es plantegen tres possibles solucions: en primer lloc, la creació d’un únic estat on àrabs i jueus puguin conviure pacíficament, malgrat que les tensions entre ambdues comunitats fan pensar que aquesta solució és poc viable; en segon lloc, una inevitable expulsió d’un dels dos bàndols; i, finalment, l’anomenada “solució dels dos estats”, que apostaria per la creació d’un estat palestí i un estat d’Israel.

Víctor Sorenssen creu que “la qüestió és la voluntat social i política de les parts d’entendre que la terra els pertany als dos i que ningú es mourà”. L’única via, afegeix, “és evitar la violència i intentar construir des de sota, és a dir, una solució que passi per la voluntat social de fer canvis profunds”.

Albert García Balañà, en canvi, considera que “la creació de dos estats és cada dia menys possible”. Apunta, però, que hi ha dues opcions: “un model d’apartheid o segregació que funcioni com la Sud-àfrica racista, que és cap a on anem, o un estat binacional que no pot ser jueu, sinó que ha de ser dels set milions de jueus i dels set milions d’àrabs”.

Leila Khaled, activista de la lluita palestina, explicava l’any 2017 al diari digital Vilaweb que caldria, en primer lloc, “que els palestins poguessin tornar a la seva terra”. El conflicte, afegia, “s’ha de solucionar amb bases humanitàries i amb drets humans”.

Amb tot, la complexitat del conflicte palestino-israelià fa molt difícil pensar que la solució després de quasi noranta anys de disputes pugui ser propera; sobretot perquè, en els darrers anys, han anat guanyant protagonisme polític les posicions més extremes d’ambdós bàndols: la ultradreta a Israel i el fonamentalisme a Palestina.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —