Fa un segle, la Societat de Nacions es reunia per primera vegada mesos després de superar la pandèmia de la grip espanyola
Publicat el 17 de novembre 2020
Temps de lectura 4 minuts

Un món dividit, desavenences al Estats Units i els efectes d'una pandèmia mundial. Sembla que parlem de l'actualitat però no, aquest era el context mundial del 1920. Avui cent anys enrere, s'hi reunia per primera vegada la nova Societat de Nacions, que seria el precedent de l'ONU i passaria a la història com un organisme fallit que va ser incapaç de mantenir el seu objectiu de conservació de la pau i d'impedir l'esclat de la 2ª Guerra Mundial.

Les conseqüències de la 1ª Guerra Mundial

La Gran Guerra (1914-1918) havia deixat un balanç de 9 milions de soldats morts, 7 milions de civils morts pels combats i 6 milions més per fam, malaties i falta de recursos derivats de la guerra. Indubtablement, el 1920 era una època on les nacions es veien amb recel les unes amb les altres i on es volia evitar de totes un altre conflicte tant sagnant com aquest primer. 

Suboficials britànics reben entrenament en l'ús de mascaretes antigues. (EFE)

Segurament, ens trobem en el post d'un dels períodes més negres la història contemporània. L'assassinat del príncep Francesc Ferran a Sarajevo va iniciar una onada de confrontacions que va acabar amb el xoc entre la Triple Aliança (Alemanya, Itàlia i l'Imperi Austrohongarès) i la Triple Entesa (Rússia, França i Regne Unit). Més tard, hi hauria canvis com la marxa d'Itàlia (1915) o Rússia (1917) i l'entrada dels Estats Units (a banda de l'entrada d'altres països com l'Imperi Otomà, la Xina, Bèlgica, Japó).

Van ser quatre anys de combats, de guerres de trinxeres per uns escassos quilòmetres de terra al centre d'Europa, de l'utilització de gasos verinosos als camps de batalla, de mundialització del conflicte cap a Àfrica, Orient Mitjà i Extrem Orient... Sens dubte, un món que seria difícil de veure actualment. 

Trinxeres franceses a la 1ª Guerra Mundial. (EFE)

Vencedors i vençuts

Després de la 1ª Guerra Mundial, el món va quedar dividit amb grans guanyadors i amb països vençuts. La signatura del Tractat de Versalles el 28 de juny de 1919 va castigar durament que la gran vençuda era Alemanya, vista com la culpable absoluta de la guerra (encara avui els historiadors no s'hi posen d'acord sobre qui ho va ser realment). 

El tractat va suposar la pèrdua del 13% dels territoris del país, l'ocupació de Renania (l'oest d'Alemanya) i les seves colònies van quedar sota domini de la Societat de Nacions. A més, es va obligar al país centre-europeu a jutjar a l'emperador Guillem II per crims de guerra, a reduir l'exèrcit a 100.000 homes, se li van confiscar armes i matèria de guerra i, finalment, havia de pagar els costos la reconstrucció amb 269.000 milions de marcs d'or (l'equivalent a 33.000 milions d'euros).  

Aquest acord tan dur, va plantar la llavor de l'ascens dels totalitarismes i també de l'inici de la Segona Guerra Mundial. Segurament, sense una hiperinflació com va patir Alemanya després de la Gran Guerra estariem parlant d'un altre context i d'un altre desenvolupament del Segle XX. Mai no ho sabrem. 

La Societat de Nacions i la divisió als Estats Units

El gener de 1918, el president del Estats Units, Woodrow Wilson, va proposar un programa de pau composat per 14 punts en el que l'últim era el de crear una "associació general de nacions". Una declaració que el propi Wilson va portar els punts a la Conferència de Pau de París i, tot i que van rebutjar molts d'ells, sí que van acceptar crear una institució internacional i a l'article 1 del Tractat de Versalles es va signar la creació de la Societat de Nacions. 

El president del Estats Units entre 1913 i 1921, Woodrow Wilson, en un partit de bèisbol. (Pinterest)

Segons Josep Pich, co-autor del llibre La pau intranquil·la, donat que per la creació de l'organisme calia un pacte de dret internacional "el que van va ser aprofitar el Tractat de Versalles i la primera part del tractat el que fa és crear la Societat de Nacions".

Tot i això, en el moment de ratificar l'entrada a la Societat de Nacions Wilson es va trobar amb una oposició forta al seu propi país. Com diu Pich, "Wilson té claríssim que els Estats Units ha de ser el líder mundial que porti la pau mundial" cosa que "xoca molt amb els interessos dels realistes nord-americans", com el seu predecessor Theodore Roosevelt. 

Sobretot, es va trobar amb la negativa del seu gran opositor en aquell moment com era Henry Cabot Lodge, qui presidia el Comitè de Relacions Exteriors del Senat. Cabot era contrari als punts presentats per Wilson i creia que el fet d'entrar a la Societat de Nacions podria anar en contra dels seus propis interessos i podria obligar al país a entrar en guerra. 

D'aquesta manera, el bloqueig polític va fer que els Estats Units no entressin en la Societat de Nacions. Tot i això, 32 nacions sí que ho van fer però la no entrada dels nord-americans segurament va ser una de les claus del seu fracàs. Al final, les potències aliades i les potències centrals tenien pràcticament el mateix nombre de vots, el que va fer que existissin molts bloquejos en l'organització sobretot amb temes com el desarmament. 

Com explica també l'historiador Josep Vicenç Mestre Nogué, "el problema va venir quan algunes nacions no estaven satisfetes amb l'status quo derivat de la Gran Guerra, tenint més ambicions d'incrementar el seu territori i el pes relatiu respecte la resta de països". 

Una situació similar a l'actual amb Trump?

Tal i com indica Pich, l'idealisme nord-americà de Wilson "no era la tendència predominant de la política nord-americana d'aquell moment, sinó que era "l'aïllacionisme i l'excepcionalisme, l'últim representant d'això és en Trump". A l'hora de fer comparacions amb la divisió actual en la política dels Estats Units, Pich assegura "que les comparacions són odioses i no són exactes".

Tot i això, segons ell que "sí que és comparable és que en la política nord-americana ha existit des de la creació del Estats Units un fort sentiment aïllacionista". Pich afegeix també que quan es parla del concepte aillacionisme "es comet un error" perquè es pensa que vol dir tancarse les seves fronteres, però no és així, "està basat en la Doctrina Monroe (5è president dels EUA) que deia Amèrica pels americans". Realment, ben dit seria "Amèrica pels nord-americans", com explica Pich. 


James Monroe, 5è president del Estats Units. (History.com)

Per tant, no vol dir que no intervinguin en la política internacional, sinó "el que no accepten és que cap organisme internacional ni creat pels Estats Units com la Societat de Nacions o, el que és el mateix, amb un altre nom, l'ONU" estiguin per sobre d'ells. 

La comparació final amb l'època actual es podria fer tenint en compte els problemes de Trump amb els de Wilson per dur a terme cadascuna de les seves idees. Tant en aquell moment com en l'actual, "el president té molt poder, però no té un poder absolut" assegura Pich. 

D'altra banda, l'historiador Mestre Nogué explica que "generar una analogia entre els Estats Units de fa 100 cent anys i el d'ara seria cometre un anacronisme flagrant". D'aquesta manera, ell defensa que els contextos són molt diferents, ja que "mentre avui, majoritàriament, la creença acceptada en societat és que anar a la guerra és dolent, a principis del segle XX, sobretot abans de la Segona Guerra Mundial, el concepte d'anar a la guerra era positiu".

Una gran pandèmia

La "Covid-19" d'aquell moment va ser la Grip Espanyola. Coneguda també com "la pandèmia oblidada", la malaltia va matar entre 1918 i 1920 entre 50 i 100 milions de persones en tot el món i és considerada la més devastadora de la història. Per entendre la magnitud, Pich explica que hem d'entendre que "al 1920 el món no tenia la població que tenim ara". Ara mateix hi ha més de 7.000 milions d'humans, però en aquella època "estem parlant d'entre 50 i 100 milions de morts quan en el món hi havia 1500, és una bestiesa". 

La teoria més reconeguda sitúa el seu origen a la base militar de Fort Riley (Estats Units) el 4 de març de 2018. Per tant, la seva propagació per tot el món es va produïr amb l'arriba dels soldats nord-americans per lluitar a la 1ª Guerra Mundial.

La Grip Espanyola de 1918-1920. (Draw My Life)

El fet de que sigui "mal anomenada" (com diu Pich) com la Grip Espanyola és degut a que en aquell moment el país era neutral i no participava en el conflicte. D'aquesta manera, podia informar sobre la malaltia, ja que molts dels participants en el conflicte tenien censurades les informacions sobre malalties per no minar la moral del poble tot i saber-ne de la seva existència. 

Va ser una pandèmia que va durar dos anys però que va tenir segones onades més dures com la que està tenint la Covid-19. Segons els sotsdirector general de l'OMS, Ranieri Guerra, la incidència de la grip espanyola va "baixar a l'estiu i va retornar ferotgement al setembre i octubre, causant 50 milions de morts durant la segona onada”. Un fet que pot recordar al moment actual, tot i que amb una mortalitat molt més elevada. 

Segons el propi Pich, "és l'única pandèmia comparable amb l'actual" sobretot per "la manera d'expandir-se i de com està afectant" en la població. Tot i això, "afortunadament no" és el mateix tenint en compte la mortalitat tant gran que va tenir la grip espanyola. 

Un nou canvi en l'ordre mundial?

Tal com explica Mestre Nogué, "l'hegemonia dels Estats Units com a potència tractora de l'economia mundial es va construir amb molts esdeveniments diferents. El determinant, la gota que va fer vessar el got -si es vol dir així- efectivament va ser la Primera Guerra Mundial, però són molts altres factors els que determinen aquesta hegemonia".

En aquesta línea, Pich assegura que "ja era la principal potència industrial del món" el 1913, quan per aconseguir el seu nivell de productivitat calia la suma d'Anglaterra, França i Alemanya. La gran pregunta, és sí la pandèmia pot crear un nou ordre mundial amb la Xina com a nova líder mundial. 

Segons un viatge que va fer el propi Pich al país asiàtic, la situació de Xina fa uns anys li recordava a la situació de la bombolla de la construcció d'Espanya abans de la crisi del 2008. "Tu sabies que t'apropaves a una ciutat perquè veies un núvol inconcebible de grues i edificis que el més petit tenia 50 pisos", comenta l'historiador. "Shanghai jo vaig tenir la impressió que era un Nova York de nova tinta", assegura Pich. 

Tot i aclarir que potser hi ha zones menys desenvolupades, per Pich hi ha una part substancial de la població que viu amb infraestructures de "primeríssim molt" i que per ell "Xina ja és una superpotència. "Què sigui una superpotència hegemònica? Això no ho sé", comenta l'historiador. 

Un món tan diferent?

El món ha canviat, i molt. Vivint en un món interconnectat, constant i on qualsevol cosa està a l'abast d'un sol click. Tot i això, sembla increíble com 100 anys després es poden observar algunes similituds i fets comparables amb els que passen avui dia.

Segurament la frase no seria la història es repeteix, però sí que pot ser semblant. Com assegura Mestre Noguer, "la història ens ajuda a comprendre el passat, però no ens permet predir el futur. Cada context és únic i tot el futur està per escriure, és també a les nostres mans".

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —