Chelo Gutiérrez
Publicat el 22 de setembre 2020

“I tu, de què treballes?”. “Sóc estibadora”. És força probable que aquesta resposta, per un moment, t’agafi per sorpresa i hagis de reconèixer, incòmodament, que no saps de quina professió t’estan parlant. Encara que poques vegades ens aturem a pensar-ho, darrere de la intensa activitat portuària existeix un gran equip de professionals que formen un complicat engranatge, facilitant des de l’atracament de les naus fins a la seguretat de la tripulació i la mercaderia. Els estibadors i les estibadores, doncs, en són una important peça, encarregats de la càrrega i descàrrega dels vaixells o altres mitjans de transport.

Aquesta tasca és una de les responsabilitats de Chelo Gutiérrez, estibadora del Port de Barcelona des de fa més de 12 anys. En concret, com totes les dones del port barceloní, ella és sobordista confronta: s’encarrega de rebre les mercaderies, organitzar-les i comprovar-ne els precintes. L’interès per aquesta professió és herència familiar: “el meu besavi, el meu avi i el meu germà eren estibadors. El meu pare també treballava en un port. És una feina que ve de família, com en el cas dels pescadors. Veus el teu pare i el teu avi que venen de treballar el port, t’expliquen el que han fet...”. I així, després de cinc anys treballant de manera esporàdica al Port de Barcelona, la Chelo, que ara té 51 anys, va entrar a formar part de la plantilla fixa el 2008.

La feina d’una estibadora no té horaris. O, en paraules de Gutiérrez, “treballes sempre com si fos una sorpresa”. És la previsió diària dels vaixells la que determina quants assalariats es necessitaran aquell dia i quins seran. “Cada assalariat té un número i és com una roda. Si avui demanen 20 persones, de l’1 al 20 treballen. I demà queden per treballar del 21 cap endavant”.

En torns de 6 hores al llarg de tot un dia, que comença a les 8 del matí, els treballadors van rotant. “Mai saps si treballaràs al matí o a la tarda, tot depèn de si les empreses tenen feina. Potser avui hi ha un vaixell, demà quatre i demà passat no n’hi ha cap. No pots saber si aquesta setmana treballaràs tres dies, set, o fins i tot, potser no treballaràs. I el cap de setmana és voluntari”, afegeix l’estibadora.

Una imprevisibilitat en els horaris que dificulta la conciliació entre la vida laboral i familiar, tal com reconeix Gutiérrez. Quan el seu fill era més petit, era freqüent que contactés amb una cangur o demanés ajuda als veïns perquè acompanyessin el seu nen a l’escola, per finalment, no haver de treballar. “Si tens fills ho saps a dos quarts de set del matí i tu comences a les vuit. Jo havia de tirar dels avis, de la mare, i si la mare no pot, t’ajuda una cangur que truques amb molt poca antelació, o l’acollida de l’escola... És una mica complicat”.

Susana Romero i les seves companyes del Port de Barcelona

“Al Port de Barcelona hi ha 1.000 estibadors i 38 o 40 som dones”, explica l’estibadora. Ja sigui pel desconeixement respecte a la professió o pels requeriments físics que implica (o implicava) la presència de dones a la plantilla és força baixa. “Fa 30 anys es considerava una feina molt física, ara ja es fa més amb maquinària. De fet hi ha dones al port de València, que porten grues, màquines... Abans era tot amb sacs a sobre, era tot molt corporal. Per això no hi havia tantes dones”, argumenta Gutiérrez.

L’estibadora també atribueix aquesta baixa presència al fet que es tracta d’una professió familiar, que, com en el seu cas, es transmet de pares a fills. I, paral·lelament, contribueix que aquest ofici sigui encara desconegut per molts. “La majoria dels estibadors vivien als barris de la Barceloneta, del front marítim. I les dones que hi havia eren les filles, eren família d’estibadors. No era una feina que ningú volgués fer abans perquè era molt dura”, afegeix. I reconeix, que si no hauria estat per tradició familiar, segurament no hagués conegut aquest ofici amb el qual està encantada.

“És una gran família – explica, orgullosa – la feina és molt variada, ens coneixem tots, no hi ha competitivitat, ni empentes...”. Tot i els “però” – com haver de treballar quan plou – considera que és una feina molt agradable. A més, “com que som tan poques dones ens tracten molt bé, estem entre bolquerets”, explica Gutiérrez, que afegeix ràpidament que tampoc hi ha discriminació de sexe ni de salari. “Mai m’he sentit discriminada, tot el contrari”.


"Fa 30 anys es considerava una feina molt física, per això no hi havia tantes dones"


Així doncs, com es podria revertir la situació per tal que més dones formessin part d’aquest sector? Per a Gutiérrez, la clau és donar a conèixer l’ofici: “A les notícies sempre parlen de professions, però mai parlen dels estibadors. Jo mai he vist cap reportatge al respecte. Si la gent sabés què és ser estibadora, segur que més dones s’interessarien”. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —