Quan l'imam estén les mans per implorar pel petit Mohamed abans de lliurar-lo a una terra que ni va arribar a trepitjar, alguna cosa es trenca en la dona, alguna cosa que portava 71 dies estripada, des que la nit del 24 d'octubre un helicòpter el va treure de l'agonia d'una pastera perduda a l'Atlàntic, massa tard. Aquest mes hauria complert set anys.

La història d'aquest nen de Costa d'Ivori no és única, ni tan sols ho és en la seva mateixa pastera, en la qual ja havien finat quatre nadons i diverses dones quan els va trobar Salvament Marítim, a 200 quilòmetres d'Arguineguín. Mohamed és, en realitat, un dels 4.016 i ahir, 4 de gener, va rebre sepultura a Las Palmas de Gran Canaria després d'haver passat més de dos mesos en una morgue.

4.016 morts i desapareguts és el balanç de víctimes de la Ruta Canària durant 2021, segons el recompte que realitza l'ONG Caminant Fronteres a partir de la informació que proporcionen les famílies per a cobrir una llacuna sobre la qual no existeixen dades oficials: les desenes de naufragis invisibles que no deixen cossos, ni tampoc supervivents que expliquin el que els va passar.

Amb aquestes xifres, sense precedents a l'Atlàntic, la Ruta Canària es confirma com la més mortífera del món, amb gairebé un mort per cada cinc persones que arriben a terra (22.200, d'acord amb la dada final de l'any publicat pel Ministeri de l'Interior).

Nombres als papers, rostres ofegats al mar

Les diferents vies que condueixen a Canàries des de la costa d'Àfrica Occidental, amb travessies que a vegades superen els 1.000 quilòmetres de navegació, es van cobrar l'any passat una mitjana d'onze vides diàries, una cada dues hores i deu minuts. Si tot fossin estadístiques, freds números sense rostre, a la mitjanit en la qual va morir Mohamed li correspondria la víctima número 3.267.

La major part de les vegades, els africans que moren en una embarcació queden reduïts a això, a un número, sense una altra identitat, fins i tot quan es recupera el cos, cosa que no ocorre en el 95% de les ocasions. Per això, amb freqüència se'ls enterra amb noms com aquest: "Pastera Quatre Arguineguín". Ho acaba d'explicar un dels metges que els atenen després dels desembarcaments, després de revisar les històries clíniques recopilades pel seu companys.

No és el cas d'en Mohamed, com tampoc ho va ser de la nena maliana que va perir de deshidratació el 21 de març cinc dies després que dos sanitaris de la Creu Roja la recuperessin d'una parada cardiorespiratòria sobre el ciment del moll d'Arguineguín. La seva tomba està al costat, a dos metres escassos, en la zona musulmana del cementiri municipal de Sant Lázaro, a Las Palmas de Gran Canaria.

De la nena, la mort de la qual va commocionar mitja Espanya, només queda un humil cercle de pedres que envolta el túmul de terra sota el qual jeu. No hi ha làpida, només un os de peluix ja descolorit per la pluja i el sol, que algú va col·locar a la capçalera, i un tros de tela de la corona de flors subjecta amb dues pedres. Encara es llegeix el seu nom, Eléne Habiba Traoré, però no sembla que hagi de durar molt.

La mare de Mohamed espera asseguda sobre la vorera, al costat d'una de les fileres de nínxols del cementiri. Potser li alleuja saber que el seu fill no rebrà sepultura en un d'ells, sinó a la terra, com disposa la seva religió. Han cuidat que així sigui la Fundació Cruz Blanca, que l'ha acollit en un dels seus centres, la comunitat musulmana i la Federació d'Associacions Africanes de Canàries. O probablement no pensa en res. Només recorda, amb el cap enfonsat entre les mans enfront del petit taüt dipositat sobre el sòl, al sol, a l'espera que els enterradors estiguin a punt.

És una nena qui tracta de consolar-la, qui li agafa les mans i les hi besa, agenollada davant d'ella. No tindrà ni vuit anys. És la seva filla, també viatjava en la mateixa barca. La petita lluita per contenir les llàgrimes i no se li escapa ni un gemec. Només se senten els laments de les set adultes que comparteixen el seu dol.

La cerimònia és senzilla, austera. Però una de les dones no ho suporta, es desmaia. No és difícil imaginar per què: si venia en la mateixa pastera, pot ser que el seu fill també fos un dels 4.016.

Per José María Rodríguez