A(illa)ts - Diari de Barcelona
El fenomen viral d’aquestes últimes setmanes té nom i cognoms: Animal Crossing: New Horizons. L’eufòria per l’última entrega de la saga creada per Katsuya Eguchi l’any 2001 la comparteixen els usuaris de la consola Nintendo Switch com els usuaris que, tot i que no la tenen (i per tant, tampoc no tenen el joc), han omplert les xarxes de fan art i mems, contingut audiovisual de tot tipus d'un dels llançaments més exitosos de la història del videojoc, amb cinc milions de còpies digitals venudes durant el primer mes al mercat, i que l'ha convertit en el primer a aconseguir-ho. Curiosament, Nintendo havia endarrerit la data de publicació del New Horizons des del tercer trimestre de 2019, data en què estava originàriament anunciat, fins al passat març, al·legant que era el millor per oferir una versió òptima del videojoc.
Primer tràiler de AC:NH (juny 2019)
El fet que gran part de la població es trobi confinada al seu domicili és, sens dubte, una de les claus de l’èxit d’aquest adorable life simulator. No obstant això, simplificar d’aquesta forma la relació Animal Crossing-confinament seria quedar-se curts: l’enllaç entre els dos conceptes transcendeix les meres xifres de vendes digitals. La premissa del joc és senzilla: l’objectiu és que el jugador creï un espai habitable en una illa deserta, dissenyant i decorant la seva pròpia llar, comerços, museu, parcs i jardins.
Gràcies al ritme viral en què s’han compartit per les xarxes captures de pantalla i vídeo del joc, i la nostra pròpia limitació espacial, la infinitat de possibilitats que ofereix la rutina diària a l'illa ha substituït, en certa mesura, el contingut audiovisual que compartíem sobre el nostre dia a dia a la vida real. En no poder mostrar la bona pinta que fa el croissant que acompanya el cafè que ens estem prenent a la cafeteria del nostre barri, ho fem amb els mobles que hem disposat vora el riu de la nostra illa virtual o amb les ocurrències del nostre veí Roald, un entranyable pingüí antropomòrfic.
Gave our little friend @AC_Roald here a present...I think I may have stirred up some unwanted memories. #AnimalCrossing #AnimalCrossingNewHorizions pic.twitter.com/aWxQWLk7cy
— Ryan.Tz (@Ryan_Todd212) April 15, 2020
bro you literally are wearing a hot dog pic.twitter.com/wBsZrDCW7Y
— taylor (@IuvmarshaI) April 22, 2020
Prenent l’illa com a motiu visual principal, s'hi poden observar distintes connotacions que hi estan tradicionalment associades. Una de les línies conceptuals més clares que s’hi estableixen en aquest espai geogràfic limitat per pròpia definició, és la de refugi natural, una bombolla protectora on els mals i les amenaces de les urbs externes ultracomunicades no hi tenen cabuda, com un País de Mai Més de la ploma de J. M. Barrie. Tanmateix, aquesta incomunicació també pot acabar tornant-se en contra dels seus residents, forçats a fer front a la soledat des de la introspecció.
Si ens acostem a aquest últim paradigma des d’una dimensió cinèfila, per exemple, cal destacar l’illa d’Stromboli que, a la pel·lícula homònima de 1950 de Roberto Rossellini, és la presó particular de Karin (Ingrid Bergman). Aquesta, sotmesa a un matrimoni a la força (única via per fugir del camp de concentració), sent l’impuls de fugir d’aquell territori estèril en el qual és clarament infeliç.
Malgrat que la seva desventura no estigui directament lligada a la geografia, Stromboli no deixa de ser un film sobre la brusquedat del paisatge i el seu impacte en la psicologia dels personatges. Tot i que Ingrid Bergman busqui una distracció per a aquells moments de soledat i enyorança —decorar casa seva al pur estil Animal Crossing—, Stromboli sempre serà Stromboli, i Karin no serà feliç fins que no l’abandoni.
Fotogrames d’Stromboli (Roberto Rossellini, 1950)
Aquests espais poden presentar-se inicialment com a zones sense lleis aparents, però la realitat és que tard o d’hora aquestes acaben per revelar-se: tot hàbitat es regeix per algun tipus d’estructura interna. És interessant observar com es poden donar situacions en què aquestes normes canvien de forma sobtada, provocant girs inesperats de guió i comprometent la integritat dels personatges. La sèrie de televisió Lost n'és un clar exemple, en què una de les claus d’èxit de l’obra de J. J. Abrams i Damon Lindelof és el joc que ofereix l'alteració constant de les regles, precisament, en una illa remota on han quedat atrapats els passatgers d’un avió accidentat. Els espectadors pateixen al mateix temps que els personatges la incertesa sobre el què passarà, a l'espera del pròxim esdeveniment que posi en perill la supervivència a l’illa.
Top 10 Most Insane Lost Moments per WatchMojo
Aquesta variació de les normes pot transcórrer de forma imperceptible, immediata, però també pot ser introduïda per la figura d’un host o mestre de cerimònies, personatges que representen l’autoritat dins les geografies isolades i que estan en contacte (directe o indirecte) amb aquells que s’hi troben confinats. Quant a la seva localització, poden estar presents en l’espai diegètic de l’illa, però també els trobem en llocs més indefinits i cerebrals que, per la seva banda, són igualment hermètics.
A l’Animal Crossing, la figura del demiürg està encarnada per l’os rentador Tom Nook, propietari de bàsicament tot dins l’univers particular del videojoc (de la mateixa illa, els objectes que pots utilitzar per emplenar-la, les eines que necessites per construir els objectes en qüestió...), però podem trobar representacions equivalents en altres illes de la ficció o fins i tot de la telerealitat.
Per exemple, parlaríem dels presentadors de Mediaset Jorge Javier Vázquez i Mónica Naranjo, a Supervivientes i La isla de las tentaciones, respectivament. De vegades, com succeeix en el cas de Christof (Ed Harris) a El show de Truman, aquests personatges actuen amb cert paternalisme respecte l’individu o grup sobre el qual tenen poder, vetllant per la seva seguretat, proporcionant aquells recursos necessaris (tot i que mai del tot desinteressadament), alhora que limiten i condicionen la seva llibertat d’acció. Són, en el fons, la personificació de l’equip de guionistes que hi ha al darrere de cada producte mediàtic.
Captura de la primera seqüència d’Animal Crossing: New Horizons per part de l'usuaria Mysa a Tumblr
Des de Stromboli fins als Cayos Cochinos (la zona del nord d’Hondures on es localitzen els concursants de Supervivientes), passant per l’illa de Lost, la localitat de Seaheaven on es filma la vida de Truman des del seu naixement, i finalment el paradís que ens presenta Tom Nook, observem que aquest motiu visual pot presentar-se de diferents formes i suposar un tipus de confinament més o menys agradable per als personatges que l’habiten. Ens podem preguntar, fins i tot, si és imprescindible que la geografia hagi de manifestar-se explícitament com a illa en pantalla per traslladar-nos aquesta sensació de control de la qual no es pot fugir sortir sense patir represàlies, ja sigui l’expulsió del programa (o una multa econòmica en el cas de desobeir les autoritats durant l’estat d’alarma).
El que és clar és que de l’encantadora illa del videojoc estrella de la quarantena no en voldríem sortir mai, mentre que amb la situació real que ens manté aïllats de l’exterior, desitjaríem fer com Truman al final de la seva història: travessar les portes que el mantenen captiu i despertar de la simulació.
WHAT THE FUCK #AnimalCrossing #ACNH #NintendoSwitch pic.twitter.com/0fKP0ficET
— Georgia? (@IAmGeorgia3) March 25, 2020
