A l’home que va treballar un dia fent de gos.

Potser et trontollen aquests mots, mentre et recordo. Així ho fa la meva memòria intentant ordenar un còctel Molotov d’emocions que ara sé com classificar. Duies la disfressa polsegosa i ho sé perquè l’al·lèrgia als àcars m’ho recordava cada vegada que passaves pel costat. Se’t veia nerviós, i, escolta, no feia falta tenir gaires anys a les espatlles o sota la planta dels peus per endevinar-te constantment a les pupil·les de la mare. Quan vas estar cinc minuts, fotograma etern, intentant aparcar entre el BMW i l’Audi dels meus pares, et fitava de lluny, patint, i esperava que imaginessis que els cotxes a casa meva eren, també, fills i descendència. Valor incalculable. I allà se’t veia, mig ensopit baixant d’un Seat Panda atrotinat del segle passat. Què devia tenir, jo, vuit anys?

I mentre trucaves i esperaves resposta, jo ja augurava una tarda complicada. Se’t notava sapastre, i nerviós, però els ulls color mel i l’espatlla definida eren complements inèdits per invocar el desig irrefrenable que vivia, en aquell temps, entre les carns de la mare. I, tampoc dic que anessis provocant, ja ho vas veure, quan vas irrompre a la festa amb un pastís cantant Cumpleaños feliz et va anar d’un pèl no caure. I l’art amb els ninots fets amb globus de colors, doncs bé, la tècnica demostrava que no hi tenies gaire traça. Perquè ni l’ós semblava un ós, ni el dinosaure, un dinosaure. I no em repliquis dient que no t’ho esperaves, perquè el preludi del cafetó mentre et firmava el teló era claríssim. No trobàveu tema de conversa, però la manera insolent amb la qual es va recollir els cabells amb una cua, passant-se el palmell de la mà per l’espatlla volia ser el detonador erogen emmascarat en forma de cansament que et deia que li clavessis les dents. No vull ser agosarat, però la conec. I allà restaves tu, fred i distret com un babau. I això encara la va provocar més. Cansada de preludis, indirectes, simulacions d’espatlles cansades i esbufecs en forma de sospirs aparentment innocents, et va agafar de la mà i et va portar a l’habitació de planxar. I vau fer l’amor. Vau fer l’amor d’una forma animal entre camises i xandalls, mitjons, petons i americanes. 

No, a aquestes altures del text no et facis el sorprès. Això sí que no t’ho permeto. Molt discrets tampoc no vau ser. Desaparèixer, de cop, en el moment d’entrega de regals i obsequis no és el modus operandi més elegant i prudent. Qui us havia de dir que jo, l’apòcrif protagonista de tot l’espectacle, aniria a reclamar a la mare la seva presència per començar a obrir paquets embolicats maldestrament amb papers de colors. Garlandes i llaços. Blaus i verds. Sentir des del passadís gemecs ofegats, cops d’armari i bosses removent-se em va fer treure el nas a l’habitació on guardem la planxa. I allà estàveu, l’un sobre l’altre, amalgamats en un ésser, fora de la festa, de la ciutat i del planeta. No et mentiré, no he pogut tornar a entrar en aquells 10 metres quadrats de la mateixa manera innocent que guarden els ulls d’un pobre nen de vuit anys. Però tranquil, tot això t’ho estic explicant pel final. Pel gran desenllaç i pel clímax de la història, no el vostre, el general. Un final que no goso treure’m del cap: la teva partida com si fossis famós mentre vèiem arribar el pare. Aquells aires de victòria, amb cada passa, se’t van tatuar a la mateixa esquena que esgarrapava ma mare minuts abans del triomf. 

No et guardo rencor, no passis ànsia, el meu pare no ho va saber mai. Però jo, han passat els dies, els anys, les vides, i amb 25 anys i un grau que no em satisfà sota el braç en una existència mig plena que tampoc em deixa respirar tranquil, he decidit, vivint del record, que jo també vull tatuar-me aires de victòria a l’espatlla i vull somriures de suficiència. Entén-me, necessito ser algú. Jo també vull treballar fent de gos a les festes infantils. Vull triomfar com tu vas triomfar i ofegar-me en una vida que seguirà essent buida però immersa en plaer. I necessito la teva ajuda. Necessito saber quatre apunts bàsics de l’ofici per començar: si el posat de sapastre inútil el vas adoptar per fer-te més atractiu o si ets així i va sorgir espontàniament. Vull preguntar-te, també, pel tema dels preus: si inclous a la tarifa el possible contacte físic d’algun dels membres de la família arrendatària o ho cobres a part. O si tens alguna assegurança contractada que et cobreixi d’atemptats de marits o mullers enfurismats pels teus serveis. Ah! I on vas comprar la disfressa? Perquè clar, entenc que com que és la teva eina de feina (o una d’elles, ja m’entens) te la fan a mida.

Espero resposta. Després de tot, gràcies per orientar-me inconscientment cap a la vocació professional que em vol desencallar laboralment. Això sí, jo intentaré tenir més cura i sempre tancar la porta, perquè mai no saps en quin moment pot aparèixer qualsevol intrús en mig de la feina més... delicada. 

Gràcies altre cop. 

Del nen de vuit anys que et va veure fer l’amor amb la seva mare entre camises i xandalls.