El cineasta Leos Carax va inaugurar la passada edició del Festival de Cannes fent explotar les directrius del musical de tota la vida. Si el 2018 el cineasta filipí Lav Diaz va aconseguir revocar l’emoció del gènere amb la marciana Season of the Devil, el director de Holy Motors el desborda, tant des de l'estructura narrativa com des de l'exhuberant proposta visual. Els números musicals, ideals pel grup Sparks, ens recorden constantment que Fred Astaire i Gene Kelly són cosa del passat, i que la relació amb l’espectador és molt més directa i contundent. 

Davant d'aquest gest fulminant i heteròclit, Annette aspira a ser un conjunt mòbil que surfeja pels cinemes de la modernitat. No és trivial evocar el nom del realitzador Jean-Luc Godard, un dels grans referents de Carax, però també s’ha de dir que el director d’Annette s’ha consolidat un estil personal i ha aixecat una pel·lícula ambiciosa i única.

La història segueix a un comediant d’stand-up, Henry McHenry, i a Ann, una cantant d’òpera, ambdós artistes reputats que contrauen matrimoni i tenen una filla, la qual dóna nom a la pel·lícula. Baby Annette és nadó molt especial, símbol d'innocència però també d'indefensió davant d’una figura paterna condemnable.   

Els monòlegs d'Henry s’equiparen al teatre de la crueltat, on s'allibera de la seva gelosia i ràbia continguda. En paral·lel, la representació de l’escenari operístic al·ludeix a la inseguretat d’Ann i a la seva necessitat de resguardar-se de la protèrvia del seu marit. A Carax se li dóna especialment bé annexionar emocions contradictòries dins d’una mateixa escena, i mai deixa de banda el seu desig d'experimentar amb la imatge, des de la prova de so que obre l'espectacle fins a les sobreimpressions dels personatges amb els espais per on es belluguen.

Els plans de les mans de Henry fascinen a qui escriu aquestes línies, perquè evidencien que el cinema pot seguir emprant-se no només com un mirall dels mitjans contemporanis, sinó com un mecanisme de condemna de masculinitats a la deriva.

En aquest sentit, cal destacar la interpretació d’Adam Driver, que s’entrega en cos i ànima, essent absolutament capaç de suportar qualsevol direcció que Annette desitgi seguir. Altrament dit, aquest musical anàrquic és una operació de cinema pur i desfermat, plena a vessar d’inventiva i que culmina amb un dels finals més imprevisibles que aquest redactor ha vist darrerament, que no menys captivador i emotiu.