Mor la periodista barcelonina Ana Alba. La periodista explicava històries de persones de Bòsnia, Kosovo, Irak, o Palestina perquè el món les escoltés
Publicat el 07 de maig 2020

"Àvia, la Guàrdia Civil ha entrat al Congrés dels Diputats. Han disparat al sostre, han dit tots a terra. Els diputats s’han amagat sota dels seients i crec que la Guàrdia Civil i una part de l’Exèrcit volen fer un cop d’Estat". Així recordava Ana Alba la seva primera crònica als 9 anys, aquella tarda del 23 de febrer. I sempre va conservar aquesta passió.

De vocació, periodista d'internacional. Va oferir un periodisme de qualitat malgrat la precarització del sector. I un dels seus mèrits és apropar la complexitat del conflicte palestino-israelià a través d’històries senzilles: explicar la història d'una família per entendre la desesperació que es viu a Gaza o amb frases que s'entenen soles, com el “protestem perquè els nostres fills visquin com els vostres”.


L'emblemàtic mur sagrat de Jerusalem, fotografia de portada del Twitter de la periodista.

Compromís amb la defensa dels drets humans, denúncia de les injustícies, empatia amb qui pateix: superava els periodistes de manual. Aquest rigor i sensibilitat li van valer el reconeixement dels seus companys, però també el XIII Premi Internacional de Periodisme Julio Anguita Parrado, que destacava la seva empatia amb els més vulnerables, que pateixen. L’any anterior havia quedat finalista del prestigiós Premi Cirilo Rodríguez.

De ben jove se’n va anar a Bòsnia pel seu compte i va aprendre l’idioma per a cobrir, com a freelance, la postguerra de Bòsnia. Feia només dos anys que s’havia llicenciat en Ciències de la Informació a la UAB. Es va quedar a viure als Balcans, tractant les seqüeles de la guerra i l’impacte en civils.

Més tard va treballar a la secció “Món” de l'Avui com a corresponsal, cobrint conflictes com el de Kosovo, però també la guerra d'Irak, les manifestacions que van acabar amb Slobodan Milosevic a Sèrbia i la revolució verda d'Iran el 2009. A partir del 2011 va treballar com a corresponsal per a El Periódico, cobrint les guerres de Gaza el 2012 i el 2014. També va moure’s per l’Orient Mitjà durant les primaveres àrabs i la crisi dels refugiats del Mediterrani. I Jerusalem va ser la seva ciutat durant gairebé una dècada:

“Viure a prop de la frontera invisible que separa la Jerusalem occidental de l’oriental és un privilegi. La melodia dels muetzins que criden a l’oració des de les mesquites arriba al teu terrat, com les campanes de les esglésies cristianes. Els divendres, quan cau el sol, el so impetuós d’una sirena et recorda l’inici del sàbat, dia de descans jueu”.



Més enllà de les cròniques colpidores i l’actualitat internacional, Ana Alba va participar en peces de gran valor periodístic, com la sèrie documental “Després de la pau” sobre la postguerra a diferents llocs del món. Juntament amb Beatriz Lecumberri, va treballar incansablement en "Condenadas en Gaza", un documental sobre palestines que no poden rebre el tractament de càncer degut al bloqueig israelià, i que encara no s’ha estrenat.

Durant els tres anys de lluita contra un càncer molt agressiu no va deixar de dedicar-se al periodisme. Finalment la malaltia se l'ha endut als 48 anys, deixant en tots els seus companys i persones del seu voltant una empremta inesborrable. I els periodistes que ara comencem, potser sense conèixer-la, trobarem en la seva obra un camí per recórrer, i per seguir, fet de generositat amb les companyes i de passió pel periodisme. Perquè no hi ha dubte que Ana Alba va fer del periodisme la seva vida.

Les companyes del col·lectiu Contrast li dediquen aquest poema:

Pero sobre todo llegaste temprano
demasiado temprano
a una muerte que no era la tuya
y que a esta altura no sabrá qué hacer
con
tanta
vida.

"A Roque", de Mario Benedetti

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —