Des de 1792 fins a 1965, el Diario de Barcelona fou el de format més petit de Barcelona, l’equivalent a a l’antiga quartilla o l’actual A6. Si va passar al format foli o A4, l’any 1919, fou per raons tècniques. Feia anys que no podien comprar una rotativa nova i no en trobaven per al petit format original.

Aquell diari petit de moltíssimes pàgines va doblar la mida i reduí la meitat el nombre de pàgines, però continuà sent el més petit de Barcelona. Semblava germà bessó del també monàrquic ABC de Madrid, tots dos amb un quadern exterior de pàgines gràfiques.

Diaris de formats grans n’hi havia des de mitjans segle XIX, però els editors Brusi varen defensar el format petit com a garantia d’una tradició. Durant molts anys fou el més petit i el més important, alhora. Fins i tot imità aquest format El Telégrafo, el primer rival després convertit en El Diluvio, que féu una evolució semblant fins 1939, que fou suprimit.

L’any 1965, el pas al format gran foli, l’actual A2, convertí l’antic Brusi en un diari de la mateixa mida que La Vanguardia Española i El Correo Catalán. Tots tres portaven un quadern gràfic de gravat al buit, que permetia publicar fotografies i publicitat amb qualitat d’impressió, però no admetien les notícies més recents a causa de la lentitud de producció.

L’any següent, essent encara director Enrique del Castillo, l’aprovació de la Llei de Premsa i Impremta suprimia la censura prèvia i obria noves possibilitats al periodisme, tot i que mantenia forts controls sobre els diaris. Començava el rejoveniment de la redacció, que s’accentuaria amb l’accés a la direcció de Josep Tarín Iglesias, antic subdirector de El Correo Catalán i secretari particular, fins al moment, de l’alcalde Josep María de Porcioles.

El Diario de Barcelona, propietat de Miquel Mateu Pla i de Carlos Godó Valls, havia estat molts anys el segon de la ciutat, després de La Vanguardia Española, el diari principal del comte de Godó. El Correo Catalán havia deixat enrere el seu carlisme tradicional i s’obria a un periodisme més dinàmic. També el nou diari de la tarda, de nom Tele/eXprés, començava a empènyer canvis. Tarín va accelerar el rejoveniment del diari més antic.

Portada del Diario de Barcelona de 22 de juliol de 1969, amb un reportatge gràfic de l’arribada de l’home a la lluna