No sé exactament qui va prendre aquesta encertada decisió, però a partir d'una determinada generació, tots els adolescents espanyols hem llegit algun llibre de Carlos Ruiz Zafón a l'institut. A mi em va tocar El Príncep de la Boira, a segon de l'ESO, però, en realitat, me'l vaig cruspir en dues tardes d'estiu setmanes abans que comencés el curs. No ho vaig dir a ningú, i quan el mestre ens va dir que havia arribat el moment de llegir-lo, el vaig tornar a gaudir com si no m'hagués submergit mai entre les seves pàgines.

Però no vaig ser l'única a qui li va encantar la novel·la, sinó que tota la meva classe es va enganxar sense remei a la història de Max. Fins i tot, aquells que presumien de no haver agafat mai un llibre per voluntat pròpia: tothom comentava les aventures del protagonista, fins i tot a l'hora del pati. Suposo que els professors de català i de castellà sabien l'efecte màgic que tenien els llibres de Ruiz Zafón sobre els nois i les noies amb les hormones revolucionades, i l'aprofitaven per intentar-los enganxar al món de la literatura, sovint amb poc èxit. Això sí, en els trimestres en què, entre Tirant lo Blanc i La Celestina, ens deixaven triar a nosaltres mateixos una novel·la com a lectura obligatòria, sempre hi havia algú que tornava a Ruiz Zafón. No fallava mai. Potser, si a cada curs ens fessin llegir un llibre seu, Espanya seria un país amb més lletraferits.

Anys més tard, després que la meva germana petita també passes per l'etapa de Ruiz Zafón, vaig decidir llegir-me Marina. "No ho facis, Nura, ploraràs molt", em va dir ella, encara traumatitzada pel final de la novel·la. Però jo, que ja em trobava en els últims compassos de la meva adolescència, no li vaig fer gaire cas. De fet, es podria dir que vaig llegir Marina més tard del que se suposa, i abans de començar-lo era una mica escèptica: "Serà per a fillets petits", pensava, però tots els dubtes es van esvair en llegir la primera frase de la història: "Marina me dijo una vez que solo recordamos lo que nunca sucedió".

El problema amb els llibres que t'agraden molt i que no pots parar de llegir ni tan sols quan esmorzes, és que te'ls acabes massa ràpid. No vaig trigar gaire a arribar al tràgic final de Marina. Un desenllaç que, tal com m'havien advertit, em va fer plorar durant uns quants dies, en els quals no vaig parar de formular preguntes sense respostes com "Per què s'havia de morir?", mentre sanglotava.

Superat el trauma de Marina, abans de marxar cap a Barcelona a estudiar vaig agafar d'un prestatge L'Ombra del Vent. Tinc la teoria que, durant els 2000, era un dret i un deure de tots els espanyols tenir una edició d'aquest best-seller a casa o que, fins i tot, se n'enviava un exemplar a cada llar com si es tractés de la Constitució.

Mentre descobria la Barcelona d'estudiant, també descobria la trista, gòtica i pobre que Ruiz Zafón va voler retratar a la primera part de la saga El Cementiri dels Llibres Oblidats. Com no podia ser d'altra manera, vaig oblidar-me de totes les meves obligacions i el llibre es va fondre entre les meves mans en qüestió de dies. En acabar-lo, però, no es va acabar la meva obsessió i qualsevol dia em trobava al centre de la ciutat amb el Google Maps, intentant trobar els punts als quals es feia referència al llibre. Quatre anys després, sóc incapaç de passar pel carrer de la Canuda sense pensar en Daniel Sempere o cada vegada que sento parlar sobre la parròquia de Santa Anna m'envaeix una sensació familiar, tot i no haver-hi entrat mai.

L'Ombra del Vent es va convertir en la novel·la preferida de molta gent que s'hi va refugiar i que es va deixar emportar per la història dels seus personatges: alguns foscos, d'altres tendres, com Sempere, el protagonista de la saga, i d'altres entranyables i senzillament inoblidables com Fermín Romero de Torres.

Ara, els lectors ens hem quedat orfes d'unes novel·les en què Barcelona solia ser l'escenari i protagonista de les seves històries, i també d'una sèrie de personatges que ens acompanyaran tota la vida. També a tots aquells adolescents que s'introduiran en el món de la literatura de la mà de la seva obra. Aquest serà el seu millor llegat.