Afganistan
Per John McAulay
Publicat el 17 de maig 2021

La guerra més llarga dels Estats Units ja té data de caducitat. L’Afganistan, un dels països més desconegudament coneguts, es prepara per a acomiadar encara milers de nordamericans que han fet seu aquest territori atrapat a l’Àsia central. El president de la primera potència mundial, Joe Biden, ja ha anunciat el dia de la partida: l’11 de setembre d’aquest any.

La data escollida no és casual. Coincideix, evidentment, amb l'aniversari dels atemptats de l’11-S contra el cor econòmic —i, per tant, pol de màxim interès— dels Estats Units per part de membres gihadistes de l’organització terrorista al-Qaeda. Això va ser el 2001. Menys d’un mes després del desastre, les tropes americanes desembarcaven a la república islàmica. Ara, en ple 2021, la Guerra de l’Afganistan farà curt, per només uns dies, d’arribar a la vintena d’edat.

Abans del 2001

Als patriotes estatunidencs els agrada pensar que aquest conflicte va ser justificat. Que l’atac de l’11-S, inexplicable i imprevisible, va conduir inevitablement a l’ocupació de l’Afganistan. Que calia lluitar contra el terrorisme global que escampava aquest règim salvatge per defensar-se no només a ells mateixos, sinó també a la resta de democràcies avançades, i que de nou eren els grandiosos Estats Units els que hi posaven la pell per defensar la llibertat. Però cal anar més enrere.

Concretament, en plena Guerra Freda, quan l’Afganistan era un estat socialista. Però no tota la població ho celebrava. El govern, que gaudia de tot el suport possible de la Unió Soviètica, tenia el control de les principals ciutats, si bé les zones rurals i muntanyoses —i gran part del país són zones rurals i muntanyoses— van caure sota el domini de nombrosos grups rebels, oposats a la modernització que proposava la nova administració.

Aquests combatents eren coneguts com a mujahidins, un terme que prové d’un verb àrab que significa ‘fer el gihad’. Eren, doncs, guerrillers islàmics, amb l’objectiu d’orientar el país en direcció al fonamentalisme musulmà. Però era època de la Guerra Freda, i per als Estats Units això només valia una màxima: l’enemic del teu enemic és el teu amic.


“Els mujahidins estaven mal equipats per lluitar contra els soviètics, però van començar a rebre un munt de suport”, explica la professora de la Universitat d’Ottawa i experta en l’Afganistan, Nipa Banerjee, en declaracions al Diari de Barcelona. Un d’aquests aliats va ser Estats Units, que segons alguns analistes va proveir “d’immensos recursos financers, formatius i materials, incloent-hi armes i munició” als islamistes radicals, assegura Banerjee. De fet, durant aquests anys la CIA hauria invertit fins a 20.000 milions de dòlars en entrenar i preparar els diversos grups gihadistes, segons la Universitat d’Oxford.

Els talibans i al-Qaeda

La retirada soviètica a finals dels anys vuitanta va significar una victòria innegable per als nordamericans. Però aviat va fer-se agredolça. Enmig del buit de poder creat per la derrota del govern oficial, van créixer els mateixos rebels islàmics als quals abans els Estats Units havien obert l’aixeta dels diners. Enmig d’aquesta massa, un grup va obrir-se pas entre la resta: els talibans. Aquests fonamentalistes de l’Islam, amb una visió extremament conservadora i una devoció total per la Xaria, aviat van fer-se amb el 90% de l’Afganistan i el control de la capital.

Aquest domini dels talibans va ser idoni per a una altra organització islamista: al-Qaeda. Sota la protecció del nou govern, els d’Ossama bin Laden van poder actuar lliurement alhora que oferien el seu total suport als primers, en una relació que s’ha descrit com a simbiòtica. I va ser precisament en aquest context que al-Qaeda va gaudir d’una impunitat total a l’hora de llançar aquells fatídics atacs contra els Estats Units el 2001.

La invasió de l’Afganistan

L’administració de George Bush va actuar sense dilació després de l’11-S, exigint al govern afganès l’entrega immediata de bin Laden i la destrucció de les bases operatives d’al-Qaeda. Però a principis d’octubre, i sense haver obtingut encara el compromís que buscaven dels talibans, els nordamericans envaïen l’Afganistan i l’ocupaven militarment, amb el suport d’alguns aliats.

En poques setmanes, bases talibanes i d’al-Qaeda van ser bombardejades i destruïdes; els gihadistes van ser deposats, instal·lant-hi en el seu lloc un executiu transitori; es van impulsar esforços per avançar el país cap a una democràcia d’estil occidental. Però la bonança de la situació va durar poc. I és que, de nou, els talibans van demostrar la seva capacitat de supervivència, recuperant contínuament el control d'àmplies zones rurals.


Poc ha canviat a l’Afganistan des d’aleshores. Els fonamentalistes segueixen amb el domini real d’àmplies regions, mantenint una pugna amb l’actual govern per enderrocar-lo i substituir-lo. De tant en tant, els talibans realitzen atacs terroristes sanguinaris contra la població civil, una violència que només ha augmentat aquestes darreres setmanes i que representa un avançament de què podria ser del país un cop les tropes nordamericanes l’abandonin. Amb aquest pronòstic, de què ha servit la presència dels Estats Units?

Les dones i l’Islam més fonamentalista

Un dels aspectes que sí que ha vist una millora des del 2001 ha estat el dels drets de les dones. Sota el govern ultraconservador i repressiu dels talibans, aquestes es veien obligades a cobrir el seu cabell en públic i només tenien permès sortir de casa si eren acompanyades per un familiar mascle. També va patir el seu accés a la salut, a l’educació i als camps laborals, com explica el centre d’investigació Brookings Institution en un informe.

La interpretació extrema de la Xaria també va significar la prohibició absoluta d’aliments com el porc i l’alcohol, i d’elements culturals com la música, la televisió, la pintura o la fotografia. La participació en esports i la celebració de jornades festives també es van impedir, mentre que els homes no tenien permès afaitar-se i havien de dur turbants en públic. L’oració, per la seva banda, va esdevenir obligatòria, i aquells que no la seguien eren detinguts.


Sessió al senat nordamericà sobre afganeses que defensaven els drets de les dones i que van ser assassinades

“La situació no era molt bona perquè els talibans tenien el control, així que en aquest sentit la intervenció va aconseguir fer-los fora i posar al seu lloc un govern que volia reconstruir el país”, explica Banerjee, que va representar i liderar el programa canadenc d’ajuda internacional CIDA a l’Afganistan. Entre altres aspectes positius de la derrota dels fonamentalistes islàmics, en destaca l’inici d’una etapa de desenvolupament. “Les millores van començar a florir. Hi havia tendències democràtiques, nous centres educatius, sanitaris, obres d’infraestructura...".

El cost humà de la intervenció nordamericana

Beneit seria, però, dir que l’ocupació de l’Afganistan per part dels Estats Units i dels seus aliats va ser unànimement favorable. I és que, com les desenes d’altres intervencions perpetrades arreu del planeta per la primera potència mundial al llarg de les darreres dècades, aquesta també va tenir un alt cost, més enllà dels milions de dòlars invertits i els soldats caiguts en batalla, que de vegades sembla ser l'única xifra important. La principal víctima de la guerra va ser la mateixa població civil, massa cops oblidada pels mitjans de comunicació del primer món.

Gairebé 50.000 afganesos han mort a causa del conflicte sense haver-hi participat —i encara més del doble n’han resultat ferits— entre el 2001 i el 2020. I prop de 5,3 milions de persones s’han vist obligades a abandonar casa seva en el mateix període, segons una anàlisi, convertint-lo així en la tercera guerra que més desplaçats ha causat el segle XXI. I un estudi del 2009 revela que un 96% de tots els afganesos s’han vist afectats d’alguna manera o altra per la guerra.

Més enllà de les xifres intimidatòries —però impossibles de concebre— també hi ha hagut casos concrets que condemnen l’ocupació nordamericana. Com el grup de soldats que passava el seu temps lliure documentant amb imatges assassinats aleatoris d’afganesos en situacions de combat fabricades i mutilant-ne els cossos per quedar-se amb els seus particulars premis. O el jove taxista innocent que va ser emmanillat al sostre d’un centre de detenció durant diversos dies i repetidament colpejat fins a la mort. O la comunitat d’agricultors que, una nit qualsevol, va veure com el que semblava un exèrcit sencer i armat de cap a peus envaïa una de les cases, causant la mort d’un treballador que dormia fora per vigilar que ningú els robés la collita. D'anècdotes com aquests n’hi ha desenes i desenes.


La qüestió de la legalitat

I encara més enllà hi ha el fet que la mateixa invasió és concebuda per alguns experts com a il·legal segons la legislació internacional. Banerjee comparteix aquesta postura. “Definitivament no va ser legal. Es tracta d’una agressió injustificada”, assegura.

Per argumentar-ho es basa en la Carta de les Nacions Unides, que manté tres punts per tal de legitimar una ofensiva. El primer és que abans s’ha d’haver intentat avançar en una resolució pacífica. “No hi ha cap evidència que Estats Units seguís aquest camí. George Bush va donar als talibans només dues setmanes”, diu l’experta. El segon és que la resposta bèl·lica ha de ser d’un estat cap a un estat. Però els 15 homes que van provocar els atacs de l’11-S eren membres d’al-Qaeda, i “al-Qaeda no era un estat”, afegeix. Finalment, es permet una acció militar si existeix una amenaça imminent. “I no es va donar aquesta situació”, conclou.

“Les Nacions Unides no van autoritzar l’operació militar”, una condició ineludible per a un país membre de l’organització internacional com és Estats Units, recorda Banerjee. “L’ONU va publicar dues resolucions condemnant l’atac d’al-Qaeda, però no va permetre la intervenció”, explica.


Legitimar l’il·legal

Amb aquest rerefons pel que fa a l’ocupació, hi ha un gran risc d'equivocar-se si ens centrem en aquell grapat de millores que se n’han derivat, i oblidem en canvi els innumerables aspectes negatius.  Al respecte, Banerjee considera que fixar-se “només en els aspectes positius mentre que es deixen de banda els negatius legitima” el conflicte. “Quants cops han fet això? La guerra al Vietnam no era legal. A l’Iraq també va ser totalment erroni que hi responguessin amb una acció militar. Ho fan per tot l’Orient Mitjà”. I critica que no vulguin corregir els seus errors a partir de la seva pròpia experiència. “Si no miren els seus problemes i aprenen de les lliçons, no seran capaços de millorar”, diu.

Leoni Connah, professora associada de la Universitat de Lancaster i autora de l’article Intervenció nordamericana a l’Afganistan: Justificant l’injustificable?, creu que centrar-se en els bons aspectes de la guerra dona als Estats Units “més poder i control sobre la situació”. “També els dona suport públic si els ciutadans creuen que les seves tropes estan tenint un impacte positiu a la regió. La gent vol pensar que són útils i que els seus amics i familiars no estan lluitant per una causa perduda”, diu al DdB. Conclou que mirar només la part bona de la intervenció “proporciona a l’exèrcit estatunidenc un propòsit, que alhora garanteix al govern el suport necessari per continuar amb les operacions”.

Pel que fa al perquè d’aquesta manera d’actuar, diu que és “complicat” saber quines són les intencions. “Potser és per salvar la cara i evitar que el públic es fixi en l’impacte que ha tingut el conflicte al llarg dels anys”. I obre la porta a un plantejament previsor: “També podria ser de cara a futures possibilitats, i l’Afganistan és un model de com intervenir”. Així, si la guerra en aquest país a l’Àsia central surt bé, podria servir com a legitimació per a intervencions similars arreu del planeta.

Un adeu que arriba vint anys tard

Amb tot, si no hi ha canvis d’última hora, les tropes ocupants abandonaran finalment el país gairebé dues dècades després d’instal·lar-s’hi. Però qui marca la durada correcta d’un conflicte com aquest? “Quant de temps has de seguir-hi fins a veure com cau el castell de cartes?”, com es pregunta Banerjee. Alguns diuen que la intervenció hauria hagut de finalitzar fa un munt d’anys; d’altres creuen que està acabant-se de forma encara prematura.


L’única certesa és que, tal com va produir-se, l’ocupació dels Estats Units a l’Afganistan va ser il·legítima. Un punt que caldria remarcar.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —