- entrevistes -
L'Ahmed Ettanji en una manifestació
Per Amàlia Garcia
Publicat el 21 de gener 2021

Fa 45 anys, Espanya es va retirar del Sàhara Occidental, un territori que fins llavors havia estat la seva colònia. El que va venir després, però, no va ser la independència del Sàhara. Amb la complaença d’Espanya, el Marroc va reclamar com a seu aquest territori i el va envair. Començava així una guerra entre el Marroc i el poble saharaui, que va acabar l’any 1991 amb la promesa d’un referèndum d’autodeterminació avalat per Nacions Unides.

De la promesa, en fa 30 anys, però el referèndum no ha arribat encara. Mentrestant, el poble saharaui viu dividit entre l’ocupació marroquina, el Sàhara desèrtic controlat pel Front Polisario i els camps de refugiats a Algèria. Tot i que el món ha decidit girar l’esquena al poble sahrauí, hi ha veus que s’alcen fort per a trencar amb aquest oblit. Són veus de resistència, com la d'Ahmed Ettanji, periodista i activista. Des d'Al-Aaiun parla amb el Diari de Barcelona de guerra, periodisme i llibertat.

El novembre passat va ocórrer una cosa poc freqüent: el Sàhara Occidental tornava a ser notícia a Espanya i al món. El dia 13 d'aquest mes es va trencar l'alto el foc entre el Marroc i el Front Polisario, que durava ja 29 anys. Què va passar?
A finals d'octubre, un grup de manifestants saharaui van tancar el pas de Guerguerat, una bretxa que el Marroc utilitza com a pas fronterer entre el Sàhara Occidental i Mauritània. Els sahrauís van organitzar una manifestació pacífica per a bloquejar aquest pas, la qual cosa va molestar el Marroc, perquè per allà passen moltes mercaderies marroquines. Es considera que aquest pas és il·legal perquè està en una zona vigilada per l'ONU, i en la qual teòricament el Marroc no hauria d'entrar. Finalment, la matinada del 13 de novembre les autoritats marroquines van trencar l'alto el foc i van intervenir amb armes contra els manifestants sahrauís, que van ser protegits per l'Exèrcit d'Alliberament Sahrauí.

Com ha evolucionat la situació des de llavors? 
Després que el Marroc trenqués l'alto el foc, el Front Polisario va prendre la decisió de tornar a la lluita armada. Ja no creu en les promeses de l'ONU i en l'acord de pau, així que ha sortit del marc de la lluita pacífica. A través d'un decret presidencial, la República Saharaui ha declarat oficialment que torna a la lluita armada contra l'invasor marroquí.

Què implica això?
Des de llavors, l'exèrcit saharaui està bombardejant trinxeres i també punts militars que es troben al llarg del mur de la vergonya, un mur que separa el Sàhara Occidental en dos i que s’estén al llarg de 2.700 km. Cada dia, el ministeri de Defensa treu un comunicat en què explica els avenços. D'altra banda, les televisions sahrauí i algeriana informen com poden dels atacs militars que fa el Front Polisario i també de les respostes de l'exèrcit marroquí. Tot i això, és difícil saber què passa exactament. Només tenim els comunicats militars del Front Polisario, perquè el Marroc està fent un bloqueig informatiu total i està negant que s'hagi declarat la guerra.

Com està afectant aquesta situació a la població saharaui que viviu sota l'ocupació marroquina?
Aquesta situació està afectant moltíssim els saharauis. Des del 13 de novembre, els marroquins han incrementat els mètodes de repressió i han desplegat les forces militars i policials. Les ciutats ocupades ja estaven molt militaritzades, però ara encara més. Hi ha combois de militars i policies passejant pels carrers, i generant malestar. Paren la gent i els registren els mòbils, per si troben alguna foto de la bandera de la RASD o d'alguna manifestació, etc. Fins i tot han entrat en moltes cases per a detenir saharauis que han participat en manifestacions, en suport a la decisió del Front Polisario de tornar a la lluita armada.

En aquest sentit, la població dona suport a la guerra?
En el món occidental, sentir que un poble està felicitant el seu representant legítim per haver reprès la guerra pot semblar estrany. Però és que els sahrauis estan farts, aquest poble se sent cansat i frustrat. Durant 30 anys ha confiat en l'ONU, però la comunitat internacional no n'ha respectat les promeses. Els sahrauís han entrat en guerra perquè volen, no han entrat obligats. La comunitat internacional i els països relacionats amb el conflicte, com ara Espanya o França, no han ajudat en res. De fet, estan contribuint en l'espoli dels recursos naturals sahrauís, la qual cosa perpetua l'ocupació, el sofriment i les violacions de drets humans al Sàhara Occidental.

Aquest desgast se sent més entre les persones joves?
Les últimes generacions, les generacions que van viure les èpoques de ni pau ni guerra, han estat lluitant pacíficament amb l'esperança que la comunitat internacional garantís el dret a l'autodeterminació del poble saharaui. I no ho van fer. Aquesta joventut va perdre la confiança, com he dit, i ha apostat per la lluita armada perquè ha arribat a la conclusió que el món no escoltarà els sahrauís si no hi ha una lluita de foc i sang.


"Les ciutats ocupades ja estaven molt militaritzades, però ara encara més. Hi ha combois de militars i policies passejant pels carrers, i generant malestar"


Abans parlàvem d’un augment de la repressió, que tu precisament has viscut de ben a prop. Fa poc et vas casar amb Nazha El Khalidi, també periodista i activista, però la cerimònia va haver de ser clandestina. Què va ocórrer?
La repressió no es limita a tortures, maltractaments, amenaces i detencions, sinó que els marroquins són molt creatius en els seus mètodes. Intenten perjudicar constantment l'activista o el saharaui perquè desisteixi en la seva causa. Dins d'aquests mètodes de repressió, no et deixen celebrar en pau ni un dia d'alegria com el de les teves noces. En el nostre cas, havíem preparat la celebració respectant totes les restriccions per tal d'evitar la propagació del coronavirus. Però no vam tenir en compte que vindria un convidat inesperat: les forces de repressió marroquines.

Què van fer?
Forces d'intervenció paramilitars es van presentar a les nostres cases, sense donar-nos cap explicació. Ens van començar a empènyer i amenaçar, i van tancar tots els carrerons que condueixen a la casa. Llavors, ens van retenir 48 hores, sense deixar que ningú entrés o sortís de l’edifici. Fins i tot la meva mare i les meves germanes es trobaven fora de la casa. Va ser impossible celebrar les noces com volíem i hem hagut d'acabar celebrant el casament de manera clandestina. Intenten perjudicar-te la vida perquè et rendeixis, però és a l'inrevés. No aprenen que, com més llibertat li lleves a un ésser humà, més l’anhela i més lluita per a aconseguir-la.

La policia obliga Ettanji a tornar entrar a casa de la seva família el dia del casament. Équipe Média

Tots dos formeu part d’Équipe Média, un col·lectiu de comunicadors i periodistes que preteneu trencar el bloqueig informatiu imposat pel Marroc. Quines dificultats us trobeu per a informar sobre el que ocorre al Sàhara Occidental?
Tot és una dificultat. És com treballar en un camp de mines; abans de trepitjar, cal pensar i planificar què cal fer. Per això treballem d'una forma molt clandestina; gravar, documentar les manifestacions i els testimonis, etc. Hem de fer moviments molt reduïts, pensats i estudiats per a no caure en les mans de la policia marroquina. Aquesta tasca és especialment difícil perquè som en una zona tancada: els periodistes internacionals no tenen accés al Sàhara ocupat i no existeixen agències de premsa. Intentem ser una alternativa i informar sobre el que ocorre en aquest territori. Però la nostra posició és complexa, perquè som alhora periodistes, víctimes i testimonis.

Quina és la situació més difícil en la qual t'has trobat com a periodista i activista?
Sempre que treballo em trobo amb situacions difícils. No ho he normalitzat, però entre tanta desgràcia ja et costa distingir quina és pitjor. Així que són moltes situacions. Per exemple, a vegades hem estat cobrint una manifestació, mentre molt a prop teníem les forces d'intervenció. En aquest moment continues gravant amb molta cura perquè no et vegin. És fort, perquè sota l'edifici es troben els teus botxins i tu ets dalt mostrant el que no volen que es vegi. Si s'adonen que ets allà, la teva vida corre perill. Però, al final, segueixes amb determinació per a poder documentar aquesta situació, perquè no hi ha ningú de fora que ho pugui fer.


"La repressió no es limita a tortures, maltractaments, amenaces i detencions, sinó que els marroquins són molt creatius en els seus mètodes. Intenten perjudicar constantment l'activista o el saharaui perquè desisteixi en la seva causa"


Com vius el fet d'estar en el punt de mira per ser activista i periodista? Sents por? 
Quan et mou una necessitat de llibertat no sents por. Sentim por per coses ambigües. Per exemple, jo tenia por de les comissaries, però quan em van detenir i em van torturar, em van treure aquesta por que tenia a l'ambigüitat de no saber què passaria allà dins. Hi ha gent que ha entrat en una comissaria i no n’ha sortit amb vida, però jo he entrat i he sobreviscut. Sempre penso en aquestes persones.

Abans deia que en un primer moment, al novembre, molts mitjans espanyols van parlar del que ocorria al Sàhara. Però ja no, ha tornat el silenci. Per què costa tant informar sobre aquest territori?
El Sàhara Occidental no és un tema prioritari per a molts mitjans de comunicació, perquè està sent un conflicte silenciat. A més, hi ha molts periodistes que han tingut complicacions per a publicar els seus reportatges sobre el Sàhara Occidental. El que passa és que hi ha una cobertura temporal, és a dir que només es parla del tema quan hi ha un esdeveniment gran, com el que va succeir amb la intervenció contra els manifestants a Guerguerat o amb la declaració de l'estat de guerra. En aquest moment va haver-hi una campanya mediàtica molt gran. Però no hi ha una cobertura contínua, no hi ha un interès mediàtic per la situació del poble saharaui. Els mecanismes, a través dels quals el Marroc exerceix el bloqueig informatiu, són molts.

Espanya continua sent la potència administradora d'aquest territori. Us sentiu abandonats?
Totalment. Cal entendre que Espanya és un país que té responsabilitat jurídica, històrica i moral cap al Sàhara Occidental, i que aquest silenci mediàtic ha jugat un paper molt important per als governs espanyols. Som una moneda de canvi i també una peça de pressió que l'Estat espanyol usa en benefici propi. Posen els interessos econòmics per sobre del dret a l'autodeterminació del poble saharaui.

Si ja és difícil informar sobre la situació actual, més és fer-ho sobre la realitat més quotidiana de l'ocupació marroquina. Quins exemples de vulneracions de drets per part del Marroc creus que són més significatius d'aquest oblit?
Les vulneracions són moltes. Quan parlem de vulneracions diàries estem parlant de l'espoli dels recursos naturals, del bloqueig militar o de la colonització, que és una violació del dret internacional humanitari. Cal entendre que els saharauis no tenim ple dret al treball, a la sanitat ni a l'educació. Al Sàhara Occidental ocupat, per exemple, no hi ha universitats. Parlem també dels presos que diàriament sofreixen tortures i maltractaments. O, per exemple, parlem de la militarització del territori, amb les intervencions policials en manifestacions pacífiques o les incursions a cases. En definitiva, els sahrauís vivim en una presó a cel obert. Les vulneracions dels drets humans són el nostre pa de cada dia.


"Intentem ser una alternativa i informar sobre el que ocorre en aquest territori. Però la nostra posició és complexa, perquè som alhora periodistes, víctimes i testimonis"


Al desembre, els Estats Units van reconèixer la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental. I fa pocs dies es va realitzar la primera visita diplomàtica oficial a Dakhla, on es preveu obrir un consolat. Quines implicacions reals té això sobre el territori?
A través de Twitter, Trump va dir que reconeixia la sobirania marroquina sobre el Sàhara a canvi d'una relació diplomàtica entre el Marroc i Israel. Aquest reconeixement no té cap base jurídica i fins i tot alguns polítics nord-americans, tant demòcrates com republicans, han denunciat aquest fet. Segons diversos experts, aquesta acció forma part de les últimes decisions que ha pres Trump, no sols sobre el Sàhara Occidental. Són una sèrie de decisions que en principi haurien de ser rebutjades per la nova administració. Esperem que sigui així.

Després de 45 anys, es pot mantenir l'esperança en la llibertat?
Sempre mantindrem l'esperança en la llibertat perquè tenim anhel per a lluitar per la independència del nostre poble. No ens cansarem. És una qüestió de generacions, una generació dona relleu a una altra en aquesta lluita col·lectiva per a aconseguir la llibertat.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —