Ja fa uns anys, que els anomenats youtubers de dretes estan en auge. Parlen sobre política i dominen la plataforma. Sota una capa de rebel·lia, presenten un discurs antifeminista, liberal i que caricaturitza a l’esquerra.

Què ha passat? I què s'hi pot fer? Parlem sobre el tema amb Alán Barroso (1997), politòleg per la Universitat Autònoma de Barcelona i divulgador de política a les xarxes socials. Podem trobar a Barroso a Youtube, Twitter, Twitch, Tik Tok i Instagram. En aquesta última xarxa social, fa dos anys va començar un experiment i va obrir un compte on penjar-hi "petites píldores informatives", vídeos d’un minut en què ell mateix presenta un tema d’actualitat i es posiciona. 

“Hi ha molta gent a la qual li agradaria opinar sobre política o apropar-se a temes polítics, però que potser no ho fa bé perquè és complicat o bé no en té ganes”, explica. La idea és que, a través dels arguments que Barroso aporta, les persones que vegin els seus vídeos puguin posicionar-se i intervenir en el debat amb els seus amics i familiars des d’unes posicions “que potser tenen en el seu interior, però que potser no troben les paraules concretes per expressar-ho”.

Per què hi ha més youtubers de dretes?
Últimament, per parlar d'aquest tema, utilitzo la comparació amb els Estats Units. El 2016, en el moment en què Donald Trump va guanyar les eleccions, l'escena youtuber estava àmpliament dominada per youtubers de dretes. A partir de llavors, encara que aquests van continuar mantenint gran part de la seva hegemonia, van sorgir un munt de veus noves, progressistes, que van començar a fer batalla. És difícil mesurar aquest tipus de coses, però el panorama youtuber als Estats Units, ara mateix, està pràcticament igualat. A Espanya, el 2016, l'escena youtuber se centrava bàsicament en vídeos d'entreteniment i, a partir de 2017 i 2018, comencen a sorgir youtubers posicionats a la dreta de l'espectre polític que parlen explícitament de política. Rebem els mateixos debats que havien tingut lloc als EUA, amb els mateixos posicionaments, uns anys després. No és res nou, i no és gens inesperat, a Espanya solem rebre aquest tipus d'influències amb una mica de retard. Ara mateix, aquests youtubers estan en el seu moment d'esplendor. Molts han aconseguit introduir-se a la televisió, parlar en debats públics i que se'ls tingui en compte. Han aconseguit dominar en certa manera tot el que és la producció d'idees polítiques a Youtube.

Per tant, aquí també penses que s'igualarà, com ha passat als Estats Units, amb el temps?
Diguem que aquí hem rebut la primera onada del que va passar als Estats Units, ara ens faltaria rebre la segona. Evidentment, no és una cosa que arribi per art de màgia, és una cosa que cal treballar. No és una cosa que s'hagi de mantenir d'aquesta manera sempre. Aquesta situació no és definitiva i, d'aquí a un temps, és molt probable que sorgeixin veus molt potents. De fet, cada vegada se senten més veus que comencen a fer vídeos i que d'aquí a un temps, probablement, podran plantar cara al monopoli que té ara mateix la dreta a Youtube.

Quines veus hi ha ara mateix?
Tens Pablo Fons, Isabel Serrano, Camarada Aracnido,  PutoMikel o la gent d'Spanish Revolution, Cuellilargo, Furor Television, etc. Cada vegada n'hi ha més. 

Amb quines dificultats es poden trobar les persones que vulguin introduir-se a Youtube per plantar cara a a aquests youtubers?
Dedicar hores a Youtube és molt complicat i, a vegades, molt poc agraït. Sobretot si ets dels primers que ho intenta, perquè ara mateix hi ha una comunitat d'aquests youtubers de dretes molt organitzada, molt potent i amb molta gent darrere. Estem parlant de canals que tenen entorn a 300.000 subscriptors. Ara, el peatge que cal pagar per entrar en un lloc com aquest és enfrontar-se a unes comunitats ja constituïdes i molt fortes. Per posar un exemple, si ara pujo un vídeo a Youtube, que no és l'àmbit en el qual tinc mes força, de seguida tinc un munt de gent que ja li ha fet un dislike, és a dir, que hi està subscrita per intentar desincentivar que gent com jo es fiqui en aquest món. Això té efecte? Doncs sí. Si a algú que ho està intentant li cau molt d'odi, fa com una espècie de fre per a altres persones que vulguin fer-ho. 

Per què és important ser a Youtube i de tenir presència en aquestes xarxes?
La reflexió que faig respecte això és: tu ets un xaval jove, ets a casa després de l'escola i estàs passant l'estona amb els teus vídeos de Youtube de Willyrex, Vegetta, ElRubius, etc. No obstant això, al costat del vídeo que estàs veient, Youtube et suggereix uns deu vídeos més. Ara mateix, els únics vídeos de política que es poden colar a les suggerències d'aquests nois que estan en procés de politització, són vídeos exclusivament de youtubers de dretes. És a dir, si un noi està veient un gameplay del Minecraft, pot ser que al costat li aparegui un vídeo d'un youtuber que li explica per què Espanya és un estat que cobra massa impostos o per què el feminisme és un càncer per a la societat. I és molt difícil que li aparegui al costat un vídeo en el qual s'expliqui per què els impostos són necessaris i com la redistribució de la riquesa fa un país millor, per exemple. Ara la socialització política dels joves ja no es fa, o no només es fa, a través dels canals tradicionals com la família, l'escola o els mitjans de comunicació tradicionals que, de fet, cada vegada tenen menys importància en la formació de la consciència política de les noves generacions.

Quins riscos pot tenir això?
Jo tampoc no sóc catastrofista en aquest aspecte. Evidentment que hi ha riscos. Hi ha una frase de Gandhi que diu: "Vostès, els cristians, tenen a la Bíblia un llibre que conté suficient dinamita com per fer volar tota la civilització". Ara mateix estem en una cosa similar. Es podria dir "les xarxes socials tenen suficient dinamita per fer volar tota la civilització", o almenys, i això sí, per transformar-la per complet. És una cosa nova, mai no s'havia construït tanta opinió a través de les xarxes socials com fins ara. Tanmateix, no penso que això ens hagi de portar sí o sí a un estat en el qual les coses estiguin molt pitjor o la democràcia molt més empobrida, perquè això s'ha dit sempre. Es va dir quan es va introduir la ràdio, la televisió, i després internet, i es diu ara amb les xarxes socials. No crec que hàgim de ser alarmistes. Això sí, hem d'adaptar-nos al que ve.

"Parlen de 'dictadura progre', diuen que els mitjans de comunicació i els aparells de l'estat estan controlats per l'esquerra, i que ells són la resistència enfront d'això, però no hi ha res més lluny de la realitat"

Com?
En primer lloc, cal començar a legislar perquè les xarxes socials puguin ser un mitjà el més neutral possible, és a dir, perquè la importància de les xarxes socials en la formació de les opinions no sigui perjudicial per a la nostra vida en comú, i al mateix temps ens permeti deliberar en llibertat. Les xarxes socials són empreses privades amb lleis privades que decideixen les respectives junta d'accionistes. La junta d'accionistes pot decidir avui que li censurin les xarxes socials a Trump, però pot ser que demà, per una qüestió d'interessos privats, purament econòmics potser, i molt allunyats de l'interès públic, se censuri l'opinió a qualsevol altra persona o qualsevol altre moviment. Les xarxes socials no són places públiques obertes a tothom, sinó que són empreses privades que, encara que sí que utilitzem com a places públiques en què discutir, no deixen de ser entorns privats en els quals la decisió última és a les mans dels accionistes.

I en segon lloc?
Fa falta que les persones que ens considerem progressistes també presentem batalla, no solament en articles acadèmics o programes de televisió que cada vegada veu menys gent, sinó que la presentem en els llocs en els quals ara mateix trobem la gent. I això és a Youtube, a Tik Tok, a Twitch i a les xarxes socials en general.

Qui són aquests youtubers de dretes?
Quan parlem d'aquest tema és molt senzill pensar que hi ha una espècie de conspiració de la dreta. Jo no crec que sigui així, a les conspiracions, sovint les miro amb bastanta desconfiança. Partint de com jo he entrat en aquest món, considero que és un moviment realment molt autònom i individual. És a dir, és gent que per la situació del moment, reacciona i considera que té alguna cosa a dir. Això en un determinat moment connecta amb el sentit d'una part de la població. I serà així també, si en algun moment les visions progressistes aconsegueixen aparèixer amb força a Youtube. El que és important és que una vegada hagin sorgit totes aquestes persones  aconseguim superar lògiques ultres individualistes i narcisistes que imposen les xarxes socials, i teixim xarxes. 

Quina és la clau del seu èxit?
​​​​​​​Sobretot, haver connectat amb el sentir del moment. És a dir, fa uns anys, després del 15-M, l'opinió general se situava potser en unes coordenades bastant més progressistes de les quals ens situem avui. Estem vivint una espècie de paradoxa per la qual, les forces progressistes o d'esquerres estan al govern, però gran part de l'ofensiva cultural, encara que per sort em sembla cada vegada menys, és en mans de la dreta. M'explico, ara sembla que marxar d'Espanya i no voler pagar impostos al nostre país és una cosa revolucionària, i que, defensar algunes persones riques que marxen és una cosa comparable a l'activitat del Che a Cuba, una cosa pràcticament subversiva. Han jugat molt bé amb això, i han aconseguit presentar-se com els outsiders, com els rebels, quan no ho són en absolut.

Revolucionaris.
Un milionari que marxa d'Espanya per pagar menys impostos, no és un revolucionari, és un egoista. Han aconseguit construir com una espècie de ninot de palla contra el qual s'estan pegant tot el dia però que realment és inexistent. Parlen de 'dictadura progre', diuen que els mitjans de comunicació i els aparells de l'estat estan controlats per l'esquerra, i que ells són la resistència enfront d'això, però no hi ha res més lluny de la realitat.

Quin és el seu discurs en altres àmbits?
El primer auge va ser a través dels vídeos en els quals criticaven el moviment feminista i tot tipus de lleis o projectes legislatius que es van començar a redactar o a defensar. Va ser a partir dels primers 8-M massius que va haver-hi a Espanya cap als anys 2017 i 2018. A partir d'aquí, i amb la gran entrada que va tenir Vox a les eleccions andaluses el desembre de 2018, van conjugar aquest discurs antifeminista amb un discurs proVox en alguns casos i, sobretot, enfocat en contra de l'esquerra. Bàsicament això, contra el feminisme, contra l'esquerra i també contra el Procés.

Hi ha relació entre l'auge d'aquests youtubers i l'auge de Vox?
​​​​​​​Sí, crec que sí. Tots dos connecten amb un mateix sentiment general de la població. Ara mateix, de la mateixa manera que Vox és percebut per nois joves com un partit rupturista i trencador, aquests youtubers també se sumen a aquesta mateixa onada d'indignació, que fa que sembli que formen part d'un moviment contestatari. Fa uns anys aquest moviment radical, contestatari, que anava contra d'allò establert, el va aconseguir representar Podemos. Entrant a les institucions i ara, entrant al govern, ha deixat de tenir aquest component rebel, de voler subvertir-ho tot. Aquesta manera de presentar-se a la societat, que és molt atractiva sobretot per a la joventut, l'ha aconseguit adoptar Vox.

Això pot tornar a canviar?
Com tot en política i com tot en la història, es donen moviments pendulars. A principis de dècada, el pèndol estava més pròxim a posicions progressistes, d'aquí l'auge de Podemos. No obstant això, ara, el pèndol ha tornat cap endarrere i està situat en posicions més conservadores i pròximes als postulats ideològics de Vox. Això vol dir que sigui així per sempre? Probablement no, i el pèndol torni a situar-se en un lloc més pròxim a les posicions progressistes. La cosa és que quan el pèndol torni, nosaltres hem d'estar preparats per agafar aquesta nova embranzida.

Preparats, en quin sentit?
​​​​​​Això és com el que deia Abraham Lincoln: "Dona'm sis hores per tallar un arbre i me'n passaré quatre esmolant la destral". Crec que la tasca ara mateix de la gent progressista i que vol en algun futur dedicar-se a aquesta mena de coses és estar esmolant la destral. Ja hi ha molta gent que fa temps que ho està fent perquè quan el moment arribi pugui presentar una bona batalla, en igualtat de condicions, a aquesta onada de dretes que sembla presentar-se com a revolucionària, però que és totalment el contrari.

Són les xarxes socials un camp de batalla entre esquerres i dretes?
​​​​​​​Quan es tracta de política, tot és un camp de batalla en realitat. Per exemple, García Linera, exvicepresident de Bolívia, deia que l'estat és un camp de forces fluides que negocien i xoquen produint equilibris inestables. En aquest sentit, les xarxes socials, i Youtube en concret, és exactament el mateix. Ara mateix no hi ha gaire camp on negociar perquè està pràcticament monopolitzat per una de les parts i, per tant, cal entrar en aquesta batalla. I jo crec que sí, les xarxes socials cal entendre-les com un camp de batalla entre idees. Evidentment, és un camp de batalla en el qual no s'utilitzen armes, ni tancs ni explosions, és una batalla que es redueix a la dialèctica i a convèncer i atreure cap a la teva manera de veure el món, a quanta més gent possible. I de fet, és tant o més determinant que qualsevol altra batalla que es faci en aquest moment.

Hem parlat sobretot de Youtube, però aquesta hegemonia del discurs de la dreta també hi és a altres xarxes socials?
​​​​​​​Twitter i Youtube a l'hora de crear opinió política són diferents: a Youtube hi ha vídeos llargs, reposats, en els quals es poden dir moltes coses, mentre que Twitter és més per a la reacció immediata. A Twitter, fa uns anys, pràcticament totes les opinions que hi havia se situaven cap a l'esquerra i la gent de dretes era bàsicament marginal a aquesta xarxa social. No obstant això, a poc a poc s'hi van anar introduint, no sense dificultats, i ara mateix hi ha una veritable batalla d'igual a igual entre dues comunitats bastant potents. Es podria establir una comparació entre el que passa ara amb Youtube i el que podria passar en el futur, amb el que ha passat a Twitter respecte a l'esquerra i a la dreta. A Youtube sí que està clar de moment, que la batalla està completament perduda contra les dretes.

A qui li va bé o li interessa que hi hagi aquest tipus de youtubers?
​​​​​​​Doncs, que ara hi hagi un munt de youtubers, que ideològicament estan situats a la dreta de l'espectre polític, i que hi hagi molts nois que estiguin socialitzant políticament a través d'aquesta mena d'opinions, li interessa a aquells que en treuen benefici o que treuen rèdit electoral d'aquesta mena d'opinions. Per exemple, a qui li va bé que ara mateix s'estigui dient que Espanya és un infern fiscal i que s'hi paguen masses impostos? Doncs a la gent que marxa del país per pagar pocs impostos i als que defensen aquesta idea.