Albert: "A Rojava he entès el significat del contacte estret amb la societat" - Diari de Barcelona
Albert #RiseUp4Rojava
Jove català internacionalista al Kurdistan sirià
"A Rojava he entès el significat del contacte estret amb la societat"
L'Albert #RiseUp4Rojava (pseudònim amb el qual es fa conèixer a les xarxes socials) és un jove català que l'estiu del 2019 va viatjar a Rojava, el Kurdistan sirià, com a voluntari internacionalista, amb la voluntat "d'aportar el que pogués al procés revolucionari que s'hi està vivint". Allà el va atrapar la guerra i va decidir quedar-s'hi.
Hi va estar més d'un any, fins l'octubre del 2020, informant, principalment des de la ciutat fronterera de Kobanê i a través dels seus canals de Twitter i d'Instagram, de les novetats de l'ofensiva de l'Estat turc sobre el nord-est de Síria i del procés de revolució social que té lloc, alhora, en aquesta regió del Kurdistan sirià.
Com se't genera l’interès pel conflicte de Rojava?
Em vaig assabentar del que estava passant cap al 2014, quan estava a la universitat. I res, al principi no tenia un paper molt actiu, simplement quan es feia alguna manifestació hi anava, poc més. Però a poc a poc començo a conèixer gent que també està interessada en el tema i a força de discussions i de parlar-ne amb ells vaig veient la importància que té el que està passant allà.
A partir d'aquí, t'impliques més activament?
Sí, el 2018 començo a prendre un paper més actiu en la solidaritat, especialment amb la campanya #RiseUp4Rojava. I així és com entro en contacte amb gent que havia estat a Rojava com a internacionalista, que m'explica la seva experiència i vaig entrant en un contacte més estret amb la realitat d'allà.
Fins que decideixes fer el pas i anar cap allà.
Després d'estar treballant amb això vaig pensar "doncs mira, crec que puc treure moltes coses positives d'anar allà, puc aprendre molt i aportar el que pugui". I res, prenc la decisió, entro en contacte amb la gent d'allà i ells t'organitzen el viatge.
Directament a Rojava?
Sí, arribes al nord de Síria, tot i que al principi estàvem en un lloc on només hi havia voluntaris internacionals, un espai on ens trobàvem, discutíem i entràvem en contacte a poc a poc amb la realitat d'allà; com un pas d'amortiment previ a treballar directament amb la societat.
Aquest període d'adaptació no devia ser fàcil.
Bé, no sé què dir-te [riu]. Està clar que és una realitat molt diferent: la societat, l'organització... I si a tot això hi sumes el fet que estan fent una revolució, tot ho fa més complex. L'impacte és molt gran, a més, per a mi, que soc una persona que no he sortit d'aquí, com aquell qui diu, i tampoc sabia el que em trobaria. Però era un tema d'anar amb la ment oberta. Vist amb perspectiva et diria que tampoc va ser gaire dur. Tot està tan vinculat a les comunitats, tot és tan humà... que et diria que va ser fàcil adaptar-se.
Com es va prendre el teu entorn la decisió de marxar cap al nord de Síria?
[Pensa] La meva família bé. És una família que està molt implicada —la major part està vinculada al sindicalisme combatiu— i van entendre perquè estava prenent aquesta decisió. Està clar que en part va generar preocupació, però ho entenien. Tanmateix, pel que fa al meu entorn més ampli hi va haver una mica de tot. Hi va haver gent que no ho entenia, amics per exemple, però coneixent-me crec que s'ho podien esperar.
"La meva família va entendre perquè estava prenent aquesta decisió. Coneixent-me crec que s'ho podien esperar"
Un cop sobre el terreny, quina feina vas estar fent a Rojava?
La meva tasca era sobretot intentar cobrir informativament el desenvolupament de la guerra a Kobanê — una ciutat fronterera entre Síria i Turquia d'uns 60.000 habitants —. He estat a altres llocs, però sobretot a Kobanê, ja que hi va haver un punt cap al novembre del 2019 que hi havia una possibilitat real d'atac sobre la ciutat i em van oferir anar cap allà. Em van donar una càmera i em van dir que enviés totes les notícies, vídeos i fotografies de les coses que anessin passant. Finalment, la guerra no va arribar a la ciutat mentre jo hi era, però he anat cobrint tota l'actualitat que passava a la zona.
?️Our last video in this series?
— #RiseUp4Rojava (@riseup4rojava2) August 1, 2020
The #war in #SouthKurdistan cannot be disconnected from #Rojava! We call upon the #Global #Resistance #Movement to #RiseUp4Revolution NOW!??
More will come...#EvDerHeftanîne#CengaHeftanîn#BiHevReSerhildan#TwitterKurds#StopTurkishFascism pic.twitter.com/Tj40GL6wfn
On es publicava aquesta informació?
En mitjans kurds en llengua anglesa o en mitjans propis de la regió que feien ressò de la informació o publicaven imatges que havia pres des d'allà. No hi havia molta gent a Kobanê que estigués treballant en aquest tema.
Com ha estat la relació amb la població de la zona?
El poble kurd i, en general, la gent de l'Orient Mitjà són molt hospitalaris, fins al punt de convertir el fet de rebre convidats en un fet molt especial. Per una banda, els dona molta autoestima veure com arriba gent de tot el món per sumar-se a la seva causa, ja que els fa veure la importància del que estan fent i la projecció que té. I per l'altra hi ha el tema cultural: si allà piques a una porta et diran que passis, que parlis amb ells, et faran un te, et diran si necessites dormir, menjar, el que sigui. És part de la seva forma de ser.
"El poble kurd és molt hospitalari, fins al punt de convertir el rebre convidats en un fet molt especial"
Pel que fa al conflicte a Rojava, en quin punt es troba?
Ara mateix hi ha el que es diu una "guerra de baixa intensitat". No hi ha bombardejos de gran intensitat, no hi ha grans temptatives d'invasió, ni hi ha tropes avançant en el terreny des del novembre del 2019 quan es va aconseguir estabilitzar el conflicte per raons diplomàtiques; però la guerra continua. Encara hi ha enfrontaments i morts. No és el tipus de guerra que tenim tots en ment, la que surt a les notícies, però la gent aquí ho té clar: és una guerra i ho viuen com a tal.
Tu també ho vivies així?
És la realitat de Rojava. Un dia estava tranquil a la ciutat d’Ayn Issa. Les tropes estaven aturades a un quilòmetre i mig i, en teoria, el front estava totalment estabilitzat, però de sobte van començar a caure obusos al mig de la ciutat. Oficialment no es parla d'aquestes coses, però segueixen passant.
En aquest sentit, creus que Rojava té capacitat per resistir els atacs de Turquia?
Depèn del prisma per on ens ho mirem. Si ens centrem estrictament en l'àmbit militar, fàcilment direm que no. Però les Forces Democràtiques Dirianes (FDS) tenen una cosa que no té Turquia i és que el poble està totalment amb elles. Les kurdes YPG (Unitats de Defensa del Poble), les kurdes YPJ (Unitats de Defensa de la Dona) i tots els grups àrabs fan molta feina militar dins les Forces Democràtiques Sirianes, però també en fan molta com a part activa de la societat, estan totalment connectades amb el poble. Tothom ho té clar: són "les nostres filles, els nostres germans” et diuen. Existeix una gran consciència popular de resistència.
"A Rojava el poble ho té clar: "són les nostres filles, els nostres germans", et diuen"
Així, com veus el futur del conflicte a la zona?
Ara mateix, pel que fa a la guerra, crec que és bastant incert i que depèn de la voluntat de les grans potències i de l'esfera diplomàtica. És una zona molt estratègica, molt en disputa entre dos blocs imperialistes (Rússia i els Estats Units) que volen augmentar la seva incidència a la zona. Tothom està buscant el seu propi interès i tothom intentarà posar fi a la revolució perquè no és una cosa que els hi interessi.
Es pot trencar aquesta deriva?
Dependrà de com es desenvolupin les coses tant al nord i a l'est de Síria com a la resta del Kurdistan i de l'Orient Mitjà. Si de sobte hi ha un suport molt fort des d'altres parts del Kurdistan o des de la resta de Turquia o altres països de l'Orient Mitjà poden canviar les coses, perquè poden construir un poder regional, amb capacitat de mantenir-se i trencar una mica aquesta política de blocs. Però ara mateix és tot molt incert.
Vivim molt aïllats des de casa nostra respecte al que passa allà?
Crec que sí, però és normal. A tot el món hi ha conflictes. Les notícies a l'apartat internacional sempre són: una guerra aquí, un cop d'Estat allà, unes protestes de no sé què... I això al final genera una certa insensibilitat. Alhora, a escala de Catalunya, i crec que ho vam veure l'octubre del 2019, hi ha una certa connexió, no estem tan fora.
"A escala de Catalunya hi ha una certa connexió amb Rojava, crec que ho vam veure l'octubre del 2019"
Què n'hem d’aprendre?
A nivell d'organitzacions revolucionàries molt, sobretot en l'àmbit de l’avantguarda i l’autonomia de la dona. És clarament a tots els nivells, tant a nivell ideològic quan la gent t’explica per què han fet aquesta revolució, com a nivell pràctic, on han estat capaços de generar estructures autònomes femenines a tots els sectors de la societat.
Quan arribes allà t’adones que no només hi ha les YPJ, les unitats militars femenines, sinó que en qualsevol organització que existeixi les dones tenen la seva forma d’organitzar-se: en el sistema judicial, per exemple, existeix un sistema de justícia de dones per tractar temes de violència a pràcticament tots els barris i pobles. L’autonomia de la dona és una qüestió prioritària.
"Allà tothom té molta esperança. Et diuen "el que estem construint aquí és el futur de la societat""
I una altra cosa que m'ha sobtat molt és el contacte directe amb la societat. Jo he estat dies sencers passejant per la ciutat, picant les portes de les cases: et beus un te i estàs una hora amb una família discutint i parlant sobre el que s'està fent. Això genera una confiança envers les persones que estan fent les coses molt gran. Allà tothom té molta esperança, et diuen "el que estem construint aquí és el futur de la societat".
I després d'un any a Rojava tornes cap a Barcelona. Com va ser tornar a casa?
Curiós [riu]. Sobretot per la fredor de la gent. Recordo que quan vaig arribar a l'aeroport havia de canviar diners. Estava preguntant i ningú em volia respondre. Allà, en canvi, si preguntés això deixarien el que estiguessin fent i t’acompanyarien per ajudar-te. I després, el fet de tornar en si també és difícil. El tema del coronavirus tampoc ha ajudat. Ha generat com una tristor general. La gent s'està adaptant a coses noves, a una realitat que està canviant per complet i això ho fa tot més complicat.
Ja soc a Barcelona. Ha estat més d'un any al Kurdistan sirià i el compromís amb el projecte radicalment democràtic que es desenvolupa al nord i a l'est de Síria es manté.
— Albert #RiseUp4Rojava (@BoscInternacio1) October 18, 2020
Aquest twitter servirà per difondre el que passa i també les accions de solidaritat que es facin a Barcelona. pic.twitter.com/1XlIJj6w5x
Vist amb perspectiva creus que t'ha canviat d'alguna manera aquesta experiència?
Sí, sense dubte. Sobretot en el fet de donar-li importància a moltes coses a les quals abans no n'hi donava tanta. Com això del contacte estret amb la societat. Jo sempre he estat molt en contacte amb la societat, però realment he entès el significat allà. I també m'ha canviat molt en el tema de l'autonomia de la dona. M'ha fet entendre molt més per què és necessari, a nivell tècnic i pràctic: què vol dir l’opressió de la dona, el patriarcat...
Pensaves en el que t'estaves perdent?
Sí, però el fet de ser una persona implicada i tenir un nivell alt de compromís ja implica fer una sèrie de renúncies. I estant allà és evident que penses en coses de la vida d'aquí, com que t'agradaria estar en un bar amb els teus amics o coses per l'estil, però a Rojava veus que la gent dona tant de valor a les coses que li acabes veient el sentit a tot el que estàs fent. Et dona la sensació que tot el que estàs fent en el dia a dia té un sentit que va més enllà. Tot plegat feia que no fos un pensament massa recurrent.
Hi va haver algun moment en el qual sí que s’accentués més aquest pensament?
Durant les protestes arran de la sentència del procés de l’octubre del 2019, sense dubte. Aquest sí que va ser un moment de dir “hòstia un moment tan important i no soc allà”. No només per les protestes, sinó pel moment de gent al carrer unida per veure que en podríem aprendre d’allò. En aquell moment sí que vaig sentir que m’estava perdent alguna cosa que no tornaria.
Se seguia el que va passar a Catalunya des de Rojava?
Molt, almenys pel que jo he vist. Quan anava a visitar una família, per curiositat, moltes em preguntaven d’on era. La reacció quan els hi deia que venia de Catalunya era “oh, Catalunya! Catalunya i el Kurdistan són pobles germans!”. Els disturbis i les mobilitzacions de l’octubre del 2019 van arribar per la televisió i en parlaven com una “revolta”.
Hi ha alguna cosa que t’hagi impactat especialment d’aquest any a Rojava?
Un dels records més impactants et diria que és el primer cop que vaig anar a un cementiri de màrtirs. Són cementiris enormes on hi ha enterrats “màrtirs”, persones que han estat resistint a la invasió o que han mort en mans de l’enemic —no necessàriament soldats—. És una cosa molt impressionant, et fa connectar molt perquè arribes allà dient “oh, la revolució, que bonic és tot”, però també té aquest contrapunt. Parlar allà amb una família és una cosa que t’ajuda a comprendre-ho tot. De pensar com és de gran el que està passant i el patiment i les pèrdues que comporta.
Ara, tirant la mirada enrere, repetiries l’experiència?
Sí, sense dubte. Tornaria a marxar cap allà. Com aquell qui diu jo no havia sortit d’aquí —pràcticament no he estat ni a Europa— i aquesta experiència m’ha suposat un aprenentatge enorme tant personal com polític. Crec que és molt important fer aquestes coses i després compartir-les.
