Fem tard. És un migdia càlid de principis de setembre i, amb unes pintes de novells perduts i acalorats, ens plantem davant del monstre final de les entrevistes: Albert Pla (Sabadell, 1966). Ens rep amb un somriure i una serenor que dista bastant de quan el veiem enfilat a l’escenari. Avui ha canviat els vestits de floretes i les disfresses estrambòtiques per una camisa i unes ulleres graduades. La seriositat que inspira amb l'estètica s’esfuma quan seiem en un despatx de la redacció de Mondo Sonoro, al Poblenou, i comencem a disparar les preguntes.

El pretext de l’entrevista és que torna a actuar a Barcelona (a la Sala Barts) amb l’obra Miedo 2.0. Però la realitat és que sempre ve de gust parlar amb ell. Té coses a dir. Ja sigui des de l’apatia, la burla i a vegades fins i tot des del respecte, Pla condensa un missatge enèrgic i crític a través de bromes que semblen banalitats però que no ho són. Després de querelles, polèmiques amb policies i més de 30 anys rodant per teatres d'arreu, encara suscita admiració, curiositat i -el que sembla que més li agrada- desconcert en els ulls de l'espectador.

De què tens por?
Jo? [riu] De res.

De res?
De res, de res.

I llavors... El nom de l'obra d'on ve?
Era per veure si em venia por per alguna banda, però la veritat és que he acabat l'espectacle i no m'ha sortit bé la teràpia.

I al públic tampoc no els soluciones les pors?
No, però li faig alguns sustos.

El cantautor Albert Pla, dret i amb les mans a la butxaca.

Pot ser que a cada entrevista responguis coses diferents, o què?
Sí. No coses diferents, ximpleries diferents. Pot ser, és molt possible.

I això amb què té a veure? Amb el personatge, amb com ets tu...
Amb com sóc jo. Al matí sóc d'una manera i pel migdia depèn... passen coses. De vegades estàs de més bon humor i de vegades de pitjor humor. A més a més canvio d'opinió amb molta facilitat. No sóc persona d'idees fixes... Allò de "m'agrada el pollastre, el pollastre, el pollastre"...

És bo això... A l'exbisbe Novell, per exemple, també li agrada canviar d'opinió.
Sí, sí. És estrany, jo em pensava que tots els capellans eren gais, però es veu que s'ha casat amb una dona o es vol casar amb una dona.

És lícit també que vagi predicant una cosa i llavors canviï radicalment d'opinió. Això és la vida mateixa potser.
No hi entenc prou, de capellans, per poder opinar. Em sembla estrany, jo em pensava que eren gais, els capellans. Em pensava que et feies capellà perquè tenies, diguem-ne, unes inquietuds sexuals que tu consideraves aberracions, com ser gai o tenir ganes de follar-te nens o morts, i et feies capellà com per expiar tot això, pensant-te que això era un gran pecat. Em sorprèn que li agradin les dones.

Tornant a la por, de petit en tenies alguna?
No, jo no vaig anar a cap col·legi de capellans o sigui que mai no vaig tenir por que em toquessin el cul, tot i que tinc algun amic al qual li tocaven el cul els capellans i deien que era agradable. Hi ha persones per a  tot. En conec un parell que, hòstia, tenen bon record de quan el capellà els tocava el cul. En canvi, n'hi ha molts que no, que no ho han encaixat bé.

Déu tampoc no t'ha tocat mai per cap banda?
No, Déu no m'ha tocat mai tampoc, no. A casa meva no eren ni creients ni descreients, l'Església no hi era, no hi era present i tampoc no es cagaven amb els capellans. Vaig anar a una escola sense Franco, sense cristos i de les primeres en català. Després sí que vaig veure que culturalment m'havia afectat una mica més, però vaja…

Sí?
Bé, vull dir que tinc més a veure amb els catòlics que amb els hindús. La responsabilitat que aquest país sigui així és més dels catòlics que dels hindús. Ara, també puc equivocar-me.

"Vaig anar a una escola sense Franco, sense cristos i de les primeres en català. Déu no m'ha tocat mai"

L'Església a vegades ha generat més por que pau?
La veritat és que una mica de yuyu a mi em fa, sí, una miqueta de: hòstia, aquesta gent?!  

I el fet de tenir una platea plena a vessar amb molta gent que ha pagat per veure i sentir el teu espectacle, i tu sortir i actuar, això també et genera por o neguit?
No, no, la veritat. Mai no m'he posat nerviós, ni abans d'actuar ni després.

I com és això?
Doncs pel que dèiem abans, que cadascú és com és. No sé, no noto res.

El que és normal és que quan algú tingui més de 5 persones escoltant-lo es posi una mica nerviós, no?
Puc sentir alguna inquietud al revés. Si és un teatre de 1.000 persones i n'hi ha 50 [riu]... no nerviós, però diria: hòstia! Però si hi ha gent que t'ha vingut a veure i està allà asseguda… els hauries de putejar molt per fer-los passar una mala estona, els has d'insultar molt.

A tu no et passa que a un teatre de 1.000 persones en vinguin 50... Generalment els omples bastant.
No em puc queixar, tot i que he viscut de tot, fa molts anys que canto. Buf!...

Diuen que les segones parts mai no són bones, per què Miedo 2.0?
No és una segona part, és el mateix espectacle. Ja feia dos anys estàvem amb Miedo, i han passat dos anys en què també han passat moltes coses i l'espectacle ha anat evolucionant. Ens semblava un bon nom promocional, però és el mateix espectacle. 

Et fa mandra fer promoció del que fas?
No, bé, suposo que la mateixa mandra que a vosaltres us fa anar a fer una entrevista.

De fet, a vegades ens fa il·lusió i tot.
És el que hi ha, vull dir que no. M'explico millor a l'escenari, però no, agraeixo que hi hagi gent que vulgui col·laborar amb què tot vagi bé, hòstia.

Miedo és un espectacle molt immersiu, hipnòtic i amb punts fins i tot d'al·lucinació, molt vistós, amb molts colors. Això per què?
Això ve perquè ho he fet amb Nueveojos, que són una gent que treballa fent mapping: han fet aquestes pantalles sobre una obra pictòrica d'un grup de pintors que es diuen "mondongo" i llavors això està allà tota l'estona present. Pot ser el protagonista de la cançó, el text, l'ambient o poden ser els personatges... és un espectacle molt aclaparador visualment. Jo sóc molt petitó enmig d'aquell pollastre perquè és això el que preteníem.

Albert Pla durant la representació de 'Miedo'.

Suposo que en tot això, a part de la gent amb qui treballes, també hi té a veure un punt d'on véns i, potser, hi té a veure el consum de drogues?
Consum de drogues? No t'entenc ara.

Això vull que m'ho diguis tu, o no m'ho diguis. Suposo que l'obra de l'artista sempre està condicionada per factors externs com ara el consum de drogues. No sé si això a tu t'ha passat mai?
No. Jo m'he drogat moltes vegades, però jo mai [riu]... vull dir que no veig que hi tingui res a veure. No, no... Miedo no, no sé de què coi m'estàs parlant.

No té cap relació? 
No, no té cap relació.

Per què tu quina relació hi tens, amb les drogues?
Jo fa vint anys que en tinc molt poca, de relació amb les drogues. Ja me'n vaig cansar.

Poden funcionar com a refugi contra la por?
Jo és que no hi entenc de drogues, no hi entenc. L'únic que puc entendre de les drogues és que és una cosa molt personal. No sabria què dir-li a una persona que es drogui. No en tinc ni idea de quin efecte té sobre ella. Jo m'he drogat i m'ho he guardat per a mi, no ho he sabut explicar. Cadascú les pren, les sent i les utilitza com vol. Des d'una aspirina fins a un ratllot de ketamina, vull dir que tot acaba amb -ina.

Un primer pla d'Albert Pla.

Molta gent ha hagut d'acabar en entorns nocius i ha trencat bastants lligams per culpa de la droga.
Entre les drogues, com entre l'alcohol, he conegut més gent que s'ha drogat i ha begut passant-s'ho bé que alcohòlics i drogoaddictes. De 100 persones que conec que ens ho hem passat molt bé fotent-nos unes birres o uns whiskys i rient o fent cançons inclús, n'hi ha dos o tres que dius "hòstia, tio, deixa de beure que se t'està posant fatal". Tot porta a mal port, tot, tot: la beguda, fotre’t 4 kg de pollastre al dia, estar massa temps assegut, caminar massa... com aquest que es passa el dia caminant, que un dia se la fotrà per un penya-segat.

Kilian Jornet?
[riu] Sí. Mira els motoristes, no als diuen pas "nen, deixa la moto, no vagis tan de pressa, que et mataràs". I la qüestió és que se'n maten 2 o 3 cada any, presumptament professionals. Un professional de quinze anys, però per a ells és un professional.

No es pot ser professional amb quinze anys?
A mi em sembla una bajanada [riu]. Em sembla una bajanada anar amb moto a 300 per hora per molt bé que et paguin. Em sembla una idiotesa, però és que hi ha gent que no, que no li sembla una idiotesa, que li encanta.

No sé si a la teva obra i a la teva vida has volgut aixoplugar-te dins la solitud o has preferit estar més amb la gent. Com t'has vist al llarg de la teva vida?
Jo? Depèn. Quan fa dos dies que estic amb gent tinc ganes d'estar sol. Quan estic molts dies sol dic "va, tinc ganes de veure algú".

Albert Pla durant la representació de 'Miedo'.

A les gires estàs envoltat sempre de gent, de públic... després quan tornes a casa estàs dies sense veure a ningú?
Les gires són molt solitàries. Les meves no tant, però [riu]. Vull dir que si et descuides et passes el dia de l'hotel a l'escenari, no fas pas gaire cosa. També tinc la sort que amb els anys he anat fent molts amics i vas decidint "ah, mira, vaig a veure aquell amic".

Com a artista has viscut mai l'autocensura, ja sigui per motius polítics, morals o religiosos? Fa molts anys que cantes: no sé si tu mateix t'has dit mai "si això no ho dic, millor" per motius de vendes o per poder arribar a un públic a qui, dient certes coses, no arribaries.
No, no, a mi no m'ha passat mai. M'he pogut tallar. A veure, no puc dir Dos policias muertos dos policias menos, perqu+e ja ho vaig dir en el seu moment. La dejo o no la dejo ja l'he cantada molts anys, i anar redundant sobre el mateix tampoc no és divertit, no? Quan fas una cançó més aviat vols donar-te una mica de vidilla, una mica de sorpresa, sempre començar per una sorpresa que et dones a tu mateix, un enfocament, un punt de vista, un tema que no t'és familiar. L'autocensura també... les cançons són un exercici d'autocensura.

Escoltant-te i veient la teva obra crec que és bastant clar que una escapatòria teva és el nihilisme, que implica que tot es redueix al no-res. No sé quina relació tens amb la resta de la societat, amics i família?
Cordial, cordial, cordial. Jo he arribat als cinquanta-i-pico, he aconseguit saber-me posar la camisa bé, semblar una persona normal, no anar matant ni insultant gent pel carrer. Vull dir que jo he fet el meu camí també, [riu] i intento que ara sigui cordial.

"He arribat als cinquanta-i-pico i he aconseguit no anar matant la gent pel carrer"

Com és el procés de creació d'una cançó teva?
Doncs tallar, tallar, resumir... Tot el que faig és resumir. Resumeixo els guions de ràdio, resumeixo els llibres, resumeixo quan faig cançons, resumeixo quan faig espectacles... Sempre estic resumint. Em fa la sensació que és resumir... Alguns en diuen autocensura: bé, és triar el que has de triar per fer en aquell moment.

I de la resta què en fas?
M'ho guardo, no tinc gens de pressa. Hi ha moltes coses que fas que les tens guardades de fa molt temps i és més, no les vols acabar pel plaer de seguir-les fent, que no s'acabin mai perquè és molt divertit. Fer una cançó és molt divertit i quan s'acaba... [esbufega]. És clar, ja no tens res a pensar.

Quin és el teu moment preferit de ser músic?
Fer cançons. Quan fas una cançó i l'enganxes així, com zap, encara que no la facis tota dius "ara ja sé que volia dir això i que volia dir-ho d'aquesta manera i que serà així".

Dalt de l'escenari hi estàs més còmode que ningú. Sembla que sigui teu sempre, sembla que hi estiguis molt a gust.
És que per a mi no és cap esforç ni fer cançons ni sortir a l'escenari. No és cap esforç a part de l'esforç pràctic del temps. Vull dir que a mi m'agrada, està bé.

Com te'n vas adonar, que t'agradava?
La primera vegada que vaig sortir a l'escenari. Vaig pensar: "ah, mira que divertit". Sempre m'ha agradat, sempre m'ho he passat bé.

Tampoc no hi va haver nervis, la primera vegada?
La primera vegada sí: em vaig posar molt nerviós, potser per això ja després mai més me n’he tornat a posar. Em vaig posar nerviós abans de sortir, quan vaig sortir ja em va passar i ja mai més m'he tornat a inquietar.

T'ha fet mai por o t'has posat mai nerviós per haver d'entrar a la presó o per haver d'anar a l'exili?
Sempre, sempre, sempre. Sí [riu]. Al primer disc ja ens van treure una cançó, al disc de la rumba amb la cançó Majestad ja em fotien set anys de no sé què, després amb la policia també set anys de no sé què altre… També hi havia una tensió social molt més alta de la que hi ha ara, hi havia l'ETA per allà carregant-se pasmes. Però ja hi estic acostumat. "En este periódico no te volveremos a entrevistar nunca más, a esta tele no volverás..."

T'ho han dit, això?
Sempre, però veig com els van acomiadant a ells i jo... [riu]. Jo continuo.

"Em diuen: 'En este periódico no te volveremos a entrevistar nunca más, a esta tele no volverás...' però veig com els van acomiadant a ells i jo continuo"

Tot i fer un discurs bastant disruptiu, a Espanya encara vas omplint teatres. A Catalunya és evident perquè la massa social és més cap a aquesta banda però a Espanya...
La massa social és, com ells diuen de Catalunya, el 50/50. És lògic que sentim de vegades que Espanya és l'ABC, El Mundo, Antena 3, Telecinco, la 1, la 2, la Razón, la Cope... Però això no és Espanya, és una part d'Espanya. Clar que l'Ayuso ha arrasat a Madrid... però ha tret el 40%, menys que els indepes eh, vull dir que tampoc són tants com semblen.

Albert Pla assegut durant l'entrevista.

Com veus el tema de la independència i la taula de diàleg?
No sé, d'alguna cosa han de parlar. Me la sua, me la repampimfla.

Des de sempre? O ara és més pesat i tot?
A mi ja em faria gràcia la independència. Val, doncs ja està. A mi em faria gràcia que hi hagués pau al món [riu]. Jo què sé, igual demà, igual d'aquí a dos-cents anys, igual mai. No sé, si m'ho pregunten clar, diré "sí, em fotria gràcia, em faria gràcia", però si m'heu d'inflar la cara a hòsties doncs ja em quedo [riu].

"La independència em faria gràcia, però si m'han d'inflar la cara a hòsties, ja em quedo"

La música és un bon vehicle polític?
Suposo que servirà. A mi no m'agrada fer-lo servir gaire, la veritat. Vull dir que mai he utilitzat els meus concerts per inculcar idees polítiques a ningú, ni tan sols he insultat mai personalment a cap polític en un concert. Vull dir que no, no és un tema prou important per a mi. Ara, sí que la música moltes vegades ha fet política i de la bona. La música catalana la va fer en el seu moment, la música de Xile... A molts països ha estat important per recolzar o reforçar segons quines idees polítiques.

El Mag Lari deia que parlava en castellà per fer por -en una entrega del programa de TV3 Au Pair-. Per què et serveix el castellà a tu? I el català?
Jo? Doncs pel que és normal. El castellà em serveix per entendre'm amb les persones que parlen el castellà i el català em serveix per parlar amb les persones que parlen en català. Què més hi ha d'haver?

Et sents més còmode en català?
No, m'és indiferent, m'és indiferent. No sé per què faig una cosa d'una manera o d'una altra. Depèn de les circumstàncies.

Canviant de tema. No sé si a tu t'han fet mai una bona entrevista? Allò que dius, d'aquesta entrevista n'he sortit més ple del que he entrat. És difícil, no?
Les entrevistes, amb tota la franquesa del món, com més aviat s'acabin, millor. És més, si algun dia de sobte me'n passa alguna pel cap o llegeixo alguna cosa que he dit, penso: “mare de Déu”. Vull dir que no estic mai d'acord amb mi.

"No estic mai d’acord amb mi. Quan llegeixo alguna cosa que he dit penso: mare de Déu"

Sempre jugues amb la incertesa, la broma satírica… i que l'entrevistador no t'acabi d'agafar. I això ho fas força bé. Com et veus com a entrevistat?
És que no... [riu], no en tinc ni idea. No sé, no sé, no sé.

Ja per acabar: tornen els Antònia Font. Els faràs una altra cançó?
Ens els tornarem a follar [riu].

Per acabar, decidim fer un petit qüestionari a Albert Pla, que entoma a la seva manera.