Fa 30 anys que Albert Sánchez Piñol investiga les estructures narratives i, l'any passat, en període de confinament, va decidir ordenar els seus coneixements en aquest terreny i ordenar-los en un assaig que ha publicat La Campana. Una idea clau de Les estructures elementals de la narrativa és que hi ha una estructura, que ell anomena Papitu, que és "immanent" a tots els relats i l'escriptor ho demostra a partir d'"equacions intel·lectuals i no amb principis de fe", apunta.

L'autor explica que des del mateix moment en què va començar a escriure i a estudiar antropologia va creuar les dues disciplines: "Mai sé si soc un antropòleg que escriu o un escriptor que fa d'antropòleg". En una entrevista amb l'ACN, l'autor assegura que l'antropologia li ha servit per observar el fet narratiu amb ell mateix i respondre per què existeix la narrativa. "Són preguntes bàsiques que s'ha fet poca gent i els estudis ho han bandejat". Segons l'escriptor, l'antropologia contesta quins instruments hem desenvolupat per inventar històries.

Sánchez Piñol assenyala que molts autors escriuen instintivament i admet que és admirable, però confessa que li "costa d'entendre" que no dissenyin tot un guió literari. És com fer una casa sense plànol", assegura. Reconeix que quan va anar introduint-se en el món literari se'n va adonar que molts autors desconeixien conceptes que apareixen al llibre com el Factor desencadenant, el Primer gir narratiu, el Bloc narratiu o el MidPoint, que és aquell moment del relat que altera la pregunta formulada pel Primer gir narratiu fins al punt de substituir-la per una altra.

Sánchez Piñol no explica com s'escriu una història a l'assaig, sinó com s'escriuen totes les grans històries que s'han escrit i que mai s'escriuran. Posa exemples al llarg del llibre obres contemporànies i clàssiques com Moby Dick de Melville, El Quixot de Cervantes, Joc de trons de George R. R. Martin o l'univers Marvel.

Insisteix que fa 30 anys que investiga l'estructura paradigmàtica del relat. "És com un sudoku privat", diu. Sánchez Piñol assegura que va trobar que aquest és un terreny "molt verge" a nivell de nomenclatures i de continguts exactes de definicions. "Són conceptes interessants que no ha treballat ningú; és un llibre que no té gaire competència, m'he sentit molt sol analitzant el Papitu", assegura. L'autor de La pell freda i Victus afirma que "una motivació per escriure el llibre era estalviar feina" a gent que arribarà darrere seu.

En aquest sentit, manifesta que l'estructura narrativa, el Papitu, està "en tots els relats i el que no té Papitu són les excepcions", algunes que han funcionat, diu, com Proust o l'Ulisses de Joyce i altres que no, com les novel·les experimentals. "Quan parlo del Papitu és sobre les estructures narratives del relat i no parlo ni de la forma ni del contingut".

Cervantes i Kafka

"Creieu-me: en la història de la literatura universal han existit dos escriptors i només dos: Miguel de Cervantes i Franz Kafka", escriu l'autor al llibre. Per una banda, defensa que Cervantes va fer "una novel·la d'humor popular i després van arribar els acadèmics i la van usurpar i robar de les mans del populatxo", critica. Per altra banda, creu que Kafka "és únic" i que en ell les estructures narratives "funcionen i al mateix temps és raríssim".