- entrevistes -
L'actor i director Àlex Monner
Per Mariona Martínez Moyano i Marina Tovar
Publicat el 16 de gener 2024

Àlex Monner (Barcelona, 1995) va aparèixer a les grans pantalles amb només 15 anys. Primer al cinema, amb la pel·lícula Herois (2011) i més endavant a Polseres Vermelles, interpretant a Lleó, un dels protagonistes de la sèrie. Aquest paper el va fer conegut per tota Catalunya. 13 anys després, Monner és un actor premiat i consolidat. Pel seu paper a Els nens salvatges va guanyar un Gaudí al millor actor i va ser nominat a Goya al millor actor revelació. El 2019 es va estrenar com a director amb el curtmetratge Un chico cualquiera. Rosario sólo hay una.


Amb només 28 anys portes una extensa filmografia al darrere, sobretot com a actor de cinema i televisió, tot i que el 2019 et vas estrenar com a director. Quin dels tres rols has gaudit més?
Els he gaudit de manera molt diferent, al final només he fet un projecte com a director. Ara bé, recordo que els quatre dies més feliços que havia passat de la meva vida van ser els quatre dies que vaig estar dirigint. Amb el tema de la interpretació ha anat pujant molt l'autoexigència, la idea que tinc sobre mi mateix i sobre l’actor que soc.

Com ha canviat la teva manera de viure l'actuació?
Ha deixat de ser un joc d’adolescència i m’he adonat que això és una feina i que cada cop ho vull fer millor, cada vegada pateixo més també. Però estic molt feliç de tenir l’ofici que tinc, és una cosa que em continua semblant molt especial i em ve de gust continuar endavant artísticament. En realitat l'única cosa que em traurà aquest patiment és treballar el màxim que pugui en cada personatge que faci. 

Has dit que ser actor ha passat de ser un joc a ser una cosa més seriosa. Com vas viure començar d’adolescent a ser actor, sobretot amb els nivells de fama als que vas arribar?

Hi ha coses que de petit les veies diferent de com les veus ara?
Sí, moltes. Un dels grans temes per mi és la responsabilitat, de saber que potser darrere teu hi ha tota una infraestructura enorme que és una sèrie, una pel·lícula, que no depèn de tu evidentment, però el fet que estiguis allà donant el callo és important. No acabes de ser del tot conscient de la repercussió que pot tenir el projecte, i com d'exposada està la teva imatge. Ara tinc molt present ara quin tipus de projectes vull fer. Ets més conscient de qui és la gent amb qui treballes: qui són els productors, els directors o directores… 

Aquesta presa de consciència, creus que t’ha afegit pors o inseguretat?

Una cosa que em mola de la meva feina és que no és estàtica, però és estrany perquè sempre hi ha moments en els quals dic: “i si no em tornen a trucar per cap pel·li?”. A vegades costa acceptar i entendre que hi ha gent que continuarà escrivint coses i acabaran desenvolupant en tu. Quan passa un mes i ningú t’ha trucat, passen dos mesos, penses, sortirà alguna cosa o no? Sí, porto tota la vida fent projectes, però no deixa de ser estrany. 

Per què decideixes posar-te darrere de la càmera i fer el salt a director?
És una pulsió natural que vaig començar a tenir a partir dels 15 anys potser, d’agafar una càmera i gravar i gravar i gravar. No em vaig adonar que era una pulsió natural fins fa poc. El contingut audiovisual m’interessava, encara que fos gravant als meus col·legues fent longboard i skate. M’agradava molt la foto, i el cine em sembla un mitjà d’expressió molt complet, eclèctic, i que et dona com molts vessants diferents on poder ser creatiu i emotiu.


“La interpretació és un pou creatiu sense fons”


Creus que és més complet que la interpretació?
No, perquè la interpretació és una cosa molt complexa. És també un pou creatiu sense fons i cada vegada me n’adono més i em reconcilio més amb aquesta idea. Igual que fer la fotografia d’una pel·li, o igual que escriure: no hi ha normes. Hi ha uns patrons al que et pots agafar, sobretot per aprendre al principi, però són com grans abocadors d’estil. 

Tornant a la direcció, hi ha algun nom amb el qual t’agradaria treballar?
Hi ha molta gent interessant. La Carla Simón, el Sorogoyen. Internacionalment, m’agraden molt les primeres pelis dels Safdie Brothers. La pel·li que m’ha canviat la vida ha estat Laurence Anyways, del Xavier Dolan i és un director que tinc allà donant voltes. La meva passió pel cine es va desenvolupar amb ell, el vaig portar molt de temps a dins i va ser el que em va portar a fer el salt d’acceptar que tenia una passió profunda pel cine. 

@diaridebarcelona Les 10 preguntes ràpides del Diari de Barcelona a l'Àlex Monner #barcelona #AlexMonner #pulseresvermelles #actor #director ♬ original sound - diaridebarcelona

Com et veus en un futur?
M’agradaria dirigir una pel·lícula. És una maledicció que se m’ha fotut a dins, hi ha setmanes que es relaxa, però la veueta interior està allà, parlant-me sempre d’això. Em molaria provar de gravar gent dient coses i posant una escena darrere l’altra, pensar en llums i en atmosferes. 

Tens alguna idea en aquesta línia?
Fa anys que estic treballant en un guió en eterna construcció. Hi ha una història urbana d’un xaval que viu a Barna que canvia d’etapa a través de la recuperació de la seva figura paterna. Està escrita, si tingués els diners la rodaria ja, però s’han de fer moltes coses per rodar una pel·lícula. 


"Amb els productors que he parlat no els van les mitges tintes, has de tenir clar què vols dir"


No ho veus factible ara com ara?
Sempre tinc la gran pregunta de si es pot rodar una pel·lícula amb un mínim de pressupost i sense tenir molt clar del que vols parlar. Però crec que no, amb els productors que he parlat no els van les mitges tintes, has de tenir clar què vols dir i per què això és especial i diferencial respecte altres projectes, i no sé si ho tinc tan clar. Potser el meu guió és més experimental i ara he d’aprendre a parlar de la meva pel·lícula i saber explicar què vull fer. 

Què li diries a una persona que estigués començant ara tal com tu ho vas fer d’adolescent?
Els diria que es concentrin en el que ells considerin interessant. Si l'important és l’ofici, que li dediquin temps i feina, i que s’enamorin de la feina, perquè té moltes capes i es va transformant. L’estil i els interessos de cadascú es van transformant, les inseguretats i les virtuts també. Que escoltin què és el que passa per dins respecte de la feina i respecte de l’art. 

En algunes ocasions has dit que no t'agrada la fama. Com es pot compaginar això amb una feina d’actor que t’exposa públicament?
Fa temps que no faig una sèrie que de cop es vegi molt per la televisió. El tema de la fama la porto bé, porto molts anys amb això a sobre, m’ho he passat molt bé també gràcies a ser conegut, he tingut molts privilegis o m’he pogut sentir com un privilegiat. Ara mateix estic tranquil, puc anar al supermercat i potser hi ha algú que et mira, però ha canviat molt aquest fandom adolescent, ja no hi és. 

Hi ha una forma de portar-ho bé?


 

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —