Alfons Alzamora té un palmarès que molts jugadors de bàsquet voldrien. L’avalen una copa del rei, una lliga ACB, una copa Korac i una Eurolliga, guanyades amb el Barça entre el 1998 i el 2003. En la seva carrera ha passat per molts equips del bàsquet català, coincidint amb estrelles com Jasikevicius, Varejao, Rudy Fernández, Navarro i Pau Gasol, tots ells jugadors que acabarien jugant a l'NBA i fins i tot Alzamora, als seus 42 anys, continua jugant al Maresme Boet Mataró, de la lliga EBA. És la quarta divisió del bàsquet nacional, però el jugador mallorquí segueix gaudint de l’esport i, mentre la motivació no s’acabi, ho continuarà fent sense importar la categoria en què es trobi.

Aquesta temporada t’has unit al Maresme Boet, com ha estat l’adaptació al nou club?
Ha sigut una temporada una mica complicada per la pandèmia, però per a tots els equips. A nivell personal vaig tenir una lesió important al genoll al primer partit de la temporada, que em va fer perdre pràcticament tota la primera volta. A nivell de club no hem fet una bona temporada. Sí que és cert que vam començar bé, però no ens hem pogut trobar ni arribar al nivell que volíem. Això ha estat una mica decebedor per als jugadors i sobretot per al club, ja que no hem pogut donar el nivell que es mereixia.

Però molts partits els heu perdut per només dos o tres punts.
Sí, en alguns teníem un bon avantatge durant tot el partit, però en els últims minuts per errors nostres o l’encert del rival no ens hem pogut endur la victòria. Això a nivell mental ha perjudicat l’equip. Ha fallat una mica de tot. Crec que la base de treball ha estat bona, i la preparació també, però ens ha castigat molt el tema mental i el tema de l’encert. Defensivament sí que hem pogut ser sòlids, però a nivell ofensiu ens ha influït molt el desencert i el fet de perdre partits per pocs punts en els moments finals. Això ens ha minat molt moralment.

En una situació difícil com aquesta, amb el palmarès que tens, com aconsegueixes seguir trobant la motivació per tirar endavant a EBA?
A mi m’agrada jugar a bàsquet, en la categoria que sigui. Encara m’agrada competir, tot i que amb la pandèmia sigui més complicat. A nivell familiar la situació ha canviat, tinc menys temps per dedicar-li, però puc trobar moments per anar a entrenar, a competir i ajudar el club. Està clar que aquesta temporada no ho hem aconseguit, però encara no ha acabat la temporada i ara mateix no podem baixar els braços. 

Federació Catalana de Bàsquet

Amb la teva experiència, els companys et deuen veure com a un referent.
És una de les coses que he de fer a l’equip, intentar ajudar els companys amb l’experiència. També a nivell de joc, però està clar que físicament amb els anys no ets el mateix jugador i t’has d’adaptar a altres situacions i altres rols, que és el que he intentat fer últimament. Des de la meva experiència he intentat ajudar l’equip i els companys per superar situacions difícils com aquestes.

Ets un jugador que ha jugat al Barça i ha guanyat una eurolliga. Els companys en aquestes categories s’enfronten a tu amb més respecte?
Això els ho hauries de preguntar a ells. Potser sí, com a mínim a mi em passava quan jugava contra veterans que havien estat molt amunt i sempre em motivava més. Però això és el que em passava a mi, suposo que continuarà passant ara, però no ho sé. Jo sempre intento tenir el màxim respecte pel rival, independentment d’on hagi jugat, però entenc que inconscientment això hi influeixi també.

"Seria injust valorar si he estat millor en un club o en un altre, però em quedaria amb el Barça perquè allà vaig crèixer i em vaig formar"

Quin diries que ha estat el club en què has passat el millor moment?
Suposo que el Barça, perquè també allà vaig estar de cantera, vaig créixer a nivell esportiu, professional i com a persona. Al final hi he estat deu anys, en diferents etapes, i suposo que és el club que més em va marcar. També he estat a llocs com Lleida sis anys o a Manresa quatre, que també m’han marcat molt pels companys i entrenadors que he tingut. Cada lloc és una etapa diferent de la vida, i cada club m’ha aportat coses diferents. Seria injust valorar si he estat millor en un club o en un altre. Si m’hagués de quedar només amb un diria el Barça, per la quantitat de temps que hi he passat, i perquè allà vaig créixer i em vaig formar.

EFE

També vas passar pel Joventut, l’equip rival.
Hi vaig anar cedit una temporada. Recordo que no va fer gaire gràcia al principi, més a nivell directiu que no pas a jugadors o entrenadors. Hi havia Aíto García Reneses d’entrenador, amb qui havia tingut una bona experiència al Barça, i teníem molt bona relació. Quan l’Aíto et diu que vol que juguis per a ell no t’ho penses gaire i intentes fer tot el possible. Finalment es va poder aconseguir, i no me’n penedeixo per res. Va ser un any que em va anar molt bé a nivell personal i també a nivell d’equip.

A la Penya vas coincidir amb Rudy Fernández, al Barça amb Gasol, Navarro, Varejao i uns quants més. Quin diries que és el jugador més espectacular amb qui t’has creuat?
N’hi ha molts, però et diria que qui més m’ha sorprès i a qui més mèrit puc donar és al Juan Carlos. Al Pau també, òbviament, perquè ha tingut una carrera superlativa. És el millor jugador nacional, i potser fins i tot europeu històricament. Però en aquells moments et diria el Juan Carlos, com a jugador i com a persona ha tingut una trajectòria espectacular.

Amb Navarro també teniu una relació més d’amistat.
Sí, òbviament això també hi influeix. És el que et dic, el veus durant tota la seva trajectòria, des que començava fins al final. Al Pau el veus a la televisió, tota la carrera espectacular que ha tingut a l'NBA. He tingut la gran sort de poder jugar amb grandíssims jugadors amb un talent enorme, però si m’hagués de quedar amb un seria sens dubte amb el Juan Carlos.

Tant Navarro com Gasol i Rudy van arribar a l’NBA, però quan tu jugaves amb ells només un espanyol ho havia fet. Ja llavors se’ls veia amb possibilitats de trencar aquesta barrera i jugar a l’NBA?
A l’NBA no, perquè ara mateix mira molt cap a Europa, però en aquella època només hi havia anat Fernando Martín i de la manera que ho va fer, només una temporada i pocs minuts. Era una cosa que es veia amb altres ulls, era una altra dimensió. El Pau va ser un dels jugadors que va obrir les portes als europeus, que va demostrar que també podien ser determinants a l’NBA. En aquells moments es veia que seria un grandíssim jugador, que hi tenia lloc, però ningú podia presagiar la carrera que ha tingut a l’NBA i tot el que ha aconseguit allà.

"Juan Carlos Navarro és el jugador amb qui he compartit equip que més m'ha sorprès i a qui més mèrit puc donar"

Durant la teva carrera, hi ha alguna espina que t’hagi quedat clavada?
Al final són moltes coses, tens molts encerts i molts errors. Al final, igual que en la vida, es tracta de prendre decisions. En algunes m’ha anat millor del que em pensava, en d'altres pitjor, però en línies generals no em puc queixar. Òbviament he comès errors, molts, i encerts, alguns. Crec que una cosa no pot treure l'altra, no canviaria res del que he fet.

I per l’altra banda, quin és el millor record que tens?
A nivell de títols l’Eurolliga amb el Barça, per tot el que va significar per al club i per a la ciutat, ja que va ser la primera. També per a la generació de jugadors anteriors, amb totes les final four perdudes, era el títol somiat per al club. A més amb la final a casa, al Sant Jordi, va ser una experiència increïble. A nivell de títols òbviament em quedaria amb aquest. A nivell de moments és impossible quedar‑te amb un sol moment. Em quedaria amb tota la gent que va passant pel teu camí, els vincles que crees amb les persones, moltes de les quals continuen formant part de la meva vida.

FC Barcelona

A l’equip d’aquella Eurolliga jugava Jasikevicius, que ara n'és l’entrenador.
Se’l veia que sabia molt bàsquet, però com a jugador era més boig que com a entrenador. Crec que els anys l’han temperat. En el coneixement de joc i en el seu caràcter se’l veia que podia ser un gran entrenador. Amb els anys ha sabut fer aquesta transició, evolució i adaptació. Ara mateix és un dels millors entrenadors d’Europa.

Després de la teva retirada, t’agradaria seguir relacionat amb el món del bàsquet encara que no sigui jugant?
En això tinc dubtes. És el món que més conec, però també podria canviar i estar una temporada sense bàsquet, dedicar-me a un projecte més personal relacionat amb la carrera que he estudiat. Aquest és el gran dubte, continuar relacionat al món del bàsquet o no. Està clar que a mig-llarg termini, segur que tornarà a formar part de la meva vida, ja sigui com a entrenador o com el que sigui. En el moment que ho deixi com a jugador no sé si faré aquesta transició o voldré tallar una mica, netejar el cap i dedicar-me a altres coses. És una cosa que no tinc decidida encara.

Tampoc sé si em retiraré o no. En els últims set anys, la decisió de continuar jugant o no l’he pres al juliol o l'agost. És important que pugui compaginar amb la meva vida personal i familiar amb el bàsquet. Fa uns anys, el bàsquet era la prioritat absoluta a la vida, ara tinc altres prioritats. Si ho puc compaginar, em trobo bé físicament i emocionalment, i sobretot amb il·lusió, continuaré jugant. En el moment que no tingui una d’aquestes coses, hauré de plegar.