Un de los vicis consumats del nostre temps podria titular-se fetitxització de l'espectacle, afer que no pot entendre's sense les incansables campanyes publicitàries que rodegen forçadament cada esdeveniment, o cada fet aïllat que necessita convertir-se com a tal per no passar desapercebut. Des d'una exposició immersiva de les obres de Pablo Picasso fins a la projecció de la trilogia de "El Senyor dels Anells" com mai l'havíem vista, és a dir, acompanyada de la banda sonora interpretada en directe. I com aquests, una ingent quantitat de casos.

Naveguem per un període de crisi on tot necessita semblar que és més del que és per sobreviure. Sembla impensable veure per separat les pel.lícules de Jackson i sentir la melodia composada de Howard Shore si s'ofereix la opció de barrejar-ho, fet que priva l'espectador de posseir una visió crítica, conreada des d'una distància prioritària. És a dir, hem arribat a un punt que el terme "multitasking", tant en l'ambient privat com públic, ens anul.larà les capacitats no només valoratives, sinó també perceptives.

En termes generals i sense apel.lar a col.lectius especialitzats, res funciona avui en dia si no es garanteix una experiència per l'espectador, que s'adapti al seu gust. Predomina una sensació de bloqueig originada per la sobressaturació de l'oferta cultural i la tendència unidireccional de les promocions, que alhora delata una necessitat d'hibridar els continguts tot traïnt els formats originals.

Sembla paradoxal que a una època on comptem amb tantes possibilitats en relació als suports, que les exposicions, del caire que siguin, necessitin un valor afegit per generar una tendència 

A causa també de la tirania algorítmica, només es promocionen una sèrie de productes que copsen el mercat, assumpte que ens condemna a una actualitat incapaç de sortir d'ella mateixa. I si ho fa, el resultat és esbiaixat, perquè és impossible que un espectador conegui l'obra de Picasso si s'endinsa en ella, anàlogament al projecte "Loving Vincent", on es va parlar més del treball de l'animació que de Van Gogh pròpiament. No podrien independitzar-se, tan exquisits dibuixos, de la figura de l'autor, que al final només esdevé objecte per a la venta d'entrades?

Aquesta necessitat de centrar el focus d'atenció en allò que rodeja o possibilita la base del contigut escenificat, en aquest cas, els quadres del pintor holandès, origina que, precisament, l'espectador se n'oblidi d'ells, o només els tingui en compte per adquirir l'entrada.