Reis que van fugir
Publicat el 04 d’agost 2020

Ahir el rei emèrit Joan Carles va comunicar a Felip VI la decisió de marxar fora d'Espanya a causa de la repercussió pública de "certs esdeveniments del passat" de la seva vida privada. No és el primer cop que un rei d'Espanya abandona el país: pèrdua de suport popular, pronunciaments militars, conspiracions i traïcions per part de la pròpia família... A continuació, repassem els seus predecessors. 

Carles IV 

Carles IV va ser rei d'Espanya entre 1788 i 1808. L'octubre de 1807 el seu fill Ferran va encapçalar una conspiració per derrocar a Carles IV i substituir el primer ministre Manuel Godoy, fets que es coneixen amb el nom de Complot de l'Escorial. Malgrat tot, la conspiració no va tenir èxit. Tot i això, el març de 1808 va esclatar el motí d'Aranjuez, una revolta popular duta a terme pels partidaris de Ferran. Soldats, treballadors de palau i camperols es van alçar contra el rei, van assaltar la casa de Godoy i el van empresonar. Aquell dia, Carles IV va abdicar en favor del seu fill, Ferran VII. Carles IV va passar la resta de la seva vida exiliat a la cort papal de Roma, on va morir el 1819.

Josep Bonaparte

Josep Bonaparte, rei de Nàpols i d'Espanya, també conegut amb el sobrenom de Pepe Botella, va haver d'abandonar Madrid durant la Guerra del Francès. Les tropes del Duc de Wellington l'havien atrapat el desembre de 1812 a Vitòria, en un intent d'escapar-se del país. Malgrat tot, va aconseguir arribar a França el juny d'aquell mateix any, on es va refugiar fins la caiguda del seu germà, Napoleó Bonaparte. Després es va traslladar als Estats Units, fent-se construir una mansió a Filadèlfia, on va passar bona part de la seva vida.

Ferran VII

Ferran VII també va ser apartat de la corona i va haver d'abandonar Espanya temporalment. Napoleó Bonaparte, amb la voluntat de convertir Espanya en un país aliat, s'aprofità del conflicte entre Ferran VII i el seu pare Carles IV. Els va convocar a tots dos a Baiona, aconseguint que el fill tornés la corona al pare, i que aquest abdiqués en favor de Josep Bonaparte. Així doncs, Ferran va ser enviat a Valençay i se li van suspendre els poders.
El rei Ferran VII va poder tornar a Espanya un cop acabada la guerra el març de 1814.

Isabel II

Els últims anys del regnat d'Isabel II van estar marcats per la inestabilitat dels governs moderats, la primera gran crisi econòmica del sistema capitalista i el seu conseqüent malestar social. Amplis sectors de la societat espanyola apostaven per un pronunciament que millorés la situació del país, un malestar que va acabar conduint a la conspiració del Pacte d'Ostende i a la Revolució Gloriosa de 1868.

La Revolució Gloriosa va ser una sublevació militar que va posar punt final al regnat d'Isabel II. La revolta tenia com a objectiu la convocatòria d'unes Corts constituents que acabessin amb el sistema isabelí. Davant la insurrecció, la reina va haver d'exiliar-se a França, incapaç d'aturar el moviment.
A banda del pronunciament militar, cal destacar també el paper de les Juntes Revolucionàries pel que fa a la mobilització popular, que van protagonitzar diversos intents revolucionaris de caràcter republicà i antiborbònic, paral·leles a la Revolució Gloriosa militar però que van acabar fracassant. El nou executiu de seguida va dissoldre les Juntes, deixant clar que el que es buscava era simplement un canvi polític en lloc d'una transformació real.
El nou govern provisional va proclamar la caiguda de la monarquia el 30 de setembre d'aquell any i Isabel II marxà del país. La reina va viure a França la resta de la seva vida, fins a la seva mort a París el 1902.


Amadeu I de Savoia

Amadeu I de Savoia va ser elegit per les Corts com a nou rei d'Espanya el 1870, després que el país quedés orfe de monarca per l'exili dels Borbons. Les Corts havien convertit Espanya en una monarquia constitucional, però els hi faltava un monarca. Amadeu I de Savoia va ser triat d'entre quatre candidats, descartant-se el retorn dels Borbons i d'Isabel II.
El general Joan Prim, qui havia apostat més per la candidatura d'Amadeu I, va ser assassinat just quan aquest viatjava cap a Madrid per prendre possessió del càrrec. El nou monarca començava de la pitjor manera un regnat que tan sols duraria dos anys. Amadeu no va gaudir mai del suport popular, ni de l'aristocràcia o el clergat. Per si no n'hi hagués prou, el conflicte carlí, la Guerra de Cuba o les insurreccions republicanes van marcar el període. A més, els moderats es mantenien fidels als Borbons i veien amb mals ulls la nova monarquia, apostant pel fill d'Isabel II: Alfons.
Amadeu I de Savoia va abdicar per voluntat pròpia el febrer de 1873 i se'n tornà a Itàlia. Després de la seva marxa, a Espanya es va proclamar la Primera República Espanyola.

Alfons XIII

L'avi de l'emèrit, Alfons XIII, també va abandonar el país. Alfons XIII va ser rei d'Espanya entre 1902 i 1931, i cap de la casa reial fins al 1941.

Cal destacar que el rei va afavorir el cop d'estat de Miguel Primo de Rivera el 1923. Tot i això, quan la dictadura començava a fer aigües, el monarca va retirar-li el suport a Rivera, en un intent de tornar al constitucionalisme. Les eleccions municipals de 1931 van deixar clar que el republicanisme guanyava. Davant l'auge d'aquest republicanisme i per por a patir-ne les conseqüències, el rei va marxar d'Espanya. El monarca no va arribar a abdicar mai, sinó que va marxar confiant que tornaria.
Primer es va exiliar a França i més endavant a Roma, on va gaudir del suport de la família reial italiana. L'any 1936 va donar suport a l'alçament feixista del 18 de juliol, veient-lo com una oportunitat de restaurar la monarquia. Més tard, i veient que les seves esperances no s'acomplien, va arribar a declarar que se sentia "traït per Franco" a qui havia donat suport.

El gener de 1941, uns mesos abans de morir, va renunciar al seu paper com a cap de la casa reial en favor del seu tercer fill: Joan de Borbó, qui no exerciria mai com a monarca.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —