Tot l’Auditori del Fòrum segueix el tempo amb les palmes des del primer minut del concert. Els amics comencen amb un No vam saber tornar, però han tornat. Després d’una mini gira estival en format acústic, tornen amb tota la banda i amb una posada en escena espectacular —cal destacar els llums i les projeccions—. Fa 8 mesos que no compartia concert, o alguna cosa similar, amb tanta gent. Podria no ser real, esperem confirmació oficial. Els amics presenten, ara sí, El senyal que esperaves: “escriurem el final tots dos”. Potser sóc jo, però totes les cançons ara em parlen d'allò que ens està passant. Feia 8 mesos que no escoltava tants aplaudiments.

“El dia que el món va canviar va ser molt dur veure com els projectes queien tots de cop, va ser molt i molt complicat. Si hi havia una certesa era que el dia que poguéssiu ser aquí, hi serieu” diu el Joan Enric. Mentre canta el Ferran, ell va fent playback mentre mira el públic, com si volgués dir: "Encara que no us vegi la boca esteu cantant, oi?". Uns segons després es confirma: el públic canta.
 

A cop de 'beat'

Després de perdre la memòria al Japó, tornen al nou disc amb Juliol 1994, i demostren així que El senyal que esperaves és sobretot un disc de directe, amb molta més importància del ritme que en anteriors treballs. El Ferran ja ho diu públicament: “Estem feliços tot i no saber si esteu cantant o rient, però intuïm que sí”. I fa la primera broma, que potser no ho és, tan marca de la casa: “És l’acte cultural amb més gent que s’està fent a tot Catalunya”.

Aquest disco beat que impregna tot el nou treball en cançons com Semblava que fossis tu i el seu mantra apoteòsic final fa aixecar la gent de la cadira com si això fos Razzmatazz, i això que encara estem al principi del concert. Calma, que acabaran desallotjant la sala. Amb 30 dies sense cap accident torna a passar el mateix. Calma, si us plau, que s’enfonsarà el Fòrum sencer i tindrem un… en fi.

Tot es relaxa amb Els abismes, on fan una crítica, una mica fosca pel meu gust, a tots els que canten als “horitzons” i als “tot està per fer”. Vindrien a dir una cosa així com que la poesia està bé, però no es tracta de vendre fum. Les referències no deixen massa dubte de que parlen de Txarango, o potser és imaginació meva. Demano disculpes si és així.

Entra en joc Louisiana o els camps de cotó, l’altra cançó que sonava a tot arreu quan estàvem "Agafant l’horitzó". Tots els milions de persones que estem aquí cantant totes soles a l’uníson. També feia 8 mesos que no escoltava tanta gent junta cantar. Sembla l’Orfeó Català. “Tot s’anirà posant a lloc”.

“Si poguessin viure confinats en aquesta gran mentida” canten a Les coses. Qui utilitzava aquesta paraula fa tres anys? Són uns visionaris. “Atrapats aquí”. I fent premonicions, diuen: “Si mai vols anar de solista”, que ens recorda que l’Eduard se’n va anar a fer l’Últim Indi i va convertir els amics en un trio, que sona cada cop més a power trio.

Els himnes

Tot explota: sembla que el Oh le le Oh la la s’està convertint en un reggaeton. Efectivament, ha passat. A la gent li agrada. I ara sí, això és l'Apolo. Comencen ja els himnes històrics i amenacen de sortir i tornar a entrar. Comencen a dir adéu amb el seu primer hit disco, aquell amb el qual robaven les dones. Innoven un altre cop: “Hem vingut a robar-vos els homes” canten, que quedi clar que això no va de masclisme, sinó de picardia. 

Una espontània crida: “Feu Jean Luc” i el Joan Enric contesta un “merci, no ens ho esperàvem”, que fa riure a més d’un. Això és el que ve a veure la gent: la gràcia d’aquests tres.

Després d’una prèvia, ens visita Jean Luc amb un joc entre el piano del Dani i la veu del Joan Enric, com si fos un crooner burlesc. Entra el ritme del temàs i l’Auditori genera més dopamina que un croissant de xocolata. També m’he aixecat a ballar, calia. Ara sí, El meu cos, el que “et vol a tu i em porta aquí", ens fa aixecar per últim cop. El primer concert sense l’Home que treballa fent de gos? Lluís Llach tampoc cantava L'Estaca.