Ratched
Per Redacció
Publicat el 26 de setembre 2020

Amb la ressaca post Emmy, agafem embranzida amb noves propostes per a l'últim cap de setmana de setembre, i el primer de la tardor. Tot i que la ciutat està de festa per La Mercè, potser aquest any ens trobarem més per casa que de costum, i sovint una bona sèrie n'és la solució. Repassem les novetats més candents i rescatem velles peces audiovisuals que no poden faltar a la teva llista.

La precoç: Ratched (2020, 1 temporada a Netflix)

Torna el ja clàssic Ryan Murphy (“American Horror Story”, “Pose", “The Politician”) amb un drama basat en la vida de la infermera Mildred Ratched, que ja va aparèixer al món del cinema fent-li la vida impossible a Jack Nicholson a “Someone flew over the cuckoo’s nest”. Ratched, que treballa a una institució mental, es torna irascible i un monstre per als seus pacients a la Califòrnia dels anys 40. Per interpretar-la, Murphy compta amb la ja recurrent i elegantíssima Sarah Paulson, rescata Cynthia Nixon (Miranda a “Sex and the City”) i ens porta actrius de renom com Sharon Stone. Com ja ens té acostumats, a la sensació de calfred constant se li suma una ambientació magnífica i un vestuari pensat al detall, una combinació entre el terror i el luxe. Tot i comptar amb només vuit episodis (se sap de gent que se l’ha vist en un dia), ja s’ha anunciat segona temporada.

El millor: l’ambientació que Murphy sempre aconsegueix.

El pitjor: que tothom en parla i no pots no veure-la sense sentir-te poc actualitzada.

 

La mamarratxa: Paquita Salas (2016-2019, 3 temporades a Netflix)

El personatge de Paquita Salas és la definició de mamarratxa per excel·lència: irreverent, orgullosa i xafardera. Però amb un toc entranyable que fa que ens l’estimem molt. La sèrie dels “Javis” (Javier Calvo i Javier Ambrossi), protagonitzada per Brays Efe, surt dels marges de les comèdies a les quals estem habituades per enredar-nos en la vida d’una representant d’actors fracassada que intenta rescatar la seva empresa amb cares noves. Fent el papar de tota una “senyora”, a Paquita l’elegància es barreja amb allò kitsch i groller per donar llum a un personatge singular i únic. A més, el seu repartiment coral, amb aparicions estel·lars del Star System espanyol, encara fa de la sèrie una caricatura més extravagant. Els riures, sens dubte, són assegurats, però tampoc falta algun que altre moment de llagrimeta i de discurs de conscienciació social i moral.

El millor: els riures fàcils que et surten a cada capítol.

El pitjor: el retrat viu de fets bastant reals del món de l’espectacle i l’audiovisual que potser t'acaben donant una mica de grima.

 

L’activista: The Newsroom (2012-2014, 3 temporades a HBO)

Un clàssic que tot futur periodista no pot perdre’s. Ens endinsem en la redacció de The Newsroom, amb tota l’acceleració que això suposa: notícies d’última hora, exclusives, dilemes morals i ètics, periodistes amb ambicions... Tot està cobert. Això, a més, retractant els conflictes d’un món contemporani (el de fa uns anys), estratègia que els permet fer una crítica social des de la ficció. Però no és una sèrie només pels vocacionals de la professió, sinó que també s’hi barregen romanços, lluites de poder i tocs lleugerament còmics. Idealitzada o no la professió, a una li entren ganes de dedicar-s’hi amb més empenta.

El millor: entendre des de dins com funciona la disbauxa del món del periodisme.

El pitjor: el ritme dels diàlegs i de l’acció és tan ràpid, que et pots perdre abans no agafis la dinàmica.



L'Emo existencialista: The Leftovers (2014-2017, 3 temporades a HBO)

Ets dels que els hi agrada capbussar-se en sèries que li fan treballar les neurones fins a l’extenuació? Bé, en aquest cas, la sensació d’incomprensió està assegurada al final de cada capítol. Però què podíem esperar del guionista de la mítica Lost, al cap i a la fi. La trama ens situa tres anys després d’un fenomen mundial inexplicable: la desaparició del 2% de la població mundial de sobte. Acudim a com una família de classe mitjana sobreviu a aquest esdeveniment, i com el seus diferents coneguts, que han patit pèrdues, porten el dol. Tota la sèrie intenta esbrinar aquest misteri alhora que en va afegint de molts altres, amb la sensació que tot és un entramat del qual ens costarà sortir.

El millor: una premissa bona i original, digna de les millors distopies.

El pijtor: potser, amb l’avançada de les temporades, la sèrie va perdent una mica del “ganxo” inicial.

 

La Intesita: Killing Eve (2018-2020, 3 temporades a HBO)

Tres noms: Phoebe Waller-Bridge, Sandra Oh i Jodie Comer. La primera, la geni i creadora de Fleabag. La segona, la mítica Cristina Yang de Grey’s Anathomy. I, la tercera, un descobriment tan encertat que inclús es va dur un Emmy a la millor actriu en sèrie dramàtica. La sèrie dóna un gir al gènere dels assassins psicòpates a l’incorporar l’humor negre i fer de la seva protagonista una dona, rol al qual normalment no hi pot accedir. Villanelle és freda, manipuladora, alhora que excèntrica i carismàtica. Estranyament, tot i imposar força, es fa estimar pels espectadors i espectadores. De la trama no revelarem gaires detalls, més que el joc en la relació entre Eve i Villanelle té molts alts i baixos i és, sens dubte, intensa. Ah, i per millorar-ho encara més, la tercera temporada està filmada a Barcelona!

El millor: una mirada feminista sense caure en els “clichés” d’allò que fa explícit el feminisme... no sé si m’enteneu.

El pitjor: idolatrar i voler ser una assassina en sèrie psicòpata.

 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —