Reportatge fotogràfic
Per Marta Del Hoyo i Cristina Coll
Publicat el 08 de maig 2021

La quarantena va treure les facetes més desconegudes de cadascú. En molts va despertar amor; en d'altres, desamor. Un any després repassem fotogràficament algunes històries boges i excitants que ens van deixar aquells dies.

Paula i Nora

En els inicis del confinament, la Nora va baixar al Carrefour i va enviar un vídeo per Instagram a la Paula. Feia setmanes que parlaven i en aquell moment la Paula no s’ho va pensar dues vegades. Es van veure per primer cop entremig dels passadissos i, abans de poder creuar cap paraula, la Paula li va llançar una mascareta infantil de Mickey Mouse. En tornar cap a casa es van quedar dues hores parlant davant el portal.

La Paula i la Nora es van començar a seguir el 2019 gràcies a una amiga en comú. Malgrat viure molt a prop, mai van quedar. Fins que va arribar la pandèmia i no hi va haver cap excusa. La seva primera trobada va ser improvisada, però va suposar un alè d’aire fresc enmig la incertesa que enfrontaven per la crisi sanitària. “Si no hagués arribat la pandèmia probablement no hauríem quedat mai”, afirma la Nora.

Dies més tard, es van tornar a trobar per llençar les escombraries i van anar a fer un passeig nocturn. Abans de marxar, la Nora va fer el pas i li va fer el primer petó. “Al tornar vaig haver de dissimular l’eufòria perquè no ho podia explicar a ningú”, confessa la Paula.

A poc a poc, aquestes trobades es van convertir en una rutina i s’anaven veient un o dos cops per setmana. També van començar a deixar el supermercat i els carrers per anar l’una a casa de l’altra: al terrat, a les escales o a l’habitació sense relacionar-se amb la resta de familiars com a precaució contra la Covid-19. 

Marc

En Marc va començar la quarantena coneixent una noia i hores abans del tancament total tots dos van prendre la decisió d’anar a viure junts. “Tampoc sabíem si duraria molt o no, però vam decidir arriscar-nos-hi perquè hi havia molt bona relació”. Feia quatre mesos que es coneixien, eren divorciats amb nens i era difícil tenir temps per estar junts. La decisió va ser immediata.

La convivència va durar un mes i mig. En tenir custòdia compartida s’anaven alternant els fills i passaven dies amb ells. “En un inici la relació anava molt bé, perquè d’alguna forma els dos ens donàvem molt d’espai. Quan va començar la quarantena aquest espai no existia, no podíem entrenar, no podíem sortir al carrer, no podíem fer res. Trobo que va ser com una depressió col·lectiva, que tot el que era molt bonic abans, de cop i volta va esdevenir una relació molt normal, sense cap al·licient. Un tipus de relació que ningú dels dos volia, ja que havíem estat casats durant molt de temps i volíem una cosa diferent”.

Un cop van acabar la seva convivència encara quedaven uns quants mesos de pandèmia. Davant la incertesa de la situació i la necessitat de socialitzar, plataformes com Tinder es van popularitzar d’una manera desmesurada. “Quan et quedes solter o no tens un compromís durant el confinament, una de les úniques eines que tens són les aplicacions de cites”.

Durant el confinament en Marc anava fent escapades i un cop van començar a relaxar mesures les cites es van traslladar al supermercat. “Quedàvem a tal hora a la zona de congelats i els 30 minuts que hi podies estar parlant veies si hi havia la mateixa connexió que a les xarxes”. I afegeix: “Era emocionalment molt dur, però com que em prenc les coses com un joc, també era molt emocionant. Trencar les normes, encara que sigui anar 20 minuts tard del teu horari, et feia sentir viu de nou”.

Margarita i Xavier

La Margarita i en Xavier es van conèixer per Instagram un dia abans de la declaració de l’estat d’alarma. “Tenim un amic en comú que va pujar una història per a l’aniversari de la Margarita. Vaig entrar al seu perfil i vaig veure que la seguia moltíssima gent dels meus contactes. Es deia "Reina Tulipán" i la foto de perfil era un dibuix d’un peix, no hi havia cap informació. Com que volia saber-ne més, li vaig enviar una sol·licitud i ens vam començar a seguir mútuament”.

A la seva primera cita, en confinament total, en Xavier va treure a passejar el gos i va caminar cinc quilòmetres fins a arribar a la urbanització. En aquell instant només van poder intercanviar quatre paraules. “Aquesta soc jo en persona”, va dir-li rient la Margarita. I just després, en desescalada, van tornar a quedar “i els pares també es van apuntar al passeig [Riu.], ja que no podíem fer molt més”.

La relació es va iniciar des d’una pantalla, malgrat no agradar-los gaire les videotrucades. Però es passaven hores parlant, enviant-se fotos del que feien en el dia a dia o fent batalles d'stickers. “Era bastanta la desesperació de no poder-se veure. Perquè vols quedar, era una persona a qui no havia vist mai, malgrat les coincidències, i la curiositat i ganes eren molt altes”.

El fet d’haver iniciat la relació via xarxes socials va marcar un abans i després, perquè en no haver-se vist en persona tot va anar molt més lent. I el resultat en altres circumstàncies podria haver estat molt diferent: en Xavier hauria marxat d’Erasmus uns dies abans.

Laura

La Laura va viatjar des de Mallorca per traslladar-se a una residència d'estudiants a Barcelona juntament amb la seva parella. “Semblava que havia de produir-se un miracle perquè els dos coincidíssim a Barcelona i tenia la sensació que tot aniria a millor”, explica la Laura. 

Tanmateix, la pandèmia els ha dificultat el procés d’adaptació a aquesta nova etapa universitària: costa més crear nous vincles, sempre s'és al mateix lloc i amb la mateixa persona. Tot és més propens a caure en monotonia. Aquest cúmul de situacions van portar la parella a deixar la relació i a emprendre camins per separat. “El fet d’un canvi de vida també afecta la relació”, comenta la Laura.

Si bé la relació va ser dura durant el confinament a causa de la distància, un cop va començar la desescalada es van poder retrobar. “En la primera abraçada vaig sentir com que no sabia qui era, va ser una mica desagradable i alhora la millor sensació que he tingut i tindré”, confessa la Laura.

“Haver de compartir-hi espais dins la residència no m’ajuda gens. Per exemple, per anar a la meva habitació he de passar per davant de la seva”, reconeix la Laura. Dins del marc d’aquesta situació convulsa, la Laura ha trobat una casa plena d’energia femenina on defugir de la residència: el pis de les seves amigues Maria, Júlia i Maria Antònia. Acostuma a anar-hi per esvair-se de tot i sentir-les a prop.

Helena i Joaquim

L’Helena i en Joaquim es van prometre el 2019 en un viatge al pol nord i van fixar la data per al 27 de juny del 2020. “Quan va començar el confinament nosaltres ho veiem molt llunyà, ja que en teoria eren ‘15 dies’, però la situació es va anar complicant i allargant”, explica l’Helena. 

Tenien el xip del casament durant tot el confinament, una pausa que van aprofitar per fer detalls i acabar de lligar els preparatius. “Vam intentar aguantar la data fins al final perquè teníem tots els detalls del casament gravats, però vam veure que la cosa no es podria dur a terme com havíem imaginat”, diu.

“Sempre havia somiat amb un casament molt bonic i no volia renunciar-hi, era important casar-nos al 2020 perquè volíem ser pares al cap de poc”, afegeix. “No volia renunciar a casar-me perquè algú portés un drap a la boca”, diu rient. “Vaig posar a la balança si em casava per fer la festa amb la gent o pel significat que hi comporta”.

A mesura que la data s’aproximava van començar les fases de la desescalada: “Va ser un estrès tot plegat perquè les mesures canviaven constantment i semblava que arribàvem. i llavors no”. Al final, es van veure obligats a posposar-lo fins al 15 d’agost.

Així, malgrat la situació, es van quedar més tranquils i van poder tenir un casament com sempre havien somiat. “Va ser una molt bona decisió. A l’estiu la tendència de casos va baixar i la situació era millor.” El casament es va poder dur a terme amb normalitat, a l’aire lliure en el castell modernista La Baronia (St. Feliu de Codines). Hi van haver 70 convidats distribuïts amb el seu grup de convivència i no s'hi va contagiar ningú. “Vam tenir molta sort perquè a les poques setmanes d’haver-nos casat, va tornar a pujar la incidència dels casos i es van augmentar les restriccions”.

A més, van poder anar de viatge de noces a Islàndia, ja que era un país que permetia el turisme si es presentava una PCR negativa. “Em tornaria a casar de la mateixa manera el mateix dia”, afirma contenta. Ara està embarassada de l’Alejandro i fa vida tranquil·la a casa. No té por de la situació pandèmica, tot i que ha reduït el seu cercle.

“L’amor s’ha de celebrar cada dia passi el que passi. El que no ens poden treure és la capacitat d’estimar i celebrar, va ser el millor dia de la meva vida”, diu entusiasmada.

Xènia i Cameron

La Xènia i en Cameron es van conèixer durant la quarantena mitjançant la pàgina Omegle. "A la quarantena estava per tot arreu. I vaig decidir provar la pàgina de directes. Llavors va aparèixer aquest senyoret i vam estar parlant fins que l'àudio va marxar. Després vam passar a Instagram i, més tard, a Discord. La primera trucada va durar set hores. I a les setmanes d'estar parlant li vaig dir: "escolta, m'agrades". Van començar a sortir un 13 de maig.

"No pensava que tindria l'oportunitat de veure-la abans de Nadal; havien passat dos mesos des que havíem començat a sortir i en teníem moltes ganes. Ho vaig intentar i, miraculosament, vaig trobar un vol i vaig sorprendre la Xènia. Era la primera vegada que era en un altre país en 15 anys", explica en Cameron.

Que la primera trobada va ser intensa ho confirma el fet que ell va comprar els bitllets dies abans de marxar sense que la seva família se n'assabentés. "Em van dir: 'estàs boig, però no et podem aturar'". Va ser un inici ple d'incerteses, però un any després mantenen la seva relació a distància.

"Va suposar un gran salt i una gran confiança. Vaig travessar tota Europa per conèixer una noia que mai havia vist. Parlàvem quasi vuit hores al dia, però igualment era molt terrorífic. Tothom pensava que estava boig, però aquelles tres-quatre setmanes van ser les millors de la meva vida", afegeix. Tots dos expliquen que van ser uns dies molt intensos en què van fer moltes coses. Si bé la primera vegada que es van conèixer físicament va ser una mica estrany, poc després la relació va ser infreqüentment natural.

El contrast cultural va ser un altre factor. "Sabia que moriria de calor a Barcelona. A Escòcia no puja dels 20 graus i aquí durant tres setmanes la temperatura seria de 30 graus. Però la Xènia em va dir que fos madur o marxés [Riu.]". Un temps després es van tornar a veure i el passat Nadal la Xènia va anar a visitar la família d'en Cameron.

En les temporades que no es veuen, es truquen cada dia. És la millor manera de simular que es veuen cada dia i acostumar-s'hi. "Quan ho expliques a la gent, sempre insisteixen en el fet que ells no podrien. I penso: abans de prendre aquesta decisió ho he pensat moltíssim. Però t'has d'acostumar a les dinàmiques de fer les coses diferents. I és clar, també depèn de l'esforç que tu li fiquis".

"Recordo ser a l'aeroport de Barcelona i com ens vam haver de separar molt sobtadament. Vam estar molt bé fins que ens vam haver d'allunyar. Recordo plorar mentre passava el control de seguretat. Dir adéu sempre és la pitjor part, però alhora és un record del temps i l'estima que has pogut sentir en les darreres setmanes", diu en Cameron. Els viatges solen allargar-se més de l'esperat, la separació és dura i fins a l'últim moment la bombolla no es trenca, però és part del premi.


 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —