“Quan reps amor no és moment de feminisme” - Diari de Barcelona
CRÍTICA TEATRAL
“Quan reps amor no és moment de feminisme”
Tothom recorda a Popeye el mariner. Però i a Olívia? “Amor. Un exercici argumentatiu” explica la seva història i la de moltes altres dones
La polla d’en Popeye sempre ha estat la protagonista en tot. En els còmics, en els dibuixos animats, en les pel·lícules i, evidentment, en la relació amb l’Olívia. Qui la recorda a ella? Només era la parella de Popeye el mariner, i el seu cony importava ben poc en la relació. L’obra Amor. Un exercici argumentatiu explica per fi la història de l’Olívia Oli.
L'actriu Maria Bosom s’enfronta sola al públic del Tantarantana. El seu paper no queda clar: no és l’Olívia, però sí que ho és. Perquè totes hem estat l’Olívia en algun moment de les nostres vides. Aquesta adaptació al català de l’autora berlinesa Sivan ben Yishai és també una adaptació de la història d’amor de dos referents de la cultura popular. L'obra ens fa reflexionar sobre les nostres pròpies relacions, a dins i fora del llit.
La proposta teatral ens convida a pensar en un Popeye contemporani, i ens trobem amb un home d'aquells que s’espatarren al tren. Et diu que no facis drames per ximpleries “de nena petita”, i riu amb els seus amics de l’olor dels conys. Potser el seu ull mig tancat no li permet veure allò que fa malament, encara que ell es considera un aliat feminista. I potser, planteja l'obra, l’Olívia no li diu res, perquè és una afortunada de què Popeye l’ha escollit a ella i no a una altra. L’han ensenyat a conformar-se i a tenir por d’estar sola. Com li diu la seva àvia: “Quan reps un gest d’amor, no és moment de feminisme”.
"Si en Popeye visqués en l’actualitat, s’espatarraria al tren. Et diria que no facis drames per ximpleries 'de nena petita', i segurament riuria amb els seus amics de l’olor dels conys"
En moments com aquests, des de l’última fila observem com alguna parella es mira entre riures. La mitjana d’edat de la sala és de 50 anys i la majoria són parelles heterosexuals. Pensem: Hi haurà una conversa sobre el tema després de l’obra? Hauran reflexionat els homes del públic sobre les coses que fan malament? I també pensem: som nosaltres qui, moltes vegades, tenim la culpa d'aquestes dinàmiques?
Amor. Un exercici argumentatiu ens planteja fins a quin punt les dones joves ens hem alliberat realment de les càrregues patriarcals. I si amb les nostres parelles no som tan feministes com als carrers. En moltes parts del monòleg sembla que l’Olívia se sent malament i no fa culpable a en Popeye. És aquí on voldríem dir-li que no és la seva responsabilitat. Ho està fent el millor que pot. Ho estem fent el millor que podem.
No existeix la feminista perfecta. L’Olívia no ho és, i cap de nosaltres tampoc. Però no per això necessitem a cap Popeye a la nostra vida que ens salvi de la soledat. Ni que sigui el protagonista de la nostra pròpia història.
