Inicialment dedicada al món de l'empresa, la periodista i escriptora Andrea Rodés va trobar en el periodisme la seva veritable vocació, una passió que la va portar a explorar diferents cultures i realitats. L’Andrea explica al Diari de Barcelona el seu viatge professional i personal en una conversa íntima i reveladora. També, ens presenta Sols, la seva última novel·la que ha captivat als lectors amb personatges profundament realistes que plasmen els conflictes vitals dels quasi quaranta anys.

Vas estudiar Administració i Direcció d'Empreses a ESADE i després un postgrau en Història de l'Art. Però et dediques professionalment al Periodisme. Què et va atraure d'aquest canvi de rumb professional?
Mira, va ser una cosa bastant absurda. Jo volia estudiar Història, però el meu pare, que era empresari, em va dir que amb Història no tindria futur. Vaig acabar fent ADE perquè tenia facilitat per a estudiar, però no m'apassionava. Doncs, quan estava estudiant aquesta carrera, em vaig adonar que el món empresarial no em permetia expressar-me com realment volia. Llavors, vaig començar a estudiar Història de l'Art pel meu compte amb la idea de ser directora de museus, ja que havia estudiat ADE. Aquests estudis em van oferir una visió més humanista i creativa del món. Tot i això, treballar en museus em va avorrir molt. Amb els anys, vaig començar a sortir amb un noi que era corresponsal a Berlín i veient el seu dia a dia em vaig adonar que el periodisme era el que realment m'apassionava. El periodisme em va donar la llibertat de narrar històries reals, d'explorar la veritat i de comunicar-me amb un públic ampli.

Com vas començar la teva carrera en el periodisme?
Vaig començar de manera autodidàctica. Seguia els periodistes, aprenia d'ells, i enviava articles als diaris. Ningú em feia cas fins que un dia el Periódico va obrir un dels meus correus per casualitat, van llegir el meu article i el van publicar. Això em va donar seguretat. Vaig començar a animar-me, i el Periódico em va començar a publicar més sovint. Després, amb la meva parella vam decidir anar a viure a la Xina coincidint amb els Jocs Olímpics, cosa que em va permetre consolidar-me com a periodista.

Sols és el teu setè llibre en solitari, encara que no tots són novel·la. Com va ser la transició cap a la literatura?
Sempre vaig compaginar-ho. Quan vaig tornar de la Xina, ja tenia una mica de seguretat en la meva capacitat d'escriure, i vaig decidir llançar-me a la ficció. La meva primera novel·la, Lluny de Pequín, és una mica autobiogràfica. Tracta el racisme cap als xinesos i una mica els prejudicis que tenim cap a ells, que és una temàtica que volia tractar després d’haver viscut allà. He continuat escrivint novel·les, paral·lelament a la feina, que tracten temes que m'interessen, sovint relacionats amb la realitat que he viscut o observat. 

Com ha evolucionat el teu procés d'escriptura al llarg dels anys?
Al principi, jo crec que el que ens passa als escriptors és que tenim una tendència d’enganxar-nos molt a la nostra vida, almenys en el meu cas. A Llum de Pequín hi ha massa de mi, no vaig fer gaire esforç per separar la meva vida de la del personatge. I també, al principi, em feia cosa que la meva família em llegís, escenes de sexe, per exemple. Doncs, crec que he après a deixar-me anar com a escriptora. També he après molt a barrejar l’humor amb temes seriosos. És a dir, intento no posar-me molt seria quan escric. Però encara m’agradaria evolucionar més com a escriptora desenganxant-me una mica del periodisme. O sigui, m’interessa molt la realitat i em costa molt inventar, mai faria ciència-ficció. La realitat m’apassiona, tendeixo a sempre escriure sobre llocs i contextos que conec reals. Però quan m'invento alguna cosa i la gent em diu que els agrada, veig que també funciona això d’imaginar. Així i tot, sempre seré una escriptora periodista, retratant el que he vist o m’han dit. 

En la novel·la Sols ens trobem amb personatges que tenen gairebé 40 anys i que presenten certs conflictes vitals. Quins són els conflictes que volies tractar? 
El primer que em va venir al cap que volia tractar sí o sí era voler tenir fills o no, un tema que afecta tant homes com a dones, encara que es parli més de dones. Volia parlar sobre el conflicte intern de quan no saps si vols tenir fills o no, tens uns pares que ja s’estan fent grans i tampoc tens parella. La sensació de soledat interna de quan no has creat la teva pròpia família. Els personatges de Sols afronten conflictes relacionats amb la identitat, les relacions personals i les expectatives socials. Hi ha qui lluita amb la solitud després d'una ruptura o qui es troba en una crisi professional de si ha arribat on volia de la seva carrera, o si és massa tard per fer un canvi.

Com has treballat els personatges?
M’he basat en experiències personals o en experiències d’amics. Històries que m’han passat a mi, però que les canvio. Per exemple, a la primera part de la novel·la apareix una noia, la Laia, que el seu pare té càncer de laringe i coneix el Lluís, el fill del company d’habitació del seu pare, amb qui acaben passant coses. Doncs jo també vaig viure això. No exactament de la mateixa manera, perquè amb el noi que jo vaig conèixer no va passar res, som amics, però m’he inspirat en la vivència de com una situació tan dura pot unir a dues persones. O també la monomaternitat, jo soc mare soltera i crec que sempre s’escriu des del punt de vista del patiment i el drama de la reproducció assistida i jo volia fer-ho amb un enfocament més optimista, relatant a algú que solucionava la seva soledat tenint un fill.

Hi ha algun missatge específic que esperes que els lectors s’emportin?
Potser el missatge que no estàs sol. També que no abandonis mai els amics, perquè mai et fallaran. Tracta bé la gent i no deixis anar a les persones. Que és normal tenir una crisi, però que moltes vegades les pressions ens les posem nosaltres mateixos. Si no t’agrada viure sol, doncs que ho diguis tranquil·lament, si la gent es pensa que ets un perdedor, doncs que s’aguantin. Si vols ser mare o pare que no esperis a trobar parella. I que ens hem de sentir una mica més orgullosos d’on hem arribat. A més a més, que el que la societat ens ha dit que hem de ser i tenir als 40, en el fons, és un muntatge. Hi ha el missatge que si ens ho prenem tot amb una mica d’humor, deixant l’egocentrisme de costat, relativitzes i veus que tothom té problemes, problemes de la vida que estaran allà. 

Com és el teu procés d'escriptura? Tens alguna rutina específica o manies a l'hora d'escriure?
Tinc una mania que és que no puc posar-me a escriure si sé que només tinc una hora, perquè ja no val la pena. Directament, no m’hi poso perquè l’únic que faig és rellegir i esborrar-ho tot perquè penso que està fatal. Doncs, solc començar a escriure quan tinc unes vacances o quan el meu fill entra al parvulari.

I, de metodologia?
De metodologia no en tinc gaire, no tinc l’script molt clar. Jo començo a escriure i no sé on em portarà la història, però jo escric. Després hi ha molta feina de rellegir i esborrar. Però sí, tinc una metodologia bastant desestructurada.

Com ha estat la rebuda de Sols fins ara?
La gent que se l’ha llegit i que és de la meva edat m’han dit que han vist, en el llibre, la seva vida o la dels seus amics reflectida. És una novel·la molt natural, que explica històries no dramàtiques, però quotidianes, que formen part de la vida de tots. La rebuda del meu pare, que sempre és de les que més preocupen, va ser una pregunta de si realment aquests són els nostres problemes. 

Què esperes que els lectors sentin després de llegir la teva novel·la?
Després de la lectura, espero que els lectors sentin que no estan sols, que hi ha més gent en la mateixa situació que ells. Que visquin una connexió amb els personatges i que se sentin identificats amb ells. També espero que hagin rigut, que hagin relativitzat els seus problemes i que si algú vol tenir fills, però encara té dubtes, que li hagi resolt, tant cap a si com cap a no. I molt important, que creguin més en si mateixos i que s’oblidin de la idea d’assentar cap, no significa més que agafar responsabilitats a la vida i ser coherents amb les decisions. Hem de deixar enrere el que volen els nostres pares per nosaltres i centrar-nos en el que nosaltres volem.

Tens algun projecte o llibre en ment després de Sols? 
Jo sempre estic escrivint. Si no estic escrivint llibres, estic escrivint cartes a un amant inventat, o al meu pare. Però estic treballant en una nova novel·la que explora la temàtica de la memòria i com els records influencien les nostres vides i decisions. Jo des de petita que em van detectar que no sentia bé i encara no saben per què, però porto un audiòfon. Mai li he donat importància. De fet, a casa meva, com anava bé a l’escola, no se li va donar bola. Però a mi m’ha marcat. No m’han fet bullying ni res, però sí que quan tens un defecte físic, tothom té alguna cosa a dir. I doncs vull tractar això, com aquests moments de la infància afecten després en les teves inseguretats de gran.