Pocs dies abans que acabin les funcions de La jaula de las locas, entrevistem el seu director i protagonista. Àngel Llàcer (1974, Barcelona) combina les seves aparicions televisives amb la seva feina teatral. Fins al dia 31, segueix interpretant el paper d'Albin cada nit al Teatre Tívoli. Parlem amb ell sobre el musical i l'afectació del coronavirus a la cultura. 

La jaula en el seu moment va ser força trencadora, ho conserva?
Sí, tampoc pensis que l’ésser humà ha evolucionat tant en cent anys. És veritat que hi ha hagut un pas generacional molt ràpid. Ara estem acostumats a veure dos homes o dues dones juntes, però, tot i això, ens seguim girant. Si tu veus dues noies agafades pel carrer, et gires i les mires, segur. Jo sempre ho miro i m’agrada. És una falta de normalització. Les persones, encara avui en dia, si són homosexuals ho han d’explicar a casa seva. El que és heterosexual no ho ha d’explicar, no ha d’asseure el papà i la mamà, i dir-los “us he de dir una cosa, soc heterosexual”. 

Has dit que el moment que et fa més respecte del musical és quan has de cantar Soy lo que soy. Com et sents quan arriba la cançó?
Ho visc com un alumne davant d’un examen. Cada vegada. És un moment de molta exigència vocal i interpretativa. Ho hauré gaudit dos o tres cops dels quatre-cents que l’he cantada. És molt potent. He cantat cançons més difícils, però en aquesta has de veure molt bé què transmets. No vull reivindicar res. No és un “soc diferent, què passa? Mireu-me”, és un “jo soc així amb un punt de no em trepitgis”. 

Vosaltres sou una producció gran, us ha afectat molt el coronavirus?
A nivell de públic, sí. El que passa és que les restriccions que posa el Govern cada vegada són més i pot venir menys gent. Nosaltres hem tingut la sort que ningú de la companyia ha estat malalt. Això sí, ha afectat una mica l'espectacle, per exemple, quan jo baixo a platea i parlo amb la gent. Ja no puc tocar ni morrejar-me amb ningú. Abans em morrejava cada dia amb algú i després tenia panses. La meva mare sempre em deia: “No facis petons, sempre estàs fent petons, clar que et surt un herpes”. Tot això ja no ho puc fer. A més, es nota una mica que la gent està més apagadota, l’ànim vital és un horror. 

I ara que ha començat la vacunació, creus que trigarem molt a tenir els teatres plens un altre cop?
Penso que els artistes hauríem d’estar bastant endavant en la llista de vacunació. Estem obligats a treballar sense mascareta i moltes professions, no. Nosaltres mantenim la netedat, però no mantenim ni la distància ni la mascareta. Això ho hauria de sentir el Govern. Igual que haurien de prioritzar les caixeres dels supermercats. Tots els comerços essencials que fan obrir, totes les persones que hi treballen haurien de vacunar-se. 

"El teatre no és car. És veritat que una entrada val molts diners, però aquí som molts treballant"

I a nivell del públic que us ve a veure, costarà molt la recuperació?
Sí, costarà bastant. S'afegirà a això que després hi haurà, la recuperació econòmica. La gent ho haurà passat malament i haurà tingut un any i mig o dos de penúries econòmiques. També és veritat que els rics cada vegada són més rics. La gent no ve per les restriccions, però també t’he de dir que el segon pis, que és més barat, sempre està ple. La platea, no. Perquè és cara. No ho podem fer més barat.

El teatre és car? 
Mentida, el teatre no és car. És veritat que una entrada val molts diners, però aquí som molts treballant. El marge de benefici en un espectacle tan gran no és enorme. Has de pagar moltes nòmines. Al final, potser em surt més a compte El petit príncep a trenta euros i cinc actors que La jaula a seixanta amb vint-i-tres artistes. 

Entre tu i el Manu Guix heu dirigit i produït alguns dels musicals més importants de l’estat. Per què treballeu bé junts?
Tampoc treballem tan bé eh... [Fa broma.] Doncs no ho sé, jo crec que ens entenem. A mi m’agrada el que fa ell, a ell li agrada el que faig jo. No ens hem imposat mai res dient “això serà així”. Si ho vols fer has de ser una mica més subtil “provem això o això altre”. Clar, treballem junts des del 97 i manem per igual. Però jo soc més gran i, per tant, soc el germà gran. [Riu.]

Has dirigit i actuat en molts musicals. Has presentat programes de televisió, etc. Et falta alguna cosa per fer?
[Dubta.] Si és que no, soc mort. Mira, m’agradaria tenir un teatre. Que no el tindré mai, però bé…

El Mago Pop té un teatre.
Sí, però el Mago Pop és milionari, jo no. [Riu.] A mi el que m’agrada és ensenyar les meves coses, el que faig. Vull tenir un teatre per poder tenir una companyia estable també. Al final sempre acabes treballant més o menys amb els mateixos perquè són els que t’agraden a tu. Per tant, a mi m’agradaria tenir un teatre i una companyia estable, però això ja no existeix.

Llavors podria pensar: “Faré el que sigui, 50.000 programes de Tu cara me suena per poder pagar el teatre”. Doncs no, perquè no hi és el teatre. Quasi no hi ha teatres a Barcelona.

Tu cara me suena et paga les obres?
No, em paga la casa. [Riu.] Amb Tu cara me suena tinc una vida més tranquil·la. Ser actor i director és un rotllo, és una misèria. Tot el dia t'estàs quedant sense feina. Tinc 47 anys i des dels 23 que vaig acabar l’Institut del Teatre m’estic quedant sense feina cada any. Llavors és una cosa a la qual jo ja estic molt acostumat. Si treballes a la tele, tens un sou que està bé i vas més tranquil. Ara puc estar un any sense treballar si no trobo feina. Que no m’ha passat mai, però si em passés, doncs estaria tranquil.

No t’ha passat perquè sempre et busques coses.
De fet, jo em deixo emportar bastant. Vull dir, no us penseu que soc un cul inquiet. Potser ho provoco inconscientment, o conscientment... Sempre m’ajunto amb gent que decideix per mi i m’estimula. Llavors jo faig “ah, bueno”, em deixo emportar i ho faig. 

"Barcelona és una capital de província, el que passa aquí és molt petit. Els teatres els podem comptar amb les mans"

Veniu de Madrid. Per què a Madrid es fa més teatre que a Barcelona?
Perquè és més gran. I també deuen tenir més diners… Barcelona és una província, és una ciutat capital de província. El que passa aquí és molt petit. És el que dèiem. Els teatres els podem comptar amb les mans. Les produccions les podem comptar amb les mans. Tot el que hi ha de cultura a Barcelona ho pots comptar amb les mans. Allà a Madrid hi ha una indústria audiovisual que aquí no existeix. Aquí no es fa res. Es fa la sèrie del migdia de TV3 i una o dues més. No hi ha una indústria. 

S’hauria de potenciar més la cultura?
Sí. És que hi ha tantes coses que s’haurien de fer, com educar. Al final és l’educació. És com el català. El català s’ha de parlar a les escoles. S’ha de parlar, a les escoles, a casa o el que sigui. Però s’ha de tenir la voluntat de parlar català perquè no es perdi. Doncs així un ha d’estar educat en la cultura per consumir-la després.

Tens intenció de fer obres sobre la pandèmia i el 2020? 
Es pot explorar, però jo no ho faré. Sí que té suc, i que li treguin el suc que li hagin de treure, però no seré jo. Perquè a mi m’agraden les coses alegres. I m’agrada fer feliç a la gent.