Angela Davis durant l'acte en què ha estat invetsida Doctora Honoris Causa
Per Lúa Pena Dopazo i Amàlia Garcia
Publicat el 10 de març 2021

Angela Davis (Birmingham, Alabama, 1944) és una de les pensadores més influents de les últimes dècades; referent feminista i antiracista per a diverses generacions. La seva capacitat de connectar amb les lluites d’arreu del món i la sagacitat amb què vertebra un pensament en constant revisió han aconseguit convertir-la en tot un símbol. En reconeixement a la seva trajectòria acadèmica i intel·lectual, la Universitat Pompeu Fabra l’ha investit doctora honoris causa en un acte que, arran de la pandèmia, s’ha hagut de celebrar en línia.

Quan es pensa en ella, sovint es pensa en la dona rebel de pentinat afro que va ser perseguida per l’FBI com una de les terroristes més perilloses del moment. Se la involucrava amb el cas dels “germans Soledad”, en un judici polític basat en proves falses del que va ser absolta gràcies a una potent campanya de solidaritat internacional. Si bé aquest fet va fer-la coneguda arreu del món, la seva trajectòria com a filòsofa i activista va molt més enllà.

Actualment Davis és professora emèrita de la Universitat de Califòrnia, d’on l’any 1970 va ser expulsada per pertànyer al Partit Comunista, i segueix incansable en el seu activisme. Amb 77 anys, les seves tesis continuen tan vigents com l’any 1981, quan va sortir a la llum Dona, raça i classe; un dels seus assajos més cèlebres. Davis és un dels màxims exponents de la interseccionalitat, el feminisme antiracista i la lluita anticarcerària. Totes aquestes són qüestions plenament vigents avui en dia i la seva mirada és clau per a pensar-les.

Davis entén el coneixement com un espai transformador i considera que l’objectiu de la universitat és fomentar l’esperit crític. És per això que ha aprofitat el seu discurs d'acceptació per reflexionar sobre qüestions socials que preocupen avui en dia, explorant la manera com aquestes interpelen la institució universitaria.

El discurs de Davis ha començat amb un agraïment a la universitat per aquest reconeixement i ha emfatitzat que, en el fons, ella no n’és l’única protagonista: “sóc conscient que rebo aquest reconeixement de manera individual, però la tasca que la universitat vol reconèixer és una tasca col·lectiva, que no hauria estat possible només amb esforç individual”. A més, ha afegit, “venim d’un llarg llegat de lluita i resistència, som aquí gràcies a aquest passat”. Davis ha agraït que s’hagi pogut organitzar un acte adaptat a la pandèmia, alhora que ha expressat la voluntat de visitar la Universitat Pompeu Fabra, quan això sigui possible.

Un futur esperançador

La professora ha fet referència a la crisi provocada per la pandèmia i ha defensat que que hi ha un “futur d’esperança”, ja que també estem vivint un procés “d’emergència de la consciència col·lectiva”, com s’ha vist en els darrers mesos amb el moviment Black Lives Matter, entre d’altres. Al mateix temps, ha reconegut que “vivim un moment de sofriment intens i no només per la Covid-19”, fent al·lusió a l’emergència climàtica. “La terra està subordinada al capital i s’ha fet evident que si no canviem la nostra manera de viure, és a dir, de conviure amb el planeta i la resta d'espècies, no hi ha solució possible”, ha sentenciat Davis.

Al nucli de totes les seves anàlisis Davis sempre ha situat el capitalisme i, en aquesta ocasió, ha assegurat que no podem canviar la nostra manera de viure si mantenim aquest sistema, en què “incrementar la riquesa d’uns pocs, implica empobrir a molts” i no permet que tothom visqui una vida digna i gratificant. Davis ha mencionat també la privatització del sistema sanitari dels EUA com a exemple de tot un seguit d’estructures que haurien de servir a la vida, però realment serveixen al capital.

Una societat profundament racista

En la segona part del seu discurs, Davis ha parlat de racisme i ha criticat que durant molt temps aquest s’hagi entès com un problema individual. “Es va cometre l’error de pensar que el racisme es podia combatre canviant la manera com alguns individus concrets entenen el món, però es tracta d’un problema estructural”, ha afirmat. 

Per a Davis, parlar de racisme estructural implica parlar d’esclavitud, i com les ramificacions d’aquesta institució arriben fins als nostres dies. “Tant als Estats Units com a Europa, el món politic i economic actual s’ha creat a partir a de l’esclavisme i el colonialisme, i això no ho podem oblidar”, ha sentenciat. 

“Ara mirem enrere i ens sembla evident que s’havia d’abolir la esclavitud, però ens hem plantejat si el que ha vingut després és pitjor?”, es planteja. En els seus assajos, Davis analitza amb profunditat com l’actual privatització del sistema penitenciari i l’ús que les empreses fan de la mà d’obra a les presons és una continuació històrica dels racistes sistemes d’esclaus. Resseguint aquest fil històric, la professora planteja que en molts aspectes del món actual l’essència de l’esclavitud es manté viva, encara que sigui a través de noves formes.

La importància d’una lluita abolicionista

Pel que fa a la lluita antiracista, Davis ha recordat que “no és només una lluita per a les persones negres; desmantellar el racisme estructural que impregna tots els aspectes de la societat, ha de ser un esforç col·lectiu i també global”. Per a Davis, “l’antiracisme té a veure amb la idea de democratitzar la nostra societat i, per a això, es planteja abolir institucions com les presons, o la policia”.  

En aquest sentit, Davis ha emfatitzat que “abolir no és una cosa negativa, sinó que vol dir deixar un espai en blanc per a poder crear noves institucions”. Al cap i a la fi, assegura, “ens hem estancat en la reforma, quan aquesta és un mite. La reforma no permet canviar les institucions actuals, és precisament la pega que les manté vives”.

Finalment, Davis ha relacionat aquestes idees abolicionistes amb el feminisme interseccional i ha recordat que precisament va ser el feminisme negre qui  va posar sobre la taula aquesta idea. Davis ha afirmat la importància d’aquest plantejament i  ha recordat que “no es pot lluitar contra el racisme sense tenir en compte el gènere i la classe".

Per a Davis, el feminisme interseccional s’oposa al feminisme blanc i privilegiat i ha posat l'exemple d’alguns col·lectius feministes, els que ella ha denominat “les feministes carceràries”, que creuen que “les presons i la policia les protegirà”. Per a l’activista “això evidencia que no tenen en compte la realitat de totes les dones”.

Com a conclusió, la professora Angela Y. Davis ha defensat la necessitat d'un "feminisme anticarcelari, que advoqui per la interseccionalitat, però no només a escala acadèmica, sinó en l'àmbit dels moviments de base per transformar les estructures de veritat i fer-ho globalment". I ha afirmat que per fer això "hem de generar lligams amb altres persones que estan lluitant per transformar les realitats opressives".

A l’acte també  hi han participat les professores Linda Jones i Tània Verge, que han pronunciat el ‘laudatio’ i el rector Jaume Casals. I també hi ha hagut una performance titulada ‘Angela i els vuit mil policies’, l'actuació musical de les The Sey Sisters, que han cantat ‘Believe’ i, per tancar, s’ha reproduït un vídeo on el Cor de la UPF va interpretar Gaudeamus Igitur.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —