"Anit vaig dormir a Lampedusa" és, des de fa gairebé un lustre, el crit de triomf de milers de subsaharians que desafien el desert, la distància i la violència en un intent per recobrar la dignitat que els usurpa la pobresa i la repressió. Un moment fugaç de felicitat amb el qual han continuat somiant enguany milers de ciutadans del nord d'Àfrica, assetjats igualment per la penúria i el fracàs d'aquella primavera àrab que va apuntar fa ja una dècada.

Mabrouka Houachi, de 37 anys, el seu marit i els seus cinc fills, el major d'ells paraplègic arran d'un atropellament, van ser 7 dels prop de 23.000 tunisians que van desafiar les ones aquest estrany 2020. Ferrovellers d'un suburbi marginal d'Sfax, capital industrial de Tunísia, van tenir l'esperança d'arribar a Europa durant algunes hores abans que la guàrdia costanera interceptés l'embarcació precària en la qual navegaven amb un grapat de joves, també desocupats.

Migrants arribats a Lampedusa l'agost passat

"No vaig cometre cap delicte en anar a Itàlia il·legalment perquè tractessin el meu fill. El que li demano a Déu és que el curi, és el meu dret. Això és el que vull transmetre a tothom, només vull anar-me per cuidar el meu fill", explica Houachi a Efe.

"No tinc diners. Si en tingués, per què anar a Itàlia, em quedaria i el cuidaria a Tunísia", insisteix la dona, que es queixa que ni el Govern ni altres institucions o organitzacions s'ocupen d'ella, i demana l'alliberament del seu marit, que quan l'embarcació va ser abordada es va ruixar de gasolina i va amenaçar amb calar-se foc.

"Es deixa en llibertat a extremistes i assassins, però no al meu marit per aquesta fugida il·legal", lamenta. "Estic llesta per a una altra aventura, encara que els peixos ens mengin. Resaré, i viurem o morirem".

Revolució fallida

Segons el Fòrum Tunisià per als Drets Econòmics i Socials (FTDES), més de 11.500 tunisians van aconseguir creuar el Mediterrani el 2020, i una xifra similar —11.900— van ser interceptats quan ho intentaven. Un 96% d'ells homes i un 10% menors.

La xifra quadruplica la de 2019 i confirma una preocupant tendència a l'alça: a l'octubre van aconseguir desembarcar a Itàlia 1.328 persones, un 180% més que l'any anterior, la qual cosa va portar a Roma a advertir a Tunísia que suspendria l'ajuda econòmica si no frenava les sortides.

#Enquête | Un accord bilatéral entre la #Tunisie et l'#Italie permet aux autorités de pousser les migrant·es tunisien·nes à l’#expulsion sans connaître leurs droits et sans avoir la possibilité de demander l’asile. #migration

Par @AriannaPoletti
https://t.co/NI5OrMogl2

— inkyfada | انكفاضة‎ (@inkyfada) November 26, 2020

Una amenaça fatal per a un país capbussat en una aguda crisi econòmica i un descontentament social similars als que el 2011 van causar la caiguda de la dictadura de Zinedin el Abedin Ben Alí i l'inici de la malaurada "primavera àrab". Encara que des de la perspectiva política l'alçament ha suposat un èxit a Tunísia, l'atur, la corrupció, els abusos, la restricció de drets i la falta d'horitzons que van causar l'esclat d'ira popular persisteixen.

Estudis independents situen en un 35% la taxa de desocupació, especialment entre els joves i els acabats de llicenciar, que sense perspectives i amb els camins de la migració regular sembrats de mines opten per l'heroica sortida desesperada de la mar.

"Els nostres joves s'aventuren i, si no els hi va bé, tornen. Però Europa només accepta a executius i líders, no joves que busquen un treball i una vida millor. Joves diplomats i no exreclusos, com va dir un ministre italià", denúncia Mounira ben Charga, presidenta de la Plataforma de Famílies de Migrants Tunisians Desapareguts.

"La xifra ha superat els 1.800 i continua augmentant a causa de les circumstàncies i els problemes econòmics. Viatgen de totes les edats, joves i ancians. I ho fan en família perquè ja no poden trobar res. Els que volen viatjar de manera legal troben obstacles amb la visa, i per això trien la clandestinitat", afirma.

La ruta algeriana

Similar desesperança i misèria dominen el barri de Gabra, a la ciutat algeriana de Relizane, en decadència des de la guerra civil que va ensagnar el país en l'última dècada del segle passat. Dels seus arruïnats carrers, rumb a la veïna platja de Stidia, van partir el setembre de 2019 la majoria dels 15 joves que van morir ofegats quan albiraven la costa d'Espanya, situada a tot just 200 quilòmetres.

Des de llavors, el flux d'algerians a la Península no ha cessat de créixer fins a convertir-se aquest mateix any en la primera nacionalitat dels quals arribaven de manera il·legal per mar, per davant de marroquins i subsaharians. La seva radiografia és com la dels qui fugen d'altres països de la regió: joves desocupats, en la seva majoria llicenciats, i pares de família als quals ja no els arriba per viure ni tan sols en l'economia submergida que domina aquestes societats.

"És una hemorràgia nacional", assenyala Alger Kouceila Zerguine, advocat especialista en drets dels harragas, és a dir, 'migrants irregulars'. "Abans, aquest fenomen només existia a Orà i Annaba, però ara també a Alger i les ciutats veïnes. Treballem amb dificultats perquè aquest tema molesta molt el Govern en reflectir una cosa negativa, un drama nacional que dura més de dues dècades a causa d'una acumulació de problemes socials, polítics, llibertat i falta de confiança", argumenta.

La Creu Roja salva migrants en una pastera davant la costa de Murcia l'any passat

Aquest malestar va esclatar el 22 de febrer de 2019, data en la qual unes 5.000 persones van sortir als carrers d'Alger per demanar la renúncia a un cinquè mandat consecutiu del llavors president Abdelaziz Bouteflika, en el poder des del 1999. El mandatari, paralitzat per malaltia des del 2013, va renunciar a l'abril en el marc d'una agra lluita en el si del règim militar, que la facció vencedora va aprofitar per purgar a desenes d'oficials, polítics, empresaris i periodistes pròxims a Bouteflika.

Un pols que, al costat de l'elecció del nou president, Abdelmedjid Tebboune, considerat un membre de l'aparell, no ha servit per redreçar el rumb de l'economia algeriana —en permanent deterioració des de la crisi del petroli en 2014, única riquesa que explota— ni per fer callar la protesta popular o Hirak, que ara demana la caiguda del "corrupte règim militar" que domina el país des de la independència de França el 1962.

Sense xifres oficials fiables ni organitzacions independents en un règim famós pel seu hermetisme, Zerguine afirma que la majoria dels qui tornen o són interceptats, acaben empresonats o simplement "es perd el seu rastre" com en temps de la guerra, que va deixar prop de 300.000 desapareguts. Encara així, són milers els que continuaran preferint arriscar-se a viure en condicions que s'allunyen de la dignitat, vaticina el periodista local Saïd Oussad.

Fugir del Sahel

Algèria és també l'eix de la migració irregular que fuig del Sahel i l'Àfrica Subsahariana, un territori sacsejat per l'auge del jihadisme, la fam, la violència, el retard tecnològic, la falta d'infraestructures, la militarització europea, l'augment demogràfic i la crisi climàtica, que en tot just dues dècades convertirà aquesta regió en la més seca del món.

1/5 - #Niger – Ce week-end 1522 migrants, dont plus de 230 femmes et enfants, refoulés d’#Algérie sont arrivés à Assamaka dans la région d’#Agadez.

Ce sont autant de personnes que le total des refoulements recensés ces trois derniers mois. #migration ?? pic.twitter.com/6CjCiiyv9S

— MSF Western & Central Africa (@MSF_WestAfrica) October 8, 2020

Milers de migrants creuen cada any la frontera sud-oest que escapa al seu control gràcies a les màfies i els grups islamistes armats que dominen el nord de Mali, i milers més són retornats per les forces algerianes, abandonats sota el sol a la província d'Assamaka, en el límit que amb prou feines sí que controla amb Níger.

Des del centre d'Algèria, la ruta s'escindeix en dues: una cap a l'oest que s'interna al Marroc i el Sàhara Occidental amb Espanya en l'espiell; i una altra cap a Tunísia i Líbia, més perillosa a causa del caos i la guerra civil que dessagnen aquest país des que el 2011 l'OTAN contribuís al triomf dels heterogenis grups rebels sobre la dictadura de Muamar al Gadafi.

Subsaharians retornats a Líbia, segons va denunciar l'Organització Internacional per a les Migracions

El tancament de la travessia líbia —dominant el 2017— ha fet que tant el pas cap al Marroc com el trànsit per Mauritània hagin contribuït a convertir les Illes Canàries en una fotocòpia de Lampedusa. Però no ha assecat el negoci de les màfies líbies, que continuen aprofitant un pols internacional en el qual Rússia i Turquia pugnen per obrir una porta cap al Sahel, nou centre d'interès estratègic per a la Unió Europea, els Estats Units i la Xina.

? Nearly 6,000 migrants who tried to flee Libya were intercepted or rescued and returned so far this year.

Most end up in detention.

Some are unaccounted for.

European action is urgently needed to end returns to Libya. pic.twitter.com/Ze62ON5uiV

— IOM Libya (@IOM_Libya) July 15, 2020

L'Amine va arribar a Tunísia el 2019 i va sol·licitar asil a través de la Mitja Lluna Roja, però no rep ajuda i tampoc no troba treball digne: sense papers, queden poques més opcions que l'explotació en l'economia submergida.

"No sé què fer. Vaig sortir del meu país perquè no podia viure amb aquest govern. I ara estic perdut en tots els fronts. No tinc família, treball ni ingressos. Sofreixo perquè no tinc idea del meu futur i crec que he perdut molt de temps", diu gairebé rendit.

El seu exemple és el reflex de l'altre fracàs de les primaveres àrabs del qual es parla menys: molts van observar el canvi en el món àrab com un motor de desenvolupament econòmic que absorbiria a la població migrant i actuaria com a barrera. Iniciat el tercer decenni del segle XXI, l'efecte sembla el contrari.