Amb la profunda convicció que era ciutadana abans que dona, Clara Campoamor va aconseguir fa 89 anys que l'estat espanyol aprovés el vot femení: tantes dècades després, el país continua en deute amb el llegat d’aquesta advocada pionera que tant va lluitar per aconseguir la democràcia i la igualtat plenes.

L’1 d’octubre de 1931, la diputada Campoamor defensava al Parlament el sufragi universal en un discurs que presentava les dones com a ciutadanes de ple dret, igual que els homes, com subjectes que s’havien d’incorporar a les lleis; la República no podia construir una democràcia sense comptar amb les dones.

“Vau fer les vostres pròpies lleis; però no perquè tingueu un dret natural per posar al marge a la dona. Jo, senyors diputats, em sento ciutadana abans que dona i considero que seria un profund error polític deixar la dona al marge d’aquest dret, a la dona que espera i confia en vosaltres”, clamava Campoamor. Disposada a defensar “fins a la mort el seu ideal”, va posar el “cap i el cor” per aconseguir el vot femení.

Gairebé 90 anys després d’aquell discurs, l’actual presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet, reconeix a Campoamor com la promotora i defensora del sufragi universal, “element fonamental de la democràcia” de l'estat espanyol. “Va fer que, per primera vegada, Espanya fos una democràcia plena i la va situar, en el seu moment, entre les més avançades del món. Va contribuir a millorar la nostra societat, a fer-la més digna i més justa”, destaca Batet.

També la ministra d’Igualtat, Irene Montero, incideix en què és la figura icònica lligada a la lluita de les dones per ser considerades ciutadanes de ple dret, no només per reivindicar el vot femení, també altres drets fonamentals i garanties de llibertat. Campoamor desafiava intel·lectualment als seus companys diputats (l’any 1931, només tres dels 470 parlamentaris eren dones) assegurant-se que manquen del dret fonamental “que es basa en el respecte a tots els éssers humans” i que es limitava a aturar el poder. “Deixeu que la dona es manifesti i veureu com aquest poder no el podeu seguir aturant”, afirmava. 

Irene Montero assegura que la “complexitat i la riquesa” del pensament de Campoamor, igual com la seva contribució, com a jurista, a la consideració jurídica de les dones en tots els plans de la vida socioeconòmica, política i cultural del país, més enllà del dret al vot, va aconseguir influir el dret al divorci a la constitució. “Sens dubte va ser una aportació transcendental” a un concepte de ciutadania que tenia molt a veure amb “articular un republicanisme radicalment democràtic”, un concepte que anava més enllà del vot i la papereta, apunta la ministra. Així, a part de pel divorci, va lluitar per eliminar el delicte d’adulteri femení. La seva visió de la igualtat era “àmplia i rica”.

“La història de Clara Campoamor és la del compromís per una societat d’homes i dones per igual, amb els mateixos drets, les mateixes responsabilitats i les mateixes llibertats. [...] Representa l’esperit de transformació de la societat”, coincideix la presidenta del Congrés.

El periodista Isaías Lafuente, autor de “La mujer olvidada: Clara Campoamor y su lucha por el voto femenino”, defensa la diputada republicana com una “pionera a nivell mundial” per la seva lluita per la igualtat plena dels drets civils. “La seva història és apassionant. Si en lloc de ser espanyola hagués estat estatunidenca, hauria tingut tres o quatre pel·lícules que ens haguessin recordat la seva història i se la coneixeria arreu del món. Era una ciutadana extraordinària, una dona que posava els seus principis per davant de la seva trajectòria política. En defensar el vot femení s’estava jugant la seva carrera política”, considera Lafuente. De fet, els seus companys del Partit Radical la van deixar sola i van votar en contra del sufragi femení aquell 1 d’octubre.

Batet, Montero y Lafuente estan d’acord en què la figura encara resulta desconeguda per part de la societat espanyola, que està “en deute amb ella”. La dictadura franquista va contribuir a aquest oblit, a més d’obligar a la política a viure a l’exili fins a la seva mort l’any 1972. Teixidora, telegrafista, advocada, escriptora, diputada, maçona. El seu èxit més important, el dret a vot de la dona, no va ser reconegut ni pel seu partit ni a les urnes (l’any 1933 no resultà reelegida com a diputada). Després va arribar la tristesa de l’exili i l’oblit.

“Pagar aquest deute, amb Campoamor i amb les dones que fins al 1936 van empènyer la lluita feminista a Espanya, passa per reconèixer-les i estudiar-les, per incorporar-les al nostre present com a país. El franquisme va ser especialment bel·ligerant amb el model de dona ciutadana de la República i hem d’abordar aquesta violència específica restablint el vincle amb el passat des de les aules”, assegura la ministra d’Igualtat.

Batet lamenta que “encara avui, qui hauria de ser una de les figures polítiques més il·lustres de la història d’Espanya del segle XX, roman quasi invisible”, pel que assenyala com una obligació reivindicar la seva transcendència, honrar la seva memòria i el seu llegat i reconèixer la seva aportació fonamental a la construcció de la democràcia espanyola. “Clara Campoamor mereixia que aixequéssim un dels lleons del Congrés i poséssim una estàtua seva”, subratlla Lafuente, que demana que els seus rostres, que reposen a Sant Sebastià, siguin traslladats al Panteó d’Homes Il·lustres, “que hauria de ser reanomenat com a Panteó de les Persones Il·lustres”.

El llegat de Campoamor, reviscut amb la democràcia constitucional, encara ressona al Congrés dels Diputats. Batet demana que la seva veu es torni a escoltar: “Ella va dir ‘no cometeu l’error històric de deixar al marge a la dona, no podeu construir una democràcia només amb la meitat de la ciutadania’”. Un mandat que segueix viu.