Antoni Batista és un dels periodistes que més en sap sobre el conflicte basc i ETA. Avui, 21 de novembre, fa 20 anys que va morir Ernest Lluch, amic de Batista. Parlem amb ell de Lluch i del seu flamant llibre ETA i nosaltres. Aquest serà el seu últim llibre, de 10, dedicat al conflicte basc. Ell mateix reconeix que ara pot explicar coses que fa 10 anys no podia. Batista ha escrit a La Vanguardia, l'Avui i, actualment, a l'Ara, però la seva carrera periodística va començar precisament al Diari de Barcelona.

Amb més de 2.000 articles sobre ETA i la seva defensa de la "polifonia de fonts", qui millor que ell per entendre això que uns anomenen lluita armada i d'altres terrorisme, amb la necessària obsessió d'explicar la realitat des de fora, però havent entrat molt endins.

Afirma que: "Si dones veu a ETA és com si fossis d'ells, t'acusen d'apologia al terrorisme"...
Estem acostumats a una informació molt parcial sobre el conflicte basc, a partir de les fonts governamentals i de l'estat espanyol, sense tenir la visió d'ETA. Que un periodista doni veu a ETA de vegades provoca que pugui ser acusat de fer-los propaganda i, per tant, de fer-ne apologia. És un sufisme, perquè el periodista ha d'entrevistar totes les parts del conflicte, com ho va fer el gran periodista Fisk, que va morir fa pocs dies. Va tractar el conflicte a Irlanda amb fonts de l'IRA i va entrevistar Bin Laden.

Parlant de les primeres morts d'ETA utilitza els mots 'matar, assassinar, executar', també utilitza les expressions 'lluita armada' i 'terrorisme'. Quina importància té el llenguatge en aquests tipus de conflicte?
Per un periodista el llenguatge té una importància capital. A ETA i nosaltres vull parlar d'un tema molt delicat acotant cada cosa. En primer lloc, deixo clar que jo estic a favor del "no matar" sense adjectius. El cinquè manament de la llei del Sinaí, que és una manera de transportar a la religió el dret natural que diu "no matis". Dit això, executar és matar amb la llei a favor; i assassinar, amb la llei en contra. Matar, assassinar o executar són tres maneres diferents d'acotar una qüestió terrible com segar la vida humana. En el cas de terrorisme i lluita armada, terrorisme és com qualifiquen els sistemes institucionals determinats episodis de rebel·lió; lluita armada és com s'autoqualifiquen els que practiquen aquestes lluites. En funció de quina és la font amb la qual parlo, utilitzo un terme o un altre.

Quin nom li hauríem de posar als GAL?
Cadascú li posa el nom en funció de quina sigui la perspectiva respecte al fenomen. El que és clar és que hi ha una sentència judicial que qualifica els GAL de terrorisme, per tant, m'acullo a la sentència que els qualifica de terrorisme.

Un cap d'ETA li va dir: "No lluitàvem contra Franco, lluitàvem contra Espanya". Què hi ha darrere d'aquesta afirmació?
Darrere d'aquesta afirmació hi ha una pregunta. La meva pregunta és la pregunta que es feia molta gent. Podia haver-hi gent que entengués que ETA lluités amb les armes a la mà contra la dictadura, encara que no compartís la violència. Però el que molts lluitadors antifranquistes no van entendre és que en una situació d'eleccions lliures i de democràcia hi pogués haver un grup que continuava lluitant amb les armes a la mà. Jo li pregunto a un cap d'ETA perquè no deixen les armes al final de la dictadura. Em diu que la cosa no és tant la dictadura com una lluita dels bascos per alliberar-se d'Espanya. Ells consideren que la Constitució espanyola no va ser prou recolzada al País Basc i, per tant, és una democràcia fake, tot això sempre segons ells.

Ernest Lluch col·laborava amb 'Egunkaria' i era soci de l'associació pacifista Elkarri, fundada per exmembres d'Herri Batasuna

Explica detalls de la figura d'Ernest Lluch com la seva col·laboració amb el diari basc 'Egunkaria'...
L'Ernest col·laborava amb Egunkaria i era soci de l'associació pacifista Elkarri, fundada per exmembres d'Herri Batasuna. Ernest Lluch era un home de diàleg, respectuós amb la cultura basca i a favor que l'esquerra abertzale estigués a les institucions democràtiques. Ell estava en contra de la violència, com tothom, no de fer política democràtica. Poc abans de morir, va tenir una entrevista amb Arnaldo Otegi a Barcelona.

Referent a aquesta reunió, a l'entrevista sobre el llibre 'Otegi, la força de la Pau', a Vilaweb, ara fa 5 anys, esmenta que mai havia parlat amb el polític basc sobre aquella trobada. Avui en dia, ha sorgit aquesta conversa?
Jo no li he tret mai el tema per respecte. També me'l podria haver tret ell i ha preferit mantenir-ho en la discreció. Jo soc periodista i respecto els off the record i els silencis de les fonts.

Afirma que "el van matar perquè era fàcil de matar". Més enllà d'això, hi havia algun argument polític? Potser l'Ernest era perillós perquè podria haver aconseguit una entesa?
Jo fujo del periodisme especulatiu. Aquesta teoria de la conspiració, que van matar l'Ernest perquè era un home de diàleg, és una afirmació que no està provada. És una especulació molt legítima, però jo no especulo. Jo m'atenc als fets. La seva mort podia tenir, com va tenir, molt ressò perquè era un home que havia estat ministre i rector de la Universitat Menéndez Pelayo, un acadèmic famós i amb molta presència mediàtica. A més, era fàcil de matar.

Parla força de l'acostament entre víctima i persona que mata com a part del procés cap a la pau. Ens podria explicar el cas de la Rosa Lluch, filla d'Ernest Lluch?
La Rosa Lluch, i altres com Robert Manrique i Jordi Valls, són víctimes que en lloc de posar el seu dolor i patiment per incrementar odis i recances, el posen a favor de la pau, una pau activa, no només una absència de violència. Per, de cara els bascos, ajudar a fer una societat cohesionada en pro de la conciliació a llarg termini. La Rosa Lluch fa una feina exemplar en aquest sentit. Té trobades diverses al més alt nivell amb l'esquerra abertzale. Va contribuir, i no va ser fàcil, al fet que Pernando Barrena, dirigent de Sortu, reconegués el dolor causat per ETA davant de víctimes de l'organització a la Universitat de Barcelona, on la Rosa és professora.

Quan es parla de les víctimes és com si es parlés d'un col·lectiu uniforme i unànime que monopolitza la dreta i la ultradreta

"Que vostè sigui víctima del terrorisme no li aporta la raó", va dir en un debat televisiu, referint-se a una víctima d'ETA. S'ha utilitzat massa el paper de víctima?
La víctima, se l'ha embolcallada amb una bandera i amb una determinada ideologia política i quan es parla de les víctimes és com si es parlés d'un col·lectiu uniforme i unànime que monopolitza la dreta i la ultradreta. Però hi ha un altre tipus de víctimes que jo anomeno "les altres víctimes", les víctimes de les quals acabem de parlar.

També ha donat veu a torturades per l'Estat com Karmele Urbistondo. Se li hauria de demanar a l'estat espanyol que condemnés la seva violència, així com ho ha acabat fent ETA?
Ja se li ha demanat a l'estat espanyol que condemni tota mena de violència i, evidentment, també els maltractaments i les tortures.

El 50% dels espanyols creu que ETA encara existeix. Com pot estar tan present al discurs polític, sobretot de la ultradreta?
Perquè atiar el fantasma d'ETA contribueix a facilitar que es contaminin amb violència moviments independentistes o políticament dissidents d'esquerres, concretament l'independentisme català i basc i l'esquerra postcomunista de Podemos. Com que ETA era violència, la permanència d'ETA pot servir per criminalitzar aquestes dissidències.

Per què han sortit ara tantes sèries al voltant d'ETA?
Precisament, aquest aflorament del fantasma d'ETA pot tenir a veure que en pocs mesos les grans plataformes han projectat tres sèries que mantenen el fantasma viu: La línea invisible, Patria i El desafío. Compte, aquestes sèries poden ser utilitzades per la dreta i l'extremadreta, però no són les actores de mantenir viu el fantasma d'ETA. De cap manera culpabilitzo les sèries. Probablement, han sortit ara perquè hi ha un interès a conèixer determinats aspectes del passat que no van ser prou ben explicats en el seu moment. Cada vegada sortiran més coses sobre ETA, a mesura que ens anem distanciant. Per exemple, jo he escrit 10 llibres sobre ETA i el tipus de llibre que he fet en aquest moment, ETA i nosaltres, no l'hauria pogut fer fa 10 anys.

La cara humana no ens ha de sorprendre, perquè Etxebarrieta era un jove lluitador antifranquista

"Etxebarrieta era un brillant economista acabat de fer, que feia classes d'informàtica. Tenia una cultura descomunal. Va deixar bells poemes existencials. L'home amb més aurèola i mite de l'esquerra abertzale". La descripció que fa d'Etxebarrieta m'ha recordat molt el personatge de 'La línea invisible' interpretat per Àlex Monner. L'ha sorprès la cara humana que s'hi mostra dels inicis de la banda?
La cara humana no ens ha de sorprendre, perquè Etxebarrieta era un jove lluitador antifranquista. Per què m'ha de sorprendre la cara humana en una persona que lluita per les llibertats polítiques, democràtiques i nacionals contra una dictadura feixista?

Parlem d'Hipercor. La transcripció de la conversa entre el diari 'Avui' i la policia espanyola minuts abans de l'atemptat posa els pèls de punta. I la "cierta pasividad" o "conducta omisiva" de la policia dictaminada per la justícia, també. Per part de la policia, va ser inoperància, o mala fe?
Sempre que hi ha una sentència judicial, m'atenc a la sentència judicial. La sentència del Tribunal Suprem diu que la policia va actuar amb negligència perquè no va desallotjar els magatzems quan havien tingut una hora, que és prou temps per desallotjar-los. Per tant, la paraula que usa el Tribunal respecte al mateix estat i la policia és "negligència".

Realment ETA no volia causar víctimes mortals?
​​​​​​​Segons ells mateixos no volien causar víctimes mortals. Ells sostenen aquest argument amb què, efectivament, van trucar tres cops amb prou temps com perquè desallotgessin. A més, en una de les trucades apunten clarament que la bomba està al pàrquing. La seva intenció és que la bomba sigui localitzada. L'altra part és que, si no volien causar víctimes, per què posen tants explosius i tanta metralla? És una contradicció terrible.

Després de l'atemptat d'Hipercor, aquesta fascinació o solidaritat canvia de signe i es passa a la crítica, a la desafecció i a la censura des de tots els sectors polítics

Posa de bracet en més d'una ocasió els vots catalans a Herri Batasuna de les eleccions europees i l'atemptat d'Hipercor dies després. L'esquerra abertzale política no sembla que estigués d'acord amb l'atemptat. Realment unir aquests dos fets no és una mica aplicar el concepte 'todo es ETA' de Mayor Oreja?
Jo ho veig d'una altra manera. Poc abans de l'atemptat d'Hipercor a Catalunya, Herri Batasuna té gairebé 40.000 vots, això indica una certa fascinació no tant per ETA, sinó per la lluita independentista radical basca. Després de l'atemptat d'Hipercor, aquesta fascinació o solidaritat canvia de signe i es passa a la crítica, a la desafecció i a la censura des de tots els sectors polítics catalans, fins i tot des de l'independentisme més radical.

La tancada de Montserrat, el paper de l'església basca amb ETA i la lluita antifranquista, el Vaticà en el marc dels Jocs Olímpics, la mediació del capellà Segura... Podria parlar-nos del paper de l'Església amb el conflicte basc?
​​​​​​​L'Església juga un paper molt important en resolució de conflictes en general. En el tema del conflicte basc té molta importància perquè l'Església catòlica té molta influència en la societat basca. L'Església es posiciona a favor de la pau i fa diversos passos. Per exemple, el bisbe de Sant Sebastià, Juan Maria Uriarte, va ser el mediador principal entre el govern de José María Aznar i ETA. Hi ha altres eclesiàstics importants com el cardenal Etchegaray i el bisbe Laboa, personalitats que fan molt a favor de la pau, el cessament de la violència i la reconciliació entre bascos.

Per acabar, al llibre fa referència a l'antic Diari de Barcelona. Ens en podria parlar?
​​​Els meus primers articles en premsa diària els faig al Diari de Barcelona. Al maig del 76 a Madrid té lloc el Festival de los Pueblos Ibéricos, on van anar a cantar els primera espasa del món dels cantautors de tot l'Estat en una idea no d'una Espanya unida, sinó dels pobles d'Espanya. Jo hi era perquè vaig ser un dels organitzadors i la meva primera crònica va ser sobre aquest Festival. Després, vaig estar al Diari 4 anys, fent de crític musical, perquè també soc músic.