Evidentment he de començar aquest discurset probablement vomitiu que deixaré anar a continuació dient que sóc conscient que parlo des del privilegi més absolut. Bé, el més absolut segurament no, que per alguna cosa sóc una jove precaritzada intentant compaginar un doble grau amb una feina digna al meu sector i veient cada vegada més lluny la possibilitat d’emancipar-me i ser totalment independent econòmicament. 

El que vull dir és que sé que hi ha coses que diré que són molt fàcils de dir des de la meva posició, que per sort no se m’ha mort ningú, he pogut passar tots els confinaments sota un sostre i amb accés a Internet, els meus pares encara conserven les seves feines i tant la meva gent com jo tenim una salut prou digna pels temps que corren. Això no és una disculpa però sí un sobreavís, una manera de dir que és innegable que aquest any ha vingut carregat de desgràcies però que m’agradaria posar una mica de llum a la foscor, com diu el presentador del programa més terrorífic i incomprensiblement aclamat que he vist mai.

Crec que aquest any ningú no pot dir que no ha après alguna cosa nova. Encara que sigui una paraula tan odiosa com coronavirus o tan elegant com traçabilitat o infodèmia, injustament perdedores al premi al neologisme de l’any. Hi ha gent que arriba al 31 de desembre sense fer cap mena de reflexió però em sembla que enguany és impossible no fer-ho, no rumiar sobre tot el que ha passat, tot el que ha canviat. I si ha fet pensar més gent de la que normalment ho fa, ja podem dir que el 2020 no ha estat inútil.

Aquest any ens ha demostrat que ser lluny també pot voler dir ser a prop. D’acord, és un “a prop” de merda, de baixa definició, de poca qualitat, però, al cap i a la fi, és millor que res. La distància física s’ha fet més relativa que mai, però la personal s’ha fet més evident, tot i que això no té perquè ser dolent. Sense dubte, en aquests 366 dies ens hem adonat de qui hi ha de ser i de qui no, de qui val la pena rodejar-nos i per què. Si s’acaba el món, ja sé a qui vull tenir al costat.

Un món que s’ha tornat encara més cruel, més fred i més injust, però davant d’això hem creat noves eines i hem portat les que ja coneixíem a la seva màxima esplendor. El feminisme, l’antiracisme, l’ecologisme i la lluita de classes, que en realitat és la mare de totes les altres, s’han convertit en un bastió de forma encara molt més evident, han remogut més consciències que mai i han intentat fer trontollar tot allò que els cabrons de sempre tenien per segur. Ja no hi ha volta enrere, volem un món millor i tot i que segurament nosaltres no el veurem, les nostres netes es pixaran a la boca de qui avui ens vol callades.

No hauria de ser així però aquest any ens hem adonat que, ara per ara, la solidaritat és l’única manera que tenim de viure, de sobreviure. Perquè és precisament el que el sistema no espera de nosaltres, perquè ens prepara perquè ni la contemplem com a opció. Compra al comerç del teu barri, regala el que crea la teva amiga artista, coneix el territori que t’envolta, participa a la teva localitat. Em sap greu anar tan tard però són coses de les quals no n’havia estat tan conscient com aquest any i que m’han fet canviar la meva manera de consumir i relacionar-me amb allò material del meu entorn.

Sanitat, ensenyament i cultura, els tres imprescindibles del 2020 sense els quals estaríem morts, i no exagero. La salut mental comença a fer-se un lloc entre les altres i deixa d’amagar-se darrere dels “és que tinc la regla” i els “no és res, ja em passarà”; l’educació no formal es va reivindicant com a dret i com a bastant més que grups de joves mig radicals fent jugar grups de nens mig exclosos de la societat; i l’art i l’entreteniment van cridant als quatre vents que, després de salvar-nos en una de les èpoques més fosques de les nostres vides, ara només demanen que siguem nosaltres els qui els salvem a ells. Són tot primers passos, però per algun lloc s’ha de començar, suposo.

Hi ha tants 2020 com persones l’han viscut i el meu, malgrat les coses dolentes que m’han passat més enllà de la pandèmia, no ha estat tan terrible, què voleu que us digui. Potser és perquè venia d’un 2019 força fatídic o perquè amb els anys intento aprendre de les coses que em passen i totes aquestes cursileries, que al final del dia no són res més que recursos per no tornar-me boja en un món boig. 

No vull romantitzar les desgràcies ni res d’això, però cony, estic una mica cansada de sentir a tot arreu que el 2020 ha estat un any de merda. Cadascú tindrà els seus motius per afirmar-ho o desmentir-ho, només faltaria, però ja és tot prou trist com per haver de delectar-s’hi. El que li demano al 2021 m’ho quedo per mi, però el que us demano a vosaltres sí que ho vull dir: compreu discos, truqueu a les vostres àvies més sovint, rieu un mínim de deu vegades al dia, repenseu-vos constantment i intenteu ser el màxim de bones persones que l’any nou us deixi ser.