Quan tot va parar de cop, de sobte va aparèixer el temps. El temps era una cosa que es podia tocar. Potser el temps existeix quan som conscients que està passant. Quan estem incòmodes, tenim una emergència o estem avorrits. Potser la sensació d’incomoditat o d’emergència només són una crida a l’acció. Però, i l’avorriment? També és una crida a l’acció? L’avorriment és només la necessitar d’omplir amb alguna cosa el moment? No sé ben bé què és, però puc intuir per a què serveix.

El no-res és el principi de tot. I aquest any hem tingut molt de no-res. Sempre m’ha costat deixar anar. Algunes coses passen i d’altres passen però es queden una estona llarga. Aquest any ens ha donat espais en blanc per vendre i regalar. Espais en blanc que permeten l’aparició d’allò que ha de venir.

Volem tenir la nevera plena, volem tenir la prestatgeria plena de llibres. Quan tot és ple, sembla que tot sigui a lloc. Però aquesta plenitud de la nevera, de la llibreria, del dia a dia o de l’ànima; no deixa espai a nou aliment, nous relats. Vam parar, i de cop vam tenir molts prestatges per omplir. Ens havíem de preguntar com omplir aquell espai, o si calia omplir-lo o no.

Els qui vam poder ens em vam adonar: sempre estàvem i volíem estar ocupats. Quan el no fer res és la única manera que tenim perquè comencin a sorgir les idees. Les muses t’han d’agafar no fent res. O fent alguna cosa que puguis deixar de fer. En algun moment, algun follet del bosc em va dir: “Va, deixa d’entrar a Tinder, deixa de xafardejar els stories”. Deixa que passi el temps, deixa que no passi res més que el temps.

Aquest any hem dit adéu a moltes coses. I dir adéu costa, i em costa. Potser, per força, estem aprenent a dir adéu? Quants cops hem preferit un “mentrestant” per no haver d'afrontar un “adéu”? I em quedo allà encallat, quan sé que m’encanta viatjar i passejar, quan sé que el moviment és casa meva. Ara, ens hem hagut de moure per adaptar-nos a la nova situació. Hem hagut de tancar moltes portes, i d’obrir-ne alguna. Aquell adéu necessari perquè neixi el buit, l’avorriment.

Però, i aquella por al buit després de l’adéu? La por és més gran que el problema, sempre. Després el problema el podem solucionar, no n’hi ha pas per tant. Però la por que genera la possibilitat que passi o no passi allò… Aquella por ens destrossa per dins. I ens deixa immòbils. De vegades ho intento molts cops. Massa cops insisteixo, potser allà on no cal insistir. Una insistència que vull entendre com a força de voluntat, com a perseverança, però que potser és més aviat una obsessió sense sentit. 

Deixa de mirar notificacions i posa't a mirar la gent com passa pel carrer. I imagina’t els seus mals de cap, d’on venen i on van. Per què corren o per què van massa tranquils com per anar a algun lloc. Deixa de mirar si t’han enviat un Whatsapp. Si alguna cosa hem après aquest any és a avorrir-nos. Ara m’avorreixo millor que fa un any.

Ara puc deixar que passin les hores sense gaire a fer, i de vegades, passa. Passa que et poses a escriure i et sembla que has dit coses que necessitaves dir. L’avorriment ha d’existir, com a estació de sortida. Aquest any hem après a avorrir-nos, i a fer pastissos i cançons. No per matar l’avorriment, sinó per donar vida al temps.