#Aplordepell, un projecte per reivindicar i visibilitzar el plor - Diari de Barcelona
projecte fotogràfic
#Aplordepell, un projecte per reivindicar i visibilitzar el plor
A través d'un recull de fotografies de gent plorant, la fotògrafa Clàudia Serrahima vol donar valor al plor i a la vulnerabilitat
#Aplordepell és un projecte artístic impulsat per Clàudia Serrahima, fotògrafa i gestora cultural, que té l'objectiu de visibilitzar i donar valor al plor i a la vulnerabilitat. Ho està fent a través d'un recull de fotografies i vídeos de persones plorant i una sèrie d'accions que es desenvoluparan pròximament, i que culminaran amb l'edició d'un fanzín i una exposició fotogràfica.
Desestigmatitzar una reacció tan natural com és el plor i donar un espai a aquesta forma d'expressió humana que ha quedat relegada a l'àmbit més íntim i personal. Recordar-nos que podem estar malament i que no passa res. D'això tracta #aplordepell. Ja fa un any i mig que Serrahima, que es descriu com a ploramiques de formació, va engegar el projecte. Va començar penjant imatges de les seves llàgrimes a Instagram, fet que va tenir molt bona rebuda. Des d'aleshores ha rebut més de dues-centes fotografies de persones plorant.
En un principi, ella i la seva amiga, i excompanya de pis, Laia Manzanares, s'enviaven fotografies plorant: "Era com una manera de fer-nos companyia, de dir potser no puc explicar-te ara mateix que m'està passant, però et comparteixo la imatge", explica Serrahima al Diari de Barcelona. I va ser a partir d'un post de la periodista Júlia Bertran que es va animar a penjar algunes d'aquestes fotografies a Instagram.
Pel que fa a les accions per visibilitzar el plor, la primera consistirà a penjar les selfies rebudes en els estenedors d'una casa que doni al carrer, gravant com els diferents fenòmens atmosfèrics modifiquen les imatges. "La idea és treure el plor de casa. Aquesta vulnerabilitat està relacionada amb l'espai íntim, i si parlem de què allò privat és públic, compartim-ho perquè no quedi només en una frase", explica Serrahima al Diari de Barcelona. La segona acció consistirà a empaperar una paret del carrer amb les fotografies dels plors, gravant les reaccions de la gent, mentre que en la tercera s'embolicarà una persona amb les imatges. L'exposició i el fanzín es realitzaran a partir de les fotografies de persones plorant rebudes i de les imatges i vídeos enregistrats en aquestes tres accions.
Per tal de dur a terme les accions, diverses persones col·laboren en el projecte. Entre elles Elisabet Fabregas, poeta; Laura Gil Amat, artista; Luara Mateu, pallassa; i Mar Jorge, muntadora.
Trobar la fortalesa en la vulnerabilitat
Serrahima afirma que hi ha un estigma molt gran amb la vulnerabilitat i que el plor és concebut com un signe de debilitat. "No encaixa amb la societat", sosté, i explica que el sistema en què vivim està muntat per ser feliços, i que quan no ho som, som "menys bons" per existir, per treballar, etc.
Tanmateix, explica que després del seu trastorn d'ansietat i depressió ha arribat a la conclusió que aprendre a ser vulnerable la fa més forta: "He après a ser més sincera amb mi mateixa i a mostrar-me tal com soc, i penso que així m'és més fàcil la vida, sense amagar, sense proposar-me ser forta sense plorar", explica. I afegeix: "Com que ha estat un aprenentatge per a mi, tinc ganes de compartir-ho".
"Quan algú plora en públic ens fa llàstima i fins i tot a vegades una mica de rebuig: podem arribar a pensar que està fent un espectacle o que no és ni el moment ni el lloc per plorar", afirma al Diari de Barcelona l'actriu Alba Iturrioz, que ha participat en el projecte compartint una fotografia d'ella plorant. "Trobo que fins i tot la gent hauria de plorar més perquè sé, per experiència pròpia, de gent que reprimeix el plor fins i tot quan està tota sola", afegeix. I és que per a Iturrioz, plorar forma part de nosaltres i es tracta de fer neteja interior, d'expressar i de treure-ho tot.
Un fet significatiu del projecte #aplordepell és que la gran majoria de selfies rebudes són de dones. Serrahima fa referència a la premissa que tots coneixem que diu que els homes no ploren. "És una cosa que està fora de joc" i, de fet, afirma que físicament, fins i tot, hi ha molts homes que no saben plorar, que no n'han après. En aquest sentit, explica la reacció d'un amic seu en conèixer el projecte: "M'encanta que estiguis fent això perquè em dona més ganes de plorar i d'aprendre'n, perquè a vegades no ho sé fer". Pel que fa a les dones, Serrahima parla d'una paradoxa: "Podem plorar, però no és positiu; si ho fas és perquè ets fluixa, tens la regla, ets ximple, etc."
En Jet, artista i consultor cultural, és un dels pocs homes que ha participat enviant i penjant a Instagram una fotografia seva plorant. "La masculinitat hegemònica reprimeix la vulnerabilitat fins al punt que tot allò que és sensible, per definició, no ens ha d'interessar", explica. A causa d'aquesta repressió de les emocions i les vulnerabilitats assenyala que, en general, és un fet que els homes ploren menys. En Jet va decidir participar perquè li agrada sobretot "la visibilització de la tristesa com un estat normal, i en el qual cal estar-hi quan la sents, igual que l'alegria".
Una xarxa de plors
Arran de la iniciativa, hem pogut començar a veure imatges i vídeos de persones plorant a Instagram sota l'etiqueta #aplordepell. És un projecte que ha anat més enllà d'una proposta artística: "Molta gent s'està obrint i s'està generant com un moviment, com un teixit de suport, una xarxa que sosté alguna cosa", explica Serrahima. "Plorar em cura, i plorar compartit encara més perquè penso que la pena es divideix, és com si fos menys pena per a cadascú", afirma la fotògrafa.
Per a la Clàudia, una estudiant que també ha participat a #aplordepell, explica al Diari de Barcelona que penjar una fotografia d'ella mateixa plorant la va fer sentir més transparent. "No crec que canviï el món, però normalitzar que podem mostrar-nos tal com som em sembla molt alliberador, sobretot per a persones que es puguin trobar en una situació semblant", afirma.
Marta Mas, fotògrafa, també ha participat diverses vegades en el projecte de Clàudia Serrahima i, recentment, ha compartit a Instagram un vídeo d'ella plorant. Explica al DdB que com que a les xarxes socials tenim tendència a mostrar l'ideal que tenim de nosaltres mateixos, "molts cops hi ha una sensació de culpabilitat quan estàs malament, quan estàs trist, quan no ets productiu i no aprofites el dia, perquè veus que l'altra gent sí que ho està fent i que tu t'estàs quedant enrere".
En aquest sentit, la Mar, artista que també ha participat en #aplordepell afirma que "en moments en què estic malament o no tinc el dia, em comparo, em jutjo i em culpo fins al punt que no em permeto sentir cap sentiment negatiu veient que per a les altres persones tot està anant tan bé". "Em sembla una proposta molt necessària i desafiant a tot el que ens han ensenyat fins ara", sosté.
És per això que és important visibilitzar aquests moments: "per recordar que estar malament i plorar és una faceta igual de vàlida que quan estem eufòriques, i que també mereix cura i atenció", afirma Mas. I afegeix que "li dona un espai, en una xarxa en què se li dona molt poc espai, i no des del victimisme, sinó des de la comunitat".
