01/ 07/ 2020

El BCN Film Fest arriba a la seva fi. Acabo de sortir del Verdi i encara tinc els ulls xops. Aquesta és la quarta dramèdia que veig al festival i he de dir que totes m’han emocionat. No sé si és que estic més sensible del normal o si la tornada al cinema m’ha posat melancòlic, però estic tendre. Això es fa molt complicat si cada dia et toca veure una dramèdia i acabes plorant com una magdalena. Després dels biopics, les dramèdies han predominat al festival. Crec que per l’article de retrospectiva  parlaré sobre les que més m’han agradat. Tot i que no són grans pel·lícules tenen alguna cosa que les fa... especials.

Una breu definició

Abans de tot, per a qui no conegui el significat de dramèdia, recordar que es tracta d’un neologisme –encara no acceptat pels diccionaris oficials– fruit de la unió de les paraules drama i comèdia. En el món del teatre equivaldria a una tragicomèdia. Les pel·lícules que s’adscriuen a aquest gènere cinematogràfic solen tractar històries dramàtiques amb tocs d’humor. Les millors dramèdies són aquelles on s’equilibra l’humor i el drama, aconseguint que l’espectador senti emocions retrobades (riure i plorar a la vegada en el millor dels casos). En altres paraules, les bones dramèdies són com la salsa agredolça del menjar xinès, ni massa agres ni massa dolces.

La lista de los deseos (estrena: 03/ 07/ 2020)

Aquesta pel·lícula de Álvaro Díaz Lorenzo se centra en un grup de tres amigues, dues de les quals estan malaltes de càncer, que abans de conèixer els resultats per saber si han superat o no la malaltia decideixen fer un viatge on compleixin tres desigs cadascuna.

Primer de tot, cal destacar que la premissa de la pel·lícula no destaca per la seva originalitat i el seu to vitalista ratlla la superficialitat màxima (alguns fragments podrien anar directes a tasses de Mr. Wonderful). Dit això, s’ha de remarcar que aquesta espècie de road movie triomfa amb els moments còmics, que faran somriure a l’espectador en més d’una ocasió, sobretot quan entri en escena el personatge de Silvia Alonso, que interpreta a l’amiga esbojarrada. Cal remarcar que qui esperi un gran drama sobre el càncer no ho trobarà pas; el tema del càncer, tot i que sobrevola tot el film, està tractat de puntetes i el drama de la malaltia està representat de forma implícita per donar més espai a l’humor. Així i tot, hi ha certes explosions tràgiques que funcionen molt bé gràcies a la fantàstica actuació de María León, amb qui no podrem evitar que se’ns escapi la llagrimeta. Per últim destacar que el personatge de Victoria Abril és massa ensucrat, que com a espècie de guia espiritual del grup té un to paternalista i moralista que en alguns moments pot arribar a ser empipador. Malgrat tot, la pel·lícula funciona i ens emocionarà en més d’una ocasió.

¡Que suene la música! (estrena: 24/ 07/ 2020)

Peter Cattaneo, el director de Full Monty, ens presenta la història real d’un grup de dones angleses casades amb militars. Quan els soldats són cridats a files per lluitar a Afganistan, aquest grup de dones haurà de viure amb el drama de saber que potser les seves parelles no tornaran amb vida de la guerra. Per intentar abstreure’s d’aquesta terrible possibilitat decideixen crear una coral, on enfortiran la seva amistat i faran front a la situació cantant.

Com en el cas anterior, cal destacar que aquesta pel·lícula no ens proposa res de nou. La história, tot i que té una profunditat dramàtica considerable, no deixa de ser una comèdia lleugera protagonitzada per personatges típics que de ben segur us sonaran: la dona vergonyosa però que canta de meravella, la dona rígida que té un conflicte amb la protagonista més moderna i desenfadada, etc. Tot i així, les formules mastegadíssimes que ens presenta el director funcionen. La pel·lícula té un punt emotiu evident, que ens farà estar en un parell de seqüències amb l’ai al cor. Cattaneo cuida els detalls i tot i presentar una premissa conservadora, la història arribarà al cor de l’espectador, sobretot gràcies a les protagonistes que, tot i ser arquetípiques, ens faran riure i ens faran plorar al llarg del film. Més enllà dels seus topicazos i les seves carències, es tracta d’una dramèdia correcte amb uns personatges prototípics però entranyables.

El glorioso caos de la vida (estrena: 21/ 08/ 2020)

Milla, una adolescent malalta de càncer, coneixerà a un jove delinqüent amb bon cor amb qui tindrà un idil·li romàntic. Això implicarà un problema pels pares de la Milla que al principi no acceptaran la relació i voldran protegir a la seva filla. La Milla es rebel·larà i lluitarà per estar amb el noi que li agrada i gaudir del moment, ja que aquestes poden ser les seves últimes vivències.

La pel·lícula de Shannon Murphy és la que més s’allunyà dels esquemes tradicionals si la comparem amb els dos films anteriors. Estèticament, la pel·lícula té molta personalitat. Murphy presenta recursos visuals interessants, sobretot pel que fa al color i la composició, ambdós molts cuidats. El seu major èxit són uns personatges molt ben construïts, tots caòtics, imperfectes, trencats per les circumstàncies de la vida; que doten al film d’una gran profunditat emocional. Això sí, cal recalcar que no deixa de ser un drama sobre el càncer i, tot i la seva forma de pel·lícula indie (molt realçada per una banda sonora ben seleccionada), en essència és un melodrama juvenil pur i dur. En la darrera part això es fa completament evident; la pel·lícula farà èmfasi en la evolució del càncer de la protagonista i el dolor creixent per als personatges que l’envolten i s’allunyarà de la premissa romàntica inicial. Així i tot, cal remarcar que com a dramèdia aconsegueix trobar un equilibri perfecte: les escenes dramàtiques es converteixen en moments hilarants i viceversa. En aquest sentit, el ritme de la pel·lícula està perfectament treballat, ja que no dona cap respir a l’espectador, que tindrà les emocions a flor de pell des de l’inici del film. Per últim destacar que també compta amb un missatge vitalista de fons, però és molt més realista i tràgic que el que ens presenta La lista de los deseos, que tracta el mateix tema però des d’una òptica més lleugera. El fet que no sigui tan explícit i que ens el presenti de manera subtil i elegant, fa que el missatge del film ens arribi de manera natural i molt més profunda.