- entrevistes -
“No convertiran Cuba en Dinamarca, sinó en el prostíbul dels Estats Units”
Publicat el 16 de juliol 2021

Arantxa Tirado (Barcelona, 1978) es defineix com “una orgullosa filla de la classe obrera”. De formació politòloga, s’ha doctorat en Relacions Internacionals (UAB), Estudis Llatinoamericans (UNAM) i també en rebre centenars de comentaris de trols a les xarxes. Ferma defensora de la Veneçuela bolivariana, manté un discurs d’esquerres alternatiu a aquell que apareix als mitjans convencionals. “Gràcies per ser valent i voler entrevistar-me”, diu. 

Enmig del sisme polític i social a Cuba, on milers de detractors -i també partidaris- del govern comunista han sortit als carrers, pregunto a una de les veus més experimentades el perquè de tot plegat. “Els Estats Units volen Cuba al seu servei, com a lloc de vacances”, ironitza.   


Què està passant a Cuba?
Hi ha una situació econòmica molt complicada. Per una banda, el bloqueig dels Estats Units i d'altra, la pandèmia. Això ha agreujat la situació perquè Cuba és un país que viu principalment del turisme, i no està rebent les divises que fa servir per pagar molts dels serveis i les polítiques que porta a terme. Però la situació ja era complicada abans: Donald Trump va prohibir l'arribada de creuers a Cuba, i això suposava una via de finançament important. El dia a dia és força difícil. Hi ha hagut  talls d'electricitat, problemes de subministrament d'aigua, d'accés a productes... Això ha portat al fet que una sèrie de gent considerés que havia de sortir al carrer per protestar. Aquestes protestes es volen instrumentalitzar per part d'actors externs que són els que han estat posicionant la campanya de SOS Cuba a les xarxes socials i mobilitzant l'opinió pública, com ara artistes. És un intent de generar un clima d'opinió mundial que va molt més enllà del que realment està passant: volen que unes protestes per qüestions de la vida quotidiana esdevinguin protestes per un canvi de règim.


Arantxa Tirado en una conferència.

El president Miguel Díaz Canel va fer una crida a combatre les protestes. Això ha avivat més la flama dels manifestants?
No, perquè veritablement això el que expressa és que hi ha dues visions, almenys, de com ha de ser Cuba. No crec que tothom que hagi sortit al carrer amb una lògica crítica amb la situació sigui necessàriament gent que estigui en contra del socialisme. Potser hi ha gent que està en contra de com està funcionant, però no volen canviar el model econòmic, volen que millori. No es pot dir que tothom que protesta és opositor. De cara al món es ven que hi ha una desafecció pel sistema cubà. El que ha volgut fer el president és demostrar múscul i, tot i que no es visibilitzi, a Cuba hi ha gent que hi està a favor. El risc d’això? Pot portar una confrontació als carrers. Però la societat cubana és molt poc violenta, a diferència d'altres societats llatinoamericanes que estan molt més polaritzades i on la gent està armada. 


Tirado: “La societat cubana és molt poc violenta, a diferència d'altres societats llatinoamericanes que estan molt més polaritzades i on la gent està armada”


S’allargarà? Són les protestes una amenaça real al govern?
No tenen un recorregut gaire llarg, no hi ha hagut continuïtat. Les imatges que arriben per part de corresponsals periodístics mostren tranquil·litat als carrers. El descontentament pot continuar, però no s'expressarà necessàriament sortint al carrer. Tampoc això comportarà una caiguda del govern. Pot servir perquè es trobi la manera d'arreglar problemes i posar més velocitat en solucionar-los. Fer-ho pot servir per trobar una legitimitat més gran en tota la societat, que aquest és un gran tema. És important que la gent senti que el projecte socialista revolucionari cubà resol els seus problemes. La gent és molt pràctica: si una cosa no serveix, buscarà canviar-ho.

Tot plegat fa veure al govern que més d'hora que tard haurà de fer alguns canvis estructurals, potser dolorosos respecte al discurs revolucionari?
Els canvis no comencen ara. Hi ha una reflexió de la dirigència cubana de fa anys de la necessitat de fer canvis per adaptar-se als requeriments de la població cubana, que està molt formada i té un sentit crític molt alt. Seran dolorosos o no en funció del que els cubans majoritàriament decideixin. Hi ha diferents visions dins la mateixa dirigència: hi ha actors que volen aprofundir el socialisme, d’altres que volen obrir més l'economia i uns altres que volen que tot quedi com està. Hi ha diferents sensibilitats que no es prenen en consideració quan es fan anàlisis des de fora, sembla que tot sigui monolític. 


Tirado: “És important que la gent senti que el projecte socialista revolucionari cubà resol els seus problemes. La gent és molt pràctica, si una cosa no serveix, buscarà canviar-ho.


Tenint en compte el panorama mundial on mana el capitalisme salvatge, la supervivència del govern és fer un gir cap al model xinès?
És molt difícil copiar el model xinès. Cuba és una illa del Carib i no és una potència. La Xina és el país més poblat del món, una potència mil·lenària que ha dominat la seva zona, que segurament serà el relleu hegemònic dels Estats Units en el sistema internacional. Cuba ha tingut un passat colonial. En el seu moment es va beneficiar de la cooperació de la Unió Soviètica, però sempre amb una lògica de dependència, perquè no ha desenvolupat unes forces productives, però igual que no ho han fet altres països de l'Amèrica Llatina i el Carib. A més, cada país té les seves característiques culturals i hi ha moltes diferències entre la Xina i Cuba. Tampoc veig que pugui ser un comunisme de mercat, però no tinc la bola màgica. És important destacar les dificultats que tenen els països que miren de construir un projecte diferent, on el guany no sigui l'objectiu final, en aquesta lògica de produir, produir i produir del capitalisme. I més encara quan són països perifèrics.

Arantxa Tirado, doctora en Relacions Internacionals (UAB) i Estudis Llatinoamericans (UNAM). 

Els Estats Units mantenen el bloqueig a Cuba i han criticat enèrgicament la postura del president Díaz Canel. L'arribada de Biden canvia alguna cosa?
De moment estem veient que s'estan desenvolupant mecanismes d'ingerència més subtils. És molt coherent amb la política dels demòcrates, que sempre tenen un posicionament aparentment no tan hostil als països que no s'alineen amb els seus interessos, però que al cap i a la fi no deixen de fer-los la guerra per altres vies. Hi ha molt poca informació i posicionament per part de l'administració Biden respecte a Cuba. A la política nord-americana hi ha un sector molt poderós: el lobby anti-castrista, que va tenir posicions molt importants en l'administració de Trump. Està repartit entre demòcrates i republicans, i miren de boicotejar qualsevol aproximació i tot tipus de política que no passi per la línia dura. Per exemple, la campanya SOS Cuba val diners. I qui hi ha al darrere d’aquestes campanyes mediàtiques i a les xarxes? Ho va dir el canciller cubà: potser són empresaris, però segurament també hi ha elements polítics de l'administració Biden o de l'stablishment dels Estats Units. Estan veient el moment propici per fer l'estocada final a un país que està en una situació de debilitat clara.


Tirado: “Els Estats Units estan veient el moment propici per fer l'estocada final a un país que està en una situació de debilitat clara”


I si posem la lupa més a prop, veiem que Pedro Sánchez diu que Cuba és una dictadura i Aina Vidal, de Podemos, ha dit just el contrari, que no ho és...
La posició mediàtica i política sobre Cuba és molt uniforme, tret d’algunes excepcions, és el relat de Cuba com a dictadura. Pedro Sánchez reacciona a la pressió que hi ha per part de la dreta espanyola i de tot tipus, perquè també hi ha dreta catalana que es posiciona en aquest sentit, com Pilar Rahola. Tenen una política d'assetjament de vincular el govern central de PSOE i Podemos com si fos un govern que vol replicar a l'Estat tot el que passa a Veneçuela i a Cuba. Es fan servir els models del que suposadament passa allà -que no s'explica i es manipula- com l'exemple del que vol portar aquí l'esquerra. Per això el PSOE se’n desmarca. Molt poca gent pot tenir una visió crítica amb el sistema capitalista que el porti a entendre que hi ha altres models de desenvolupament possibles. Aquest discurs té molt mala premsa, i només determinades persones -perquè jo no diria que el posicionament de l’Aina Vidal sigui el de Podemos- s’atreveixen a plantejar un relat diferent al monodiscurs de “Cuba dictadura”.

Aquest discurs oficial té una mirada condescendent, eurocèntrica i fins i tot postcolonialista?
Clarament. Jo sóc una persona que va anar a estudiar a Llatinoamèrica i si una cosa tinc clara és que mirem el món amb els ulls de la nostra realitat i som incapaços de posar-nos en la lògica de pobles que han tingut processos històrics totalment diferents. A Cuba hi va haver una lluita d'alliberament nacional que va culminar en un sistema econòmic, polític i social de caire socialista durant la Guerra Freda, en què hi havia un percentatge altíssim del món que es regia sota règims socialistes. No era una anomalia, era una realitat alternativa, factible, que va servir per millorar la vida de moltes persones al món, tot i les seves contradiccions. A causa del triomf del neoliberalisme després de la implosió de la Unió Soviètica, es presenta un món on no hi ha alternativa: cal adoptar aquest model i demonitzar les experiències d'altres latituds. Per exemple, és molt més antidemocràtic tenir mitjans de comunicació que estiguin en mans de grans empresaris que no pas tenir mitjans que siguin de control estatal. A més, ningú no diu que la manca de llibertat d'expressió és intrínseca al capitalisme, tot i que a la pràctica hi ha uns límits molt clars, i si no que li preguntin al Julian Assange.


Tirado: “Amb el triomf del neoliberalisme, es presenta un món on no hi ha alternativa, cal adoptar aquest model i demonitzar les experiències d'altres latituds”


Com informen els mitjans de comunicació occidentals sobre el que passa a països amb governs comunistes com Cuba a diferència d'altres que són neoliberals?
S'anestesia el pensament crític. El que estableix aquest discurs uniforme dels grans mitjans -on no hi ha ningú que dubti que Cuba és una dictadura- és un sentiment de superioritat vers d'altres societats, que la fan posar-se en un estatus de tranquil·litat, sense pensar en les contradiccions i mancances que té la teva societat. Aquí també hi ha diferències de classe, gent que ho està passant molt malament i d’altra que no té feina, o gent que treballa i és pobra, i això no ens ho expliquen. Són contradiccions intrínsiques del capitalisme. 


La politòloga Arantxa Tirado.

Arribat el cas, hi ha prou consciència social per a evitar una liberalització salvatge com les viscudes amb la caiguda de l'URSS?
És una gran pregunta. Depèn amb qui parlis a Cuba podries pensar que no, perquè hi ha molta gent que l’únic que vol és consumir i millorar les seves condicions de vida, que pot ser comprensible fins a cert punt. Molta gent diu: “a mi què m'importa geopolítica? Jo el que vull és viure bé, poder tenir el que té la resta del món”. Però no entenen que a la resta del món no tothom té tot això. Certs cubans es comparen amb la gent que viu millor a les classes mitjanes de països europeus, i no miren els seus veïns d’Amèrica Llatina. Els sectors més joves, que no han viscut la Cuba d'abans de la revolució, poden caure més en aquestes respostes. També alhora crec que encara hi ha molta gent que té clar que almenys hi ha uns mínims que no es poden tocar: que la sanitat i l'educació han de ser públiques, que hi ha d'haver igualtat d'oportunitats... Aquesta gent no estaria disposada a l'entrada d'un capitalisme salvatge, en tot cas un capitalisme més de perfil nòrdic. Però això és el que alguns no entenen: que el capitalisme a les perifèries no s'expressa com al centre del sistema. No convertiran Cuba en Dinamarca, sinó que vindran a arrasar i a convertir-la en el prostíbul i el casino dels Estats Units, com abans de la revolució. I això és el que volen els EUA, tenir l’illa com a lloc de vacances i al seu servei. I sobretot trencar aquesta anomalia històrica -per a ells- que és el fet que una petita illa es rebel·lés.
 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —