Martí Cordero, conegut actualment pel seu paper de Jon Romaña a la sèrie de 4 estrellas d'RTVE, va fer les seves primeres passes en els escenaris de ben petit, amb només sis anys a l’obra Això no és vida de la companyia T de Teatre. L’art li corre per les venes i la passió pel teatre li ve d’herència. Els seus avis han fet teatre amateur tota la vida, i ara en Martí els hi ha agafat el relleu omplint La Villarroel amb l’obra Dirrrty Boys. 

La seva vida va fer un gir quan l’any 2021 va presentar-se al programa de televisió Got Talent. Allà, en Martí va aconseguir molta visibilització fent de mag, fet que li va servir perquè l’agència de representants La Troupe es fixés en ell, i passés a formar-hi part. Arribar fins aquí, però, no ha sigut fàcil per al jove actor, i ha explicat al Diari de Barcelona els sacrificis que ha de fer un intèrpret per poder arribar a les pantalles, i tot allò que ha hagut de deixar enrere per perseguir el seu somni. De fet, enrere queden els dies de piscina a la Divisió Espanyola Absoluta de Waterpolo amb el Club Natació Granollers

Com és el dia a dia d'un actor?
Depèn del projecte, però és molt dur perquè tens molta responsabilitat, ja que tot allò que la càmera retrata queda per a l’eternitat. En el meu cas, fent 4 estrellas, una sèrie diària de RTVE, faig unes nou seqüències cada dia, que són aproximadament unes 25 pàgines de guió. A les 6 del matí em recullen, i a les 6 de la tarda em tornen a casa, i un cop arribo a casa, en comptes de poder descansar, m’he de posar a estudiar el guió per a l’endemà, és a dir, no tinc pràcticament vida. 

Com es compagina treballar en més d’un projecte a la vegada?
Durant aquest mes, a part de la sèrie diària també he estat fent Dirrty Boys a La Villarroel els caps de setmana, vivint entre Barcelona i Madrid, i molts dies sense dormir. Això amb la pel·lícula de Viaje de fin de curso també em va passar perquè rodàvem a Salou de nit i aquí a Madrid rodava de dia. Sincerament, em considero molt afortunat perquè els projectes són espectaculars, però vius amb ansietat, sense dormir i es passa malament perquè s’han de sacrificar moltes coses per poder donar cap a tants projectes a la vegada.

L'actor Martí Cordero Font: La Troupe Representantes

Com és ser un actor emergent que encara s’ha de guanyar un lloc dins la indústria?
Sempre dic que per fer plantar un arbre has de donar una poma perquè creixi. Aleshores, quan et venen tants projectes alhora, has de valorar si els acceptes o no. Els grans actors com Javier Bardem o Mario Casas trien molt bé els projectes que fan, i fan només una pel·lícula o dues a l’any. En el meu cas, que estic començant, ho vull agafar tot perquè són oportunitats úniques, i a tots els càstings que passo dic que sí. És molt emocionant perquè coneixes a persones superinteressants amb les quals connectes molt. Si m’hagués de quedar amb alguna cosa del món del cinema, sense dubte em quedaria amb la gent, que són artistes amb grans capacitats, que han viscut molt i dels quals aprens un munt.

Com treballeu els actors la vostra salut mental? Teniu psicòlegs?
Justament aquest any vaig viure tres setmanes duríssimes, i vaig caure en una crisi d'existència. No dormia i per la nova sèrie que sortirà a Netflix, en la qual interpreto un jugador que va a les olimpíades, vaig haver de fer dieta i posar-me fort. Tot això, afegit al cúmul de feina acabant la sèrie diària, em va fer entrar en una depressió. Gràcies a tocar fons, vaig veure que anar al psicòleg era vital per a un actor, i ara que tinc els caps de setmana lliures els dedico a fer teràpia perquè si no ens tornem bojos. Arriba un punt en què els actors estem més estona actuant que vivint, i això és un greu problema.

"Em considero molt afortunat, però vius amb ansietat, sense dormir, i es passa malament perquè s'han de sacrificar moltes coses"

Des de quin moment vas saber que volies ser actor?
A primer de batxillerat. Abans m’ho havia plantejat, però realment el que volia ser era mag. Per aquest motiu em vaig posar a estudiar el batxillerat d’arts escèniques per aprendre a comunicar-me i convertir-me en una mena de showman com el Mag Lari. Durant aquests dos anys de batxillerat em vaig enamorar de la interpretació i vaig decidir anar a una escola de teatre a les tardes. En acabar el batxillerat, vaig anar a estudiar a Eòlia, una escola superior d’art dramàtic, per acabar de formar-me com a actor.

Quin era el teu actor de referència quan eres petit?
Sona molt clixé, però sempre ha sigut Leonardo DiCaprio amb els seus papers a Diari d’un rebel, La platja o El llop de Wall Street. Tots aquests papers a mi em van fascinar perquè s’escapaven molt de la vida quotidiana, i això a mi m’atrapava.

Quina diferència hi ha entre fer un paper al teatre i fer un paper en alguna sèrie o pel·lícula?
Hi ha molta diferència. En l'àmbit interpretatiu és un codi totalment diferent, és com si has de ballar contemporani o hip-hop, no té res a veure. En una sèrie o pel·lícula la càmera està molt a prop, i amb molt poca expressió aconsegueixes molt. En canvi, al teatre això no arriba, i has de gesticular molt per tal que el teu missatge arribi més enllà de la tercera fila. És una partitura que has d’anar repetint, però tu com a actor has de fer veure que allò passa per primera vegada, i això és el més difícil, aconseguir naturalitat. És cert que el teatre té un poder transformador entre el públic, però en el cinema cada dia vius una cosa diferent, i cada dia fas una escena diferent, i tot el que es grava queda allà per sempre i no es tornarà a repetir. Avui en dia, m’agrada més.

Quina és la clau per saber improvisar bé?
En el món del teatre, tot i haver assajat més d’un any, sempre hi ha errors pel fet que és en directe, i la clau és seguir. A vegades et ve un atac de riure, però s’ha de continuar sigui com sigui, i si et perds t’intentes agafar d’on faci falta. Aquí és on es demostren les taules d’un actor. Un actor que té morro té molt guanyat perquè el públic no sap el guió, i s’ho menja, l’única persona que s’estira els cabells és el director, però no passa res, són coses que passen dins aquest ofici. El que pot passar també és que el teu company falli, però tu has de ser prou hàbil per seguir-lo o salvar-lo. Per ser un bon actor has d’aprendre a ballar amb la resta d’actors. Al final, si tu fas brillar al teu company, tu brillaràs amb ell també.

"El teatre és una partitura que has d'anar repetint, però com actor has de fer veure que allò passa per primera vegada, i això és el més difícil"

El món de l’art és complicat, com s’arriba fins on estàs avui en dia?
Tant si creus que pots, com si creus que no pots, estàs en el correcte. S’ha de tenir molta passió pel que fas, i no pensar ni en la fama ni en els diners. La clau és tenir un superobjectiu del motiu pel qual fas allò. En el meu cas, el meu superobjectiu és aconseguir a través de personatges i històries enviar missatges a la gent que puguin transformar el món. S’ha de treballar moltíssim, i és una feina una mica frustrant perquè a vegades es contracta abans a creadors de contingut que a actors que han sacrificat la seva vida per dedicar-se a aquest ofici. T’has de prendre els ‘no’ com oportunitats per seguir, si no és molt fàcil abandonar i quedar-se pel camí.

El talent és suficient?
El talent marca la diferència entre els millors i els pitjors, però no és suficient. Els contactes fan molt, però el que fa més és la constància, cada dia treballar. Jo aquí a casa faig exercicis d’estirar-me a terra i començar a experimentar emocions a través d’imatges imaginades per tal de tenir més capacitats i poder arribar a emocions en escena. Reinventar-te és clau. És una carrera de llarg recorregut, mantenir-te a l’elit no és fàcil, hi ha molt treball darrere.

L'actor Martí Cordero Font: La Troupe Representantes

Com es compagina el caos laboral amb la família, parella i amics?
Sincerament, va ser molt dur haver de prendre la decisió d’anar a viure a Madrid perquè vaig haver de deixar a Barcelona la carrera, la parella, els amics, el waterpolo i la família, però és la millor decisió que he pres a la meva vida perquè m’ha fet evolucionar molt com a actor, artista i persona. Jo abans baixava tots els caps de setmana, vivia a l’AVE, però ara ja no hi baixo tant. No obstant això, intento baixar sempre que puc a Barcelona per veure a la meva gent, pràcticament visc a l’AVE, hi ha hagut èpoques que he arribat a agafar quatre trens per setmana.

Quin és el teu truc per estudiar-te papers llargs o frases complicades?
El que faig jo és separar-me el text per intencions, i dic cada part amb una intenció diferent, de manera que no em quedo amb les paraules, sinó amb el que vol el personatge. Moltes vegades jo canvio el guió, el maquillo, encara que realment no s’hauria de fer. Un altre exercici que també faig molt és llegir-ho tot com un robot, de manera que se’t queda però no com una cançó, i un cop has de gravar l’escena, li afegeixes el to que tu vols. Els grans actors no són els que ho saben fer bé a la primera, sinó els que se saben adaptar a allò que els demanen.

"T'has de prendre els 'no' com oportunitats per millorar, si no és molt fàcil abandonar i quedar-se pel camí"

Com es graven les escenes més íntimes o emocionals?
Normalment, quan hi ha escenes més emocionals hi ha un silenci absolut i tothom està molt concentrat, la veritat és que en aquest món et trobes a grans professionals. Aleshores és molt fàcil que vinguin les emocions perquè estàs concentrat en una única cosa. Pel que fa a les escenes més íntimes, existeix el paper de la coach d’intimitat, que és la persona que es dedica a gestionar si els actors o les actrius tenen alguna incomoditat. A part, mentre es graven aquest tipus d’escenes hi ha un equip reduït perquè tothom estigui més còmode.

Abans de començar una sèrie feu convivències per conèixer els companys i agafar confiança amb tots ells?
Abans de gravar la pel·lícula de Viaje de fin de curso vam fer unes colònies de quatre dies per conèixer-nos i agafar química entre nosaltres. Està molt bé fer aquestes dinàmiques prèvies perquè un cop vam gravar la pel·lícula no havíem d’actuar res, érem amics de veritat. Realment, és molt interessant, però desafortunadament passa molt poques vegades. 

És difícil diferenciar el paper de la realitat?
A 4 estrellas, els meus pares de la sèrie, jo els sentia com a pares de veritat. Ha sigut més d’un any i mig, 12 hores al dia, cada dia, fent escenes de pares i fills. Per això quan es va acabar vaig plorar molt perquè vaig sentir que deixaria de veure als meus pares cada dia. És difícil, i quan estàs tant de temps fent una sèrie a vegades no es diferencia.

Com et vas sentir la setmana passada quan vas gravar l’última escena de 4 estrellas?
Em vaig sentir molt feliç per haver acabat un projecte que ha durat tant, però també amb un buit de ser conscient que l’etapa més increïble de la meva vida vivint a Madrid s’havia acabat. Sents de cop i volta moltes emocions al mateix temps. D’aquesta sèrie em quedaria amb els actors com Toni Acosta, Antonio Resines, David Lorente i Marta Aledo, que m’han ensenyat i ajudat molt. En un principi, jo no m’atrevia a dir que sí a aquest projecte, però vaig veure que el que m’estava aturant era la por als canvis. Així que vaig dir, si hi ha por, hi ha evolució, hi vaig embarcar-me en aquesta magnífica sèrie.

"Els grans actors no són els que ho saben fer bé a la primera, sinó els que se saben adaptar a allò que els demanen"

En més d’una ocasió has declarat que en David Lorente ha sigut el teu mentor. Qui és ell i en què t’ha ajudat?
És un actor que ve del teatre, tot just ara fa poc va guanyar un Premi Feroz, i és el que ha fet del meu pare a la sèrie, i amb el que he compartit més seqüències. En David m’ha ajudat a entendre una manera diferent d’actuar: molt de veritat, amb molta improvisació, bruta, on les emocions salten i rius i plores al mateix temps. Tanmateix, el que més m’ha ensenyat és a fer comèdia des de la veritat. A la sèrie, actuem de manera molt similar, també jo busco assimilar-me a ell perquè això passa entre pares i fills, però també perquè m’agafo a com ell pensa i es mou, és el meu referent.

Teatre

L’obra de teatre Dirrrty Boys ha sigut tot un èxit, com valores la temporada?
És una obra en la qual simplement hi ha vuit matalassos i dos actors. En ella, jo faig cinc personatges diferents, i tota l’estona he d’anar saltant de personatge a personatge. Com a actor, és una obra molt física, i no puc fer dos passes seguits en un mateix dia. Estem molt contents pels premis, el reconeixement i per la història, ens han donat 4 Premis Butaca. La veritat és que no ens ho esperàvem perquè era una obra petita, però estem molt contents per la rebuda que hem tingut de la gent. Ara farem una gira per pobles de Catalunya, però la temporada actuant al Teatre Akadèmia i a La Villarroel ja l’hem acabada.

L'actor Martí Cordero Font: La Troupe Representantes

Màgia

Com recordes el teu pas per Got Talent? 
Em feia por i respecte. Em vaig preparar el número amb pilotes de ping-pong durant el confinament, tot era manipulació amb les mans. Jo volia que em veiés al món, poder arribar a molta gent i vaig decidir anar-hi, però sí que et diria que és de les vegades que més nerviós he estat perquè sortir allà i veure al jurat imposa molt. Recordo que veia un cercle negre, em sentia marejat, no escoltava bé, estava tan nerviós que el cos m’havia drogat. No obstant això, el número va sortir molt bé, em va veure molta gent i vaig aconseguir representant, així que va ser una experiència enriquidora.

Com vas aprendre a fer màgia?
De manera molt autodidacta llegint llibres, i amb onze anys vaig fer el meu primer espectacle. Més endavant, amb 15 o 16 anys, anava als campionats nacionals, europeus i mundials de màgia. Fins i tot, vaig arribar a anar a Corea, i allà s’hi aprenia molt perquè tenies els millors mags del món ensenyant a fer els seus jocs. Val molts diners, has de viatjar molt, però val la pena.

"Actuant a Got Talent és de les vegades que més nerviós he estat, recordo que veia un cercle negre, em sentia marejat i no escoltava bé"

Per què vas decidir deixar la màgia i centrar-te en la interpretació?
La màgia no l'he deixat mai del tot, però és cert que tots els espectacles que feia en festes privades els he deixat perquè no tinc temps. Vaig decidir deixar de banda la màgia perquè de cop i volta el meu objectiu va passar a ser fer audiovisual, i em vaig obsessionar en què m’agafessin a una pel·lícula o sèrie. D'ençà que em van agafar per fer Fàcil, ja no he parat, al final la vida m’ha conduït cap aquí. No obstant això, tinc un espectacle preparat que és un monòleg amb punts de màgia que m’agradaria poder fer realitat algun dia.

Esport

Com es compaginen dos mons tan complicats com l’esport i l’art?
Sempre he sabut que el waterpolo era un hobby, mai m’ho vaig prendre com un objectiu professional, però sí que és veritat que vaig jugar a la Divisió Espanyola Absoluta de Waterpolo amb el Club Natació Granollers. L'esport m’ha donat la disciplina i el respecte que molts actors no tenen. Entrenava tres hores cada dia, n’estic molt agraït, però ara mateix és incompatible. Ara això m’ajudarà per interpretar a la sèrie que faré de Netflix un personatge que practica esport de manera professional.

Quins projectes tens entre mans?
Aquest desembre sortirà una pel·lícula que protagonitzo amb Salva Reina i Kira Miró que es dirà ¿Quién es quién?, una comèdia molt divertida que estarà a tots els cinemes. Cap al maig del 2025 sortirà una altra pel·lícula a Amazon Prime Mundial que es diu Viaje de fin de curso, dirigida per Paco Caballero, i en la qual surten actrius com Yolanda Ramos i Berta Castañé. És el projecte del qual estic més content, i crec que tindrà molt èxit perquè aquí a Espanya no s’han fet coses així. Per acabar, ara estic començant a rodar una sèrie per Netflix de la qual encara no puc dir-ne el nom, però com interpretaré un esportista que va a les olimpíades he de fer dieta i anar al gimnàs.

On t’agradaria arribar en un futur?
El meu referent és Javier Bardem, jo vull anar als Estats Units, vull fer pel·lícules allà, aquest és el meu somni. També l’altre objectiu que tinc és fer realitat algun dia el monòleg amb màgia que he preparat que té un missatge transformador i pot ajudar a molta gent.