Han passat moltes coses aquest 2020. Majoritàriament coses dolentes i encara queden sis mesos. La discriminació, l'opressió sistemàtica, el racisme i la brutalitat policial han estat òbviament un gran tema des del 25 de maig, quan George Floyd va ser assassinat. Però no va ser una problemàtica nova, un toc d’atenció: el racisme ha existit en tot el món durant centenars d'anys i encara existeix. Els principals mitjans de comunicació ja no informen sobre les protestes pacífiques de Black Lives Matter, però això no vol dir que la lluita hagi acabat. En aquest moment estan passant moltes coses al món i les persones n’estan sent més conscients que mai. I a vegades pot ser aclaparador.

Tot i que pot ser difícil d'afrontar, cal parlar d'aquests temes perquè les coses canviïn.  Jo, com a dona blanca privilegiada, puc ser empàtica i aliada del moviment, utilitzant el meu privilegi per ajudar a combatre la injustícia racial. Malgrat això, mai viuré el racisme com les persones de color. 

Però una de les coses que puc fer és escoltar el que les veus negres han de dir i educar-me. Li vaig demanar a Sara Sime, amiga meva des que teníem uns onze anys i recentment graduada en Ciències cerebrals i cognitives a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT), que compartís els seus pensaments i la seva perspectiva sobretot el que ha estat passant en els últims mesos amb el Diari de Barcelona. Això és el que ens ha explicat:

“Han passat gairebé cinc setmanes des de l'assassinat de George Floyd. Fins ara hem vist protestes pacífiques (algunes d’elles convertides en disturbis) i la policia ajudant; però també n'hem vist on es causava dolor, detencions il·legítimes, ús de gasos lacrimògens, bales de goma i vidres trencats i saquejos. També hem vist hashtags, enllaços per fer donacions, polítics parlant sobre el tema, un president amagat sota una pedra, tensió, publicacions de Facebook molt llargues, gent que porta màscares...i ningú mantenint la distància de seguretat. 

Mai havia estat tan orgullosa i tan desil·lusionada pel meu país a la vegada. M'he graduat en un món en molt mal estat, molt, i ara mateix tinc poques esperances en què hi hagi algun moment de pau. Però sí que tinc esperança en el canvi.

Fa dècades que hi ha protestes contra la brutalitat policial. Ho hem vist als Estats Units durant la marxa dels drets civils del 1963 a Washington DC; a les protestes contra la guerra del Vietnam del 1968; en la guerra contra les drogues dels anys 80; a les protestes contra la policia de Los Angeles el 1991; i a les protestes actuals de Black Lives Matter des del 2014. Aquest tipus d'indignació no és estranya, és històrica.

Los Angeles 1991. Foto: John Gaps III, David Longstreath/AP; Ted Soqui/Getty Images

No obstant això, la magnitud i el poder de les protestes actuals per George Floyd i d'altres són increïblement diferents de les altres protestes contra la brutalitat policial i ho podem agrair a la pandèmia. La Covid-19 està negant al país seguretat econòmica, interaccions socials, assistència sanitària i confiança política. Les comunitats negres i llatines han tingut els nombres més alts de morts i casos a causa del racisme sistèmic i dels hospitals que no els donen importància.

És sorprenent que tampoc hi ha hagut protestes per això. Potser perquè aquestes no seguirien les normes de distància de seguretat dels Centres per al Control i Prevenció de Malalties? Bé, sembla que les protestes actuals no es preocupen per totes aquestes pautes. Hi ha qui podria dir que a les protestes tampoc els importa la pau.

Ara mateix, els Estats Units és com jo quan m'emociono massa sobre alguna cosa, que normalment és quan tinc gana, estic deshidratada o cansada. Aquestes protestes pacífiques es van convertir en disturbis perquè els nord-americans ja estaven prop del col·lapse i la mort d'un altre home negre innocent va ser l'empenta que van necessitar per esfondrar-se. Malauradament, aquesta crisi pública només ha provocat més brutalitat policial. Per sort, les xarxes socials ens han permès documentar totes les evidències d'una injustícia d'aquest tipus, que posteriorment també es poden utilitzar per a processos judicials i canvis polítics.

Malgrat el desconcert provocat perquè TikTok hagi passat de ser una plataforma en què la gent ha passat de ballar Savage de Meghan Thee Stallion (i el remix de Beyoncé) a difondre vídeos de manifestants rebent gasos lacrimògens i trets de bales de goma per part de la Guàrdia Nacional, la xarxa ens ajuda indiscutiblement a veure quanta desigualtat hi ha realment a la societat nord-americana i ens empeny a fer alguna cosa al respecte. 

Les xarxes socials han servit per connectar, especialment els joves, a aquesta qüestió divisòria. Ens permet parlar i escoltar, aprendre informació, fer donacions i, en definitiva, aportar alguna cosa a la lluita del moviment Black Lives Matter. Les xarxes socials han estat la millor cosa per a l'activisme, des del mateix l'activisme.

Actualment tinc moltes sensacions contradictòries sobre l'estat del meu país durant aquests últims tres mesos i mig, però sens dubte sento que aquestes protestes estan passant en el pitjor moment. La gent arrisca la seva vida i les vides dels altres per mostrar el seu suport a les persones negres, a les minories, a mi. Això pot canviar els Estats Units i, fins i tot, el món en termes d'igualtat social, però pot suposar un cost que ningú s'esperava”.